El dossier

TESTIMONIS DE L’EXILI

A mitja tarda del 5 de febrer del 1939, les autoritats franceses van permetre creuar la frontera als exiliats concentrats a la frontera. En les pàgines següents, recollim testimonis inèdits d’aquella tragèdia col·lectiva

El 5 de febrer del 1939, just després de creuar la frontera, el polític i historiador figuerenc Alexandre Deulofeu va escriure: “Em sento envaït per la nostàlgia de la terra [...]. Veiem en la ratlla de França la nostra salvació. Avui la ratlla separa dos mons diferents. Un d’ells, el nostre, ens és hostil, i, si no en sortíem, ens veuríem morts. L’altre és l’Europa lliure, la democràcia, la llibertat, el respecte a la personalitat humana. Amb el cor desfet per deixar la nostra terra, entrem a França com qui es llança sobre una post de salvació.” Malgrat les paraules esperançades de l’alcalde de Figueres, la porta cap a França no va ser, precisament, la de la salvació. Als 400.000 republicans que van creuar la frontera els esperava un destí incert. Per a alguns, l’exili es va convertir en una porta cap a l’infern dels camp d’internament d’Argelers o, alguns mesos després, els camps de concentració alemanys; per a d’altres, una porta que els va conduir d’una guerra civil a una altra de mundial en una lluita interminable contra la barbàrie del feixisme; per a la resta, un pas cap a una nova vida en terres franceses o a l’altra banda de l’Atlàntic.

El degoteig d’exiliats s’havia produït durant tota guerra, sobretot durant les primeres setmanes, si bé bona part d’aquests havien traspassat la frontera fugint de la violència revolucionària o per afegir-se al territori controlat pels militars rebels. A partir del 23 de desembre del 1938, però, quan l’exèrcit franquista va iniciar l’ofensiva final sobre Catalunya, l’èxode va esdevenir massiu. Al drama humà de la població civil s’afegia el dels milers de refugiats que havien arribat des dels inicis de la guerra, més de 700.000 a mitjans del 1938. A partir de la caiguda de Barcelona, el caos es va estendre en els darrers territoris de la República, i tots els camins que conduïen a França es van convertir en una riuada interminable de gent que carregaven les seves escasses pertinences. En el seu dietari personal, Antoni Rovira i Virgili va deixar escrit: “Carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va; cada renglera de carros és una vila que es buida.” Bona part d’aquestes pertinences es van amuntegar a les vorades, i els exiliats van creuar la frontera amb unes quantes maletes o simplement amb allò que duien posat. A la duresa del trajecte i de les condicions meteorològiques s’afegia la pressió de l’exèrcit franquista, que fins al darrer moment va assumir el bombardeig de la població civil com una forma de repressió més, en què no hi havia cap marge per a la misericòrdia.

El nostre país havia conegut altres exilis polítics, ja des de la guerra de Successió. El més nombrós s’havia produït en acabar la primera guerra carlina, l’any 1840, quan van entrar a França uns 20.000 homes, entre combatents i refugiats. Tanmateix, el drama del 1939 va superar amb escreix aquesta xifra i va deixar una ferida profunda al país, a la qual calia afegir la repressió que van partir els que es van quedar a casa seva i el drama col·lectiu d’un país vençut. En un dels millors estudis sobre el tema, l’historiador Javier Rubio va estimar que prop de 470.000 persones van creuar la frontera entre el gener i el febrer del 1939. Alguns d’aquests van tornar anys després, però d’altres van morir a quilòmetres de distància. El drama que es va viure el 1939 ens acosta a les escenes que ha viscut Europa en els darrers anys i, des d’un punt de vista personal, també ens trasllada al que pateixen alguns líders independentistes. En aquest sentit, val la pena recordar les paraules que va deixar escrites Rovira i Virgili el 1949, deu anys després d’haver abandonat el nostre país: “No: el 1939 no serà, en la història de Catalunya, un altre 1714. El camí que puja serà reprès aviat. Fins direm que ja ho comença a ésser.”

500.000
exiliats.
Un informe de la Comissió francomexicana de l’any 1940 situava en 500.000 els refugiats que es trobaven a França.
50.000
evacuats.
Dels catalans que es van exiliar, uns 50.000 van aconseguir ser evacuats a altres països, entre els quals hi havia un gran nombre d’intel·lectuals.
30.000
a Mèxic.
El destí principal dels evacuats va ser Amèrica i, sobretot, Mèxic, on es van establir entre 18.000 i 30.000 refugiats republicans.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)