El dossier

Josep Bargès Barba

Josep Bargès Barba (Girona, 1907 - Córdova, Mèxic, 1997) va estudiar magisteri a l’Escola Normal de Girona. Va exercir a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), a Mieres (la Garrotxa) i a Calafell (Baix Penedès), on té un carrer dedicat. En aquesta població va exercir juntament amb la seva esposa, Maria Carme Mestres i Capdevila. El 1938, va ser cridat a files. El 23 de febrer del 1939, va marxar cap a França. Va passar la frontera el 6 de febrer i va ser tancat al camp d’Argelers, on va trobar el seu germà Antoni. Posteriorment, va trobar la seva germana Lluïsa i va sortir del camp per embarcar en el Sinaia cap a Mèxic. Arribat a Mèxic, va treballar en un fàbrica de xocolata, i el 1941 es va incorporar al Colegio Cervantes de Córdova, on hi havia els altres dos germans. Aquest col·legi, com d’altres Colegio Cervantes escampats arreu de Mèxic, van ser creats amb l’ajuda econòmica del govern republicà. Una mica més tard va arribar la seva esposa. Els germans, juntament amb els altres mestres republicans, feien un ensenyament progressista, aplicant les metodologies que havien practicat durant la República. Es van jubilar durant la segona meitat de la dècada dels setanta. Després de la mort de Franco, el matrimoni Bargés Mestres va tornar a Catalunya per visitar els familiars. Van retornar a Córdova i van mantenir fins al darrer moment el contacte amb els seus alumnes de Catalunya. En aquesta plana es reprodueixen fragments del diari que Bargés va escriure explicant la seva estada al camp d’Argelers. El text original va ser escrit en francès amb el significatiu títol d’Aucun cadeau nousavons reçu de la France (‘No hem rebut cap regal de França’).
“Un tros de pa dur a compartir entre tres, unes poques llenties, un petit tros de carn gelada. La venda de vi està prohibida”

“A poc a poc la vida es normalitza al camp d’Argelers. Els soldats que volen tornar a l’Espanya nacional aconsegueixen tot tipus de facilitats, en canvi els altres fan la seva vida sense cap sostre, dormint a la sorra humida, fustigats pel vent i en el glacial fred de l’hivern. Els mutilats i ferits no són una excepció. No hi ha productes farmacèutics ni alcohol ni cotó i la majoria no tenen sabó. Lentament es van aixecant els barracons de fusta mentre que els grups de soldats tanquen el camp amb una doble filera de filferro. El so metàl·lic dels martells se sent cada dia. Ben aviat el valent i coratjós exèrcit de la república que va defensar fins al final la democràcia mundial, serà tancat d’una manera semblant a com ho fan amb els animals. No hi falten controladors: spahis a cavall, amb sabre, senegalesos, soldats amb fusells amb la baioneta calada, guàrdies mòbils… El dret d’asil no existeix. […] La correspondència es rep oberta i, sovint, buida si hi havia diners o segells. Els refugiats estan obligats a llegir la premsa de dretes: Le Matin, Paris Soir i Le Petit Parisien. La venda de La Depéche està prohibida o molt controlada. Alguns números de L’Humanité i Le Populaire han entrat d’amagat. Després de tres mesos d’haver entrar als camps ningú ha demanat als refugiats detalls per a la seva identificació. El menjar és del tot insuficient: un tros de pa dur a compartir entre tres, unes poques llenties, un petit tros de carn gelada. La venda de vi està prohibida.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor