El dossier

ELS ARGUMENTS DE LES DEFENSES

JUDICI POLÍTIC
“És un judici a la democràcia i a les urnes”
DESOBEDIÈNCIA CIVIL
“S’han tergiversat els fets, és un moviment pacífic”

nCausa general contra l’independentisme

Es jutja els membres del govern de Carles Puigdemont; l’expresident de l’ANC Jordi Sànchez; el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell per les seves idees. Conclouen que és un judici a la democràcia, a les urnes i contra els drets fonamentals. És una causa política. S’ha instrumentalitzat el procés penal i el codi penal per perseguir un moviment polític. En aquest sentit, la defensa de Cuixart és la que planteja amb més contundència aquests arguments i converteix bona part del seu escrit de defensa en un escrit d’acusació contra l’Estat.

nSense violència no hi ha rebel·lió ni sedició

No concorren cap dels elements que el Codi Penal exigeix per a l’aplicació d’aquests delictes. Totes les manifestacions, incloses les del 20 de setembre i la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, van transcórrer sense cap violència ni aixecament armat com exigeix el delicte de rebel·lió. Van ser actes de protesta i desobediència civil no violenta.

nEl 20-S. una Manifestació pacífica

El relat de les acusacions descriu la manifestació davant la Conselleria d’Economia –en protesta per les detencions d’alts càrrecs de la Generalitat i l’entrada i registre per ordre del jutjat número 13 de Barcelona– com una “concentració tumultuària”, el terme necessari per poder encaixar el delicte de sedició i, posteriorment, el de rebel·lió, i argumenta que els seus promotors eren conscients que aquelles concentracions podien derivar, en un futur, en la violència necessària per dur a terme el referèndum. Les defenses argumenten que el relat de les acusacions ha estat tergiversat, i que fins i tot s’han presentat proves manipulades, com uns vídeos de la Guàrdia Civil sobre el 20-S per intentar fer encaixar actes violents en aquella concentració que no van existir. La manifestació davant la seu d’Economia tampoc va impedir en cap moment que la comitiva judicial pogués fer l’entrada i el registre, ni es va impedir a la secretària judicial que sortís de la seu. Les acusacions atribueixen la responsabilitat d’aquella “concentració tumultuària” als Jordis. En realitat, la convocatòria va venir també d’altres col·lectius, entre els quals els dos principals sindicats, però sí que els Jordis van conduir i van procurar que la concentració es mantingués en tot moment en una manifestació pacífica, i a la nit van pujar al cotxe de la Guàrdia Civil aparcat a la porta per dissoldre la manifestació. Les defenses insisteixen a recordar que en aquell vehicle, que estava obert, la Guàrdia Civil hi va deixar armes, que estaven intactes un cop es va acabar la concentració.

nL’1-O. La violència va venir de la policia

Malgrat que les càrregues policials contra la gent que protegia els col·legis electorals van fer la volta al món i van ser denunciades tant per diverses institucions com per la premsa mundial, les acusacions les emmarquen dins la proporcionalitat policial atesa la gran força d’una massa de gent. Les defenses, que aportaran les proves que acrediten prop d’un miler de ferits aquell dia i les càrregues indiscriminades i innecessàries, emmarquen aquella jornada en la desobediència civil no violenta, i recorden al tribunal que el mateix Suprem, en una sentència del 2009, l’avalava com a exercici democràtic: “[...] La desobediència civil pot ser concebuda com un mètode legítim de dissidència davant l’Estat, i aquesta forma de pensament i ideologia ha de ser admesa en el si d’una societat democràtica.”

nConvocar un referèndum no és delicte

El 2005 es va despenalitzar el delicte de convocatòria il·legal de referèndum, que només dos anys abans havia introduït el govern del PP i per una via gens ortodoxa, a partir de l’esmena d’una llei sobre l’arbitratge que res tenia a veure amb el codi penal. En aquest sentit, i tenint en compte que convocar un referèndum no era delicte, malgrat que es considerés il·legal –un concepte diferent de delictiu–, es qüestiona que s’intentés impedir per la força i que s’utilitzi la resistència pacífica dels votants com un element acusatori. La fiscalia utilitza la resistència als col·legis, la manifestació del 20-S i les vagues del 3 i el 8 d’octubre com un “aixecament generalitzat, esquitxat d’actes de força, agressió i violència, que s’estava desenvolupant amb la finalitat d’aconseguir la secessió d’aquest territori autonòmic” i que, emfatitza, van obligar fins i tot a intervenir el rei per demanar als poder públics que garantissin l’ordre constitucional.

nNo hi ha malversació

Aquest no és l’aspecte en què s’estenen més les defenses, si bé es nega amb rotunditat que es desviessin diners per a la celebració del referèndum, i argumenten que si en algun moment es va pensar a fer algun tipus de contractació amb aquest objectiu, finalment no es va fer i que, per tant, no hi ha cap perjudici. Les defenses recorden que aleshores, el mateix ministre Montoro i el president del govern, Mariano Rajoy, van negar en seu parlamentària que es destinessin diners públics al referèndum.

nLa declaració d’independència no té efectes jurídics

El 10 d’octubre del 2017, el president, Carles Puigdemont, des del Parlament, va proclamar que es feia efectiu el resultat del referèndum de l’1 d’octubre, i només deu segons després el va deixar en suspens per mantenir oberta la via de diàleg que reclamava la comunitat internacional per resoldre el conflicte polític. El 27 d’octubre, mentre es tramitava l’aplicació de l’article 155 al Senat, es va fer formalment la declaració d’independència, però jurídicament, argumenten les defenses, no és rellevant perquè ni es va fer efectiva ni es va publicar al DOG. Era un acte polític no un acte jurídic i, per tant, tampoc pot tenir cap efecte penal. La declaració d’independència, malgrat que es va votar al ple, no la va fer tampoc el Parlament ni els diputats independentistes la van signar com a diputats, sinó com a representants electes en una sala annexa a la sala del plenari, una litúrgia que no va ser casual.

nL’efecte Schleswig-Holstein: Qüestió prejudicial a Luxemburg

Com pot afectar la sentència de Schleswig-Holstein? El 12 de juliol del 2018, aquest tribunal alemany descartava que els fets de què s’acusa Carles Puigdemont es poguessin considerar rebel·lió i denegava la seva extradició per aquest delicte. Ben al contrari, el tribunal alemany concloïa que es tractava d’una conducta emparada per l’exercici dels drets polítics en una societat democràtica. D’entrada, el Tribunal Suprem no té en consideració aquesta sentència i ni tan sols està inclosa en la causa. La defensa de Jordi Cuixart, però, ja l’ha fet entrar en joc, i planteja que el Suprem elevi una qüestió prejudicial al Tribunal de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg. Es demana que el Tribunal Europeu es pronunciï sobre si es poden jutjar a l’Estat espanyol per rebel·lió uns fets que un altre país de la Unió Europea considera que no són delicte. Ara dependrà del Suprem fer arribar o no aquesta qüestió a Luxemburg, però en tot cas no obliga, si ho fa, a suspendre el judici.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor