El dossier

SEMPRE REBEN ELS FAMILIARS

A mitjans del 1935, algunes publicacions van intentar transmetre les impressions i el patiment dels familiars dels consellers processats arran de la revolta del 6 d’octubre del 1934, en alguns casos amb imatges colpidores d’aquell drama

AMAGAR LA TRISTOR
Quan visitaven els presos, les seves parelles tenien una consigna unànime: “Que no ens vegin tristes!”
SOLIDARITAT
“Entre els perseguits hi ha una germanor [...] que les reixes fan encara més estreta”, afirmava un periodista

El 7 de gener del 1935, Lluís Companys i la resta de consellers encausats arran de la revolta del 6 d’octubre van arribar a la presó cel·lular de Madrid des del vaixell Uruguai, on havien estat detinguts els darrers mesos. Dies abans, el Tribunal de Garanties Constitucionals n’havia ordenat el trasllat per tal de preparar el judici. Els consellers ni tan sols van tenir temps de descansar. L’endemà mateix, una munió de periodistes van visitar els presos, mentre que el president de la Generalitat va conversar llargament amb el seu advocat, Ángel Ossorio y Gallardo. No van transcendir detalls d’aquella reunió, ni tampoc de les que va mantenir els dies següents per tal de preparar la seva defensa.

La premsa es feia ressò, gairebé diàriament, de la munió de periodistes, intel·lectuals i polítics espanyols que visitaven els presos catalans. Quatre dies després d’arribar a Madrid, el diari La Ciutat (que substituïa temporalment La Humanitat) publicava un article en què s’afirmava: “Els membres del darrer govern de la Generalitat són visitadíssims.” Entre els visitants hi havia antics companys de gabinet (Companys havia estat ministre de Marina), però també alguns diputats que s’havien distingit per defensar posicions diametralment oposades en el debat estatutari, com ara Eduardo Ortega y Gasset. Entre els visitants també hi havia algunes personalitats de la cultura, per exemple l’actriu Margarida Xirgu, que va regalar una caixa de cigars al president. A part de les visites, també es van organitzar alguns actes d’honor als presos catalans, com un gran festival atlètic o una acció dels andalusos, que van decorar algunes cel·les a l’estil del seu país.

En tot cas, la fredor de les cel·les contrastava amb la càlida acollida que van rebre. El 14 de gener, una setmana després d’arribar a la presó, el setmanari La Rambla destacava “l’estreta intel·ligència cordial” establerta des del primer moment entre “la gran població cel·lular espanyola i els catalans”. I, tot seguit, remarcava: “Potser algú es pensava que els catalans serien rebuts amb recels. S’ha parlat tant del moviment separatista... Que n’eren d’il·lusos! Entre els perseguits hi ha sempre una germanor i una comunicació de pensament que les reixes fan encara més estreta.” De fet, els socialistes espanyols els van reconèixer la seva solidaritat amb la vaga i la revolta d’Astúries i van iniciar un apropament que va culminar amb la constitució del Front Popular.

En tot cas, els que van patir més directament l’angoixa del judici i la duresa de la presó van ser els familiars. Les parelles es van desplaçar a Madrid el dia abans de la vista, tot i que van seguir vivint habitualment a Barcelona amb els seus fills. Les esposes feien torns per anar a la presó Model amb un objectiu: “Que sempre hi hagi una de nosaltres al costat dels presos.” Alguns periodistes les van seguir en una d’aquestes visites. Les fotografies són colpidores. La parella del conseller de Justícia, Rosa Santacana, intentava justificar el sentiment de pena que les aclaparava: “És natural. L’afecte al meu marit se sobreposa a tot... La separació m’entristeix... Ja són vuit mesos de veure’l sempre a través dels barrots o vigilat per alguna persona... Els primers moments van ser terribles: la incomunicació, els registres a casa, les notícies contradictòries i cada vegada més pessimistes; tot plegat ens fa passar moltes males estones a mi i a la meva filla.” Quan visitaven els presos, les familiars tenien una consigna unànime: “Que no ens vegin tristes!” Les converses, com ens podem imaginar, se centraven en aspectes d’una vida quotidiana que es resistia a superar l’anormalitat: “El nen ha tingut angines.” “En Rafel ha tret un excel·lent en aritmètica.” “La minyona s’ha acomiadat perquè es casarà amb aquell jove que ens va presentar.” Tot plegat, retalls de converses que intentaven connectar dos mons que transcorrien a quilòmetres de distància.

Assegudes al primer banc del públic, les parelles van seguir el judici amb serenitat, però no podien evitar els gestos quan es produïa alguna nova remarcable. Quan el fiscal de la República va recordar la petició de trenta anys de presó per a cadascun dels acusats, els “ulls de les senyores dels exconsellers de la Generalitat flamejaven en senyal de protesta”; mentre que es van mostrar alleujades quan els defensors en van reclamar l’absolució. La tensió del judici va donar pas al neguit quan el president de la sala va pronunciar el “vist per a sentència” i els processats van sortir de la sala. Aleshores, en paraules d’un periodista, “l’angoixa irreprimible va fer aflorar les llàgrimes en els ulls d’algunes d’elles”. A la sortida del darrer dia del judici, alguns mitjans les van interrogar per tal de conèixer el seu parer, però totes elles van callar “un moment abans de contestar”. Tot seguit, però, van deixar anar: “La presó és molt trista i dolorosa, però la convicció que no han delinquit fa que la suportin amb gust. Algun dia se’ls farà justícia!”

Mirada de gènere

Pocs dies després del judici, el setmanari ‘Estampa’ va publicar un reportatge sobre el judici i la vida a la presó a través de la mirada de les dones dels consellers.

El fred de la presó

Els primers dies, les condicions que van haver de patir els polítics catalans a la presó cel·lular de Madrid van ser deplorables, amb un fred inaguantable a les cel·les. Per sort, dies després els van instal·lar algunes estufes que van fer el fred més suportable. Malgrat tot, el tracte que van rebre dels funcionaris i de la direcció de la presó va ser molt correcte, la qual cosa va fer més suportable els sis mesos que hi van passar.

Els presos catalans van ocupar les mateixes cel·les de la galeria de polítics que alguns anys enrere havien ocupat els membres del comitè revolucionari que s’havien aixecat contra Alfons XIII. Curiosament, la del president de la Generalitat era la mateixa que havia ocupat el que en aquell moment era president de la República, Niceto Alcalá-Zamora. Una de les cel·les es va convertir en l’espai de reunió de tots els detinguts, a excepció de 12 a 14 h, quan es concentraven les visites.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor