El dossier

Rosa Laviña Carreras

Rosa Laviña Carreras (Palafrugell, 1918 - Tolosa de Llenguadoc, 2011) va ser una modista, que des de molt jove va ser militant anarquista a les Joventuts Llibertàries de Palafrugell. La major part de la seva vida va militar a la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Al final de la Guerra Civil espanyola, la seva família va marxar a l’exili, a Le Mans i Brûlon, però es van haver de separar del pare, que va morir al cap de pocs mesos. Laviña va ser internada al camp de concentració d’Argelers, on va treballar com a ajudant d’infermeria. Finalment, es va instal·lar al Voló i després a Tolosa de Llenguadoc, on va entrar en contacte amb el nucli de la CNT. Amiga de Frederica Montseny, va participar en nombroses activitats i va formar part del comitè estatal del sindicat, a més d’acollir a casa seva diversos maquis, entre els quals destaquen Marcel·lí Massana i Ramon Capdevila. El seu fons documental es conserva a l’Arxiu Municipal de Palafrugell, població que li va dedicar un carrer el 2011. En aquest fragment de les seves memòries, escrites el 2007 a Tolosa de Llenguadoc (originalment en francès i traduïdes al català per C. López i J.N. Carlier), mostra la seva experiència de l’exili i dels camps de concentració.
“No hi havia llits i durant quinze dies, sense despullar- nos, vam dormir a terra, sobre la palla, sense llençols. Alguns nadons van morir”

“Ens vam estar a Brûlon (departament de Sarthe, regió de País del Loira) durant nou mesos; no s’hi estava pas malament, la veritat. No podíem marxar del poble, però podíem bellugar-nos. Jo anava cada dia a casa d’aquesta gent; amb ells, hi tinc més bones relacions que amb els de la meva pròpia família. Un bon dia, els gendarmes van tornar a venir amb els camions. Van reunir la majoria dels qui estaven col·locats per aquells poblets i ens van portar a l’estació, on ja hi havia un comboi, per portar-nos no sabíem pas a on. Vam estar dos dies dins el tren, i va donar la casualitat que, durant el viatge, un grup de dones, en un altre vagó, seguia el trajecte amb un mapa; van descobrir que anàvem cap al sud, cap a Espanya. Van passar per tots els vagons per avisar-nos, explicant-nos que uns dies abans, un comboi com aquell es dirigia al País Basc i cap a Espanya, sense demanar res a ningú. Ens van dir que preparéssim les maletes, els paquets, i que quan el tren s’aturés, ho havíem de llançar tot per la finestra i baixar del tren. Tothom hi estava d’acord. Però, no sé per quina raó, en un túnel, en plena nit, va sonar l’alarma. Vam llançar les coses per la finestra. És impossible imaginar-se, sense haver-ho viscut, l’enrenou que es va formar i el pànic que es va emparar de tots nosaltres... Els maquinistes es tornaven bojos, cridaven que si venia un tren corríem el risc de morir allà mateix, que seria un carnatge. Van dir a les dones que havien organitzat tot allò que fessin pujar tothom al tren, prometent-nos que al matí ens aturaríem i ens dirien on ens portaven. Tothom va tornar al tren i, quan va despuntar el dia, érem a l’estació de Perpinyà; les pors que teníem no eren pas en va, i si no haguéssim reaccionat ens hauríem trobat a Espanya. Els gendarmes van passar per tots els vagons per dir-nos que les que no volguessin tornar a Espanya anirien a un camp de concentració. Vaig parlar amb la mare. Li vaig dir que si volia podia tornar a Espanya amb la Pilar, però que jo no hi tornaria mentre hi hagués en Franco. Em va dir que no tornaria sense mi, i vam abandonar el tren totes tres. Primer, ens van portar a unes quadres per cavalls de curses (Camp dels Haras); no hi havia llits i durant quinze dies, sense despullar-nos, vam dormir a terra, sobre la palla, sense llençols. Alguns nadons van morir per manca d’aliments. Una infermera ens va dir: “La llet bona és per als nens francesos”; nosaltres només teníem dret a prendre aigua colorada amb una mica de llet. Al cap de quinze dies ens van ficar en uns camions; hi havia uns quants refugiats espanyols que venien del camp i ens van ajudar amb l’equipatge. Quan vam baixar, me’n recordo, començava a fer-se fosc, el noi que va agafar la meva maleta, a les fosques –no el sabria pas reconèixer– em va dir: “Ánimo, compañera, dentro de tres meses estaremos en casa.” Tres mesos més tard, seguíem allà mateix,. Érem al camp d’Argelers.

Ens van dir que ens instal·léssim on volguéssim; hi havia barraques. Almenys, nosaltres estàvem a recer. Els primers refugiats dels camps, uns mesos abans, van haver de dormir al ras. Vam triar una barraca sense sòl. A Brûlon dormíem sobre el sòl i ens pensàvem que la sorra seria més... confortable. L’endemà vam buscar una barraca amb sòl, la sorra era massa humida. Tots plegats devíem ser uns quaranta, entre dones i nens. Ens coneixíem una mica. A la barraca ens vam instal·lar, sense màrfega, amb una manta de l’exèrcit per persona. Ens hi vam quedar tot un any i com que a l’hivern feia molt fred, ens posàvem de tres en tres, ben juntets, i així teníem tres mantes. Érem joves, ho vam suportar; però per a la gent gran va ser molt dur. El menjar era dolent i no podíem sortir del camp.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)