El dossier

Artur Bladé i Font

Artur Bladé i Font (Benissanet, Ribera d’Ebre, 1932), el 13 de juny del 1939, amb 7 anys, i després d’un intent fallit, va creuar la frontera amb la seva mare, Cinta Font, per reunir-se a Montpeller amb el seu pare, el periodista i escriptor Artur Bladé Desumvila. Animat pel pare, el jove Artur va consignar els records de la guerra, la fugida, la vida a Montpeller i la travessia a Mèxic en una llibreta que l’autor va titular Souvenirs de mon exil.
“La mare portava cigarretes angleses i com que el tabac anava escàs va començar a distribuir-les als soldats perquè ens ajudessin”
“Els franquistes entraren a Darnius, on tota la gent, en senyal de rendició, penjà un drap blanc a les finestres”

“Una nit un auto va venir a buscar-nos per marxar cap a França perquè els franquistes estaven envaint Barcelona. Després de dues hores l’auto ens va deixar a Figueres, a la casa d’un comandant de l’exèrcit [republicà]. L’endemà, quan vam voler recuperar els bagatges, aquests havien desaparegut. El comandant va dir-nos que ell no en sabia res, però uns soldats ens van dir que un dels camions militars se’ls havien emportat cap un poblet, prop de Figueres. Plovia i començava a fer-se de nit. La mare va cridar un oficial i li va demanar de portar-nos a aquell poble, en el seu camió. Segons ell no podia, però la mare li va prometre un regal. L’oficial va finalment acceptar i va donar l’excusa al seu comandant que necessitava anar a buscar gasolina. Pujarem al camió i emprenguérem el viatge. La mare, fidel a la seva promesa, es va treure el rellotge d’or que portava al canell i li va donar al soldat. Vam arribar ja de nit i l’oficial ens va deixar en una casa on vam passar la nit. El dia següent feia sol. Vam anar a la casa on ens havien dit que trobaríem les maletes, però com la porta estava tancada vam haver de cridar un serraller. L’interior estava ple de mobles però els nostres bagatges no hi eren.

Vam retornar a Figueres, on vam patir un bombardeig que va durar una hora i mitja. Després retrobarem els nostres afers a la casa del comandant. Ens van dir d’anar a la carretera per veure si algun cotxe ens voldria portar fins a França. Esperarem molt de temps, però cap cotxe es va aturar. La mare portava cigarretes angleses i com que el tabac anava molt escàs va començar a distribuir-les entre els soldats perquè ens ajudessin a marxar. Però novament va començar un altre bombardeig més furiós que l’anterior. Ens tirarem a terra, al costat de la carretera. Una bomba caigué molt a prop i una pedra em va caure al cap. Jo no parava de plorar. Una camioneta finalment ens va deixar pujar i ens deixà prop d’un pont. Moments després passà un cotxe de la Generalitat. La mare el va aturar, però com anava massa ple no vam poder pujar per intentar arribar a Darnius, un poble prop de la frontera. El xofer ens va dir que ens faria enviar un cotxe. Devien ser les set del vespre quan una petita Simca va tornar a passar. La mare va aturar el cotxe i ens va poder dur fins a Darnius, on, segons havia sentit la mare, estava el president de la Generalitat. En arribar van informar la mare que el pare ja estava a França. Ens van enviar a una casa d’una bona gent que tenien una fàbrica de taps de suro. Ens veure’ns van tenir por dels nouvinguts, però en veure qui érem es van tranquil·litzar. Ens vam instal·lar en aquella casa i vam passar dos dies sense cap problema, però una nit uns cops molts forts a la porta ens van despertar. En obrir vam veure pujar per l’escala dos anarquistes malcarats que ens van ordenar de deixar-los dormir en aquella casa. Atemorits vam preparar-los un llit, i la mare i jo tornarem a la nostra habitació. La mare portava una petita pistola de dona que li havia donat el pare i la va carregar per por que no entressin aquells homes a robar-nos. La va deixar sobre la tauleta de nit i encenguérem la llum. Jo vaig dormir una mica, però la meva mare gens. L’endemà, a les cinc del matí, l’ama de la casa ens va avisar: “Senyora, els dos homes han marxat. Podeu dormir tranquil·lament.” Va marxar i vam dormir tranquil·lament fins a les onze.

A la tarda vam rebre la visita d’un general acompanyat d’alguns soldats republicans. Eren tots molt amables i com no hi havia lloc a la casa els vam deixar uns matalassos perquè poguessin dormir en una cambra que hi havia al pis de dalt. Ens van donar molt pernil cuit, mantega i formatge. Reberen l’ordre de marxar perquè els enemics s’apropaven, però abans de marxar aquell general li regalà a la mare un petita ràdio. El dia següent els franquistes entraren a Darnius, on tota la gent, en senyal de rendició, penjà un drap blanc a les finestres. Un oficial franquista vingué a la casa i li van deixar l’habitació del pis de dalt. Cada matí miràvem per la finestra i veiem els soldats feixistes que cremaven els autos abandonats.

Va arribar el dia en què calia tornar a Barcelona. Abans de marxar la mare va regalar la petita pistola al noi de la casa. Vam arribar a Barcelona. La ciutat estava il·luminada, però la vam trobar trista i monòtona. En arribar al nostre pis del carrer Muntaner hi vam trobar els avis i les ties. Ens abraçarem emocionats i la mare els va ensenyar la ràdio que havia amagat, tot el temps, en el bornós que portava. [...] Al cap de pocs dies, la meva mare em va portar a una escola on em van ensenyar la història d’Adam i d’Eva, tot en castellà. Cada matí les columnes de la Falange ens despertaven amb les cançons en honor de Franco.

Jo vaig continuar anant a l’escola durant cinc mesos, però un dia la policia secreta de Franco va venir a casa per fer un registre. Com no trobaren res, un dels policies va voler prendre una de les dues ràdios que teníem. Ho anava a fer, però un altre no el va deixar. Van marxar però van repetir les visites tots els matins. Quan els veia arribar baixava corrent les escales i m’anava a amagar.

Un matí, la meva mare em va dir aquestes paraules que em sorprengueren: “Fill meu, tens el coratge de travessar la frontera per retrobar el teu pare?” Quan vaig sentir que parlava del pare vaig dir que sí sense pensar-hi més, ja que només tenia 7 anys. Vam anar de seguida a comprar un parell de sandàlies i com ja la mare tenia un salconduit per anar fins Aigües de Ribes [Ribes de Freser], vam agafar un tramvia que ens va portar a l’estació de tren. Vam arribar en tren a Aigües de Ribes i vam anar a la casa on ens havien dit que la guia ens esperava. Vam estar en aquella casa dos dies i em vaig fer bon amic del nen d’aquella família.

Un bon matí vam marxar cap a la frontera amb els nostres bagatges, acompanyats per la guia. Després d’uns quants quilòmetres vaig demanar a la mare si portava alguna cosa per menjar perquè ja estava cansat. Després de menjar vam retornar a caminar per la via del tren i com la mare es cansava de caminar d’aquella manera vaig haver d’empènyer-la com ella havia fet abans amb mi.

Comptàvem els quilòmetres i després de 30 vam arribar al túnel de Tosses, que tenia 4 quilòmetres de llarg i tenia el pas vedat. A la meitat del túnel i quan la petita espelma que ens il·luminava s’estava acabant vam veure una llumeta que s’apropava. La mare i jo teníem molta por. Pensàvem que podien ser lladres i que ens podien robar, però la guia va dir-nos de no tenir por. La llumeta s’apropava i finalment vam veure un home que ens va dir “bon dia” en català. Aleshores vam respirar i finalment vam poder veure la sortida del túnel que estava mig enderrocada per un bombardeig.

En sortir del túnel ens va agafar una tempesta de pluja i de trons i per sort vam trobar una petita cabana abandonada on ens vam poder refugiar i esperar que passés aquella pluja torrencial. Després tornarem a caminar per la via, però en passar per una petita estació vam trobar dos guàrdies que ens van preguntar: “Aneu a ballar?” La guia, que dissimulava la seva por, va contestar que anàvem a la Molina. Ens deixaren passar.

Després de 50 quilòmetres caminant per la via del tren vam travessar la carretera cap a Puigcerdà, vam pujar per un camí de muntanya i vam baixar fins a un petit poblet on vam descansar i menjar una mica abans de tornar al camí cap als Pirineus. Finalment, de dalt d’una muntanya, vam veure Bourg-Madame, però com la ruta estava vigilada per guàrdies que semblaven estar-nos guaitant, vam continuar caminant. Ens vam aturar per beure a una font i després d’haver caminat 20 quilòmetres vam entrar a Bourg-Madame, on la guia ens va deixar. Com que ja era de nit la meva mare es va dirigir cap a un hotel restaurant on encara es parlava el català [...]. Després de sopar i cansats com estàvem anàrem a dormir. Jo vaig dormir profundament fins al matí, però la mare no podia dormir i no parava de plorar de cansament. Vam estar en aquell lloc dos dies per descansar i després vam agafar un autobús de color roig que havia de portar-nos a Montpeller, on sabíem que estava el pare.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)