El dossier

Això va de drets humans

La unitat de la pàtria o la defensa dels drets fonamen-tals, les dues cares del judici
Andreu Van den Eyne
ADVOCAT DE JUNQUERAS I ROMEVA
“S’han vulnerat o restringit tots els drets fonamentals en aquest procés, tots els que hi ha a la Constitució, fins i tot la llibertat de culte, perquè a Oriol Junqueras no se’l deixava ni anar a missa”
Xavier Melero
ADVOCAT DE QUIM FORN
“El senyor Forn no està aquí perquè era membre del govern i per haver declarat la independència, està aquí perquè era el conseller d’Interior i tenia el comandament dels Mossos”
Jordi Pina
ADVOCAT DE SÀNCHEZ, RULL I TURULL
“Puc entendre la incomoditat que els pot generar que el senyor Puigdemont aparegui en una pantalla en aquesta sala des de Brussel·les, però reconsiderin la seva decisió”
Benet Salellas
ADVOCAT DE JORDI CUIXART
“Aquest procés s’oposa a l’essència mateix de l’estat democràtic i de dret. És una derrota col·lectiva de la societat espanyola i no ha de començar”
Olga Arderiu
ADVOCADA DE CARME FORCADELL
“És evident que a Carme Forcadell se la jutja per qui és i pel que pensa, no pel que fa ver”
Mariano Bergés
ADVOCAT DE DOLORS BASSA
“La declaració d’independència no es va publicar al DOG, com diu el fiscal”
Judit Gené
ADVOCADA DE MERITXELL BORRÀS
“Borràs no apareix en els papers del senyor Jové ni a l’«Enfocats»”
Josep Riba
ADVOCAT DE CARLES MUNDÓ
“Al jutjat 13 no sabem què hi ha. Estem en indefensió”
Pau Molins
ADVOCAT DE SANTI VILA
“Santi Vila ja havia dimitit abans de la DUI perquè no hi estava d’acord”

Dimarts, 12 de febrer del 2019. Deu del matí davant del televisor. La pantalla amb fons blanc, l’anagrama del Suprem i el número de la causa especial contra el procés (20907/2017) persisteixen en espera que ens deixin veure les primeres imatges de la sala de plens del Tribunal Suprem. La primera constatació és que la justícia espanyola fa tard. Vint-i-dos minuts tard. I apareix un primer pla del tribunal, els set magistrats presidits per Manuel Marchena, i un pla general de la sala, que ens deixa veure per primera vegada, d’esquena, els acusats. Un següent pla ens mostra les seves cares –serioses, en general, i la marca del cansament als rostres, que només trenca l’habitual somriure de Cuixart–. Cap pla del públic, que no existirà per a la retransmissió televisiva del que serà el judici més important de la història del país i que marcarà el futur de la relació entre Catalunya i Espanya.

Segona constatació: el que podrem seguir durant mesos per televisió s’assembla com un ou a una castanya als judicis cinematogràfics. Ni advocats ni fiscals estan drets i deambulen per la sala emfatitzant amb gestos allò que diuen o que protesten. Poques, per no dir nul·les, interpel·lacions entre les parts i el tribunal. Un parla i els altres escolten, o no. Seguir un judici per transcendent que sigui allò que s’hi discuteix pot resultar efectivament avorrit. No sempre pel llenguatge tècnic, que ja es pressuposa, sinó per les tradicions lingüístiques del món jurídic, que fan joc amb els marbres, velluts i llums estil Lluís XV de la sala.

la unitat d’espanya

Després de veure aquestes primeres imatges per a la història, les defenses prenen la paraula. Ja es posa en evidència, amb la primera intervenció de l’advocat de Junqueras i Romeva, Andreu Van den Eynde, que aquest judici és una confrontació entre la defensa de la unitat d’Espanya i la defensa dels drets fonamentals, en especial el dret a la llibertat d’expressió i el dret de reunió, com la seva manifestació col·lectiva –no oblidem que el relat acusatori parteix de dues manifestacions, la del 20-S i la de l’1-O–. Una confrontació que Benet Salellas, advocat de Jordi Cuixart, resumeix en una sola frase: “No existeix el dret fonamental a la unitat territorial.” La constatació de com l’Estat ha volgut resoldre per la via penal un conflicte polític i al mateix temps castigar i escarmentar tota dissidència que gosi posar en qüestió la integritat territorial. I amb la mateixa contundència Jordi Pina –advocat de Sánchez, Rull i Turull– fa, en forma de prec, una advertència al tribunal: “Els demano que facin de jutges, no de salvadors de la pàtria.”

defensa política?

S’havia discutit mediàticament durant les setmanes prèvies al judici sobre les estratègies de les defenses i la divisió entre defenses polítiques i tècniques. Les primeres cròniques periodístiques de les sessions del judici avalen aquest retrat amb titulars sobre els “al·legats polítics de les defenses”. Res més lluny quest primer dia de judici. Una cosa diferent és posar en evidència que estem davant un judici polític. I per míting polític, el de la fiscalia: “La sobirania del poble català no és possible”, “el poder emana del poble espanyol, i la sobirania del poble espanyol es respecta”. Per contra, els lletrats fan gala de les defenses més radicalment jurídiques i tècniques, aquelles que van a l’essència del dret. Ja vindrà més endavant la discussió concreta sobre els tipus penals, i els requisits per a la seva aplicació. La primera sessió va de dret en majúscules i les defenses mostren el millor so d’una orquestra, no sé si casual o estudiat, però el resultat és fluid i impecable. Les seves intervencions marquen el terreny de joc d’aquest judici –“això va de drets humans”–, potser amb l’esperança –més que no pas la confiança, segurament– que el tribunal els escolti, o potser ja tenen clar que parlen per al tribunal d’Estrasburg.

I no, el de les defenses no ha estat un al·legat polític, sinó la posada en escena d’una llarga llista de vulneracions de drets que calia posar sobre la taula perquè d’això en depenen futurs recursos a la sentència del Tribunal Suprem. Qualsevol vulneració silenciada és una porta tancada al recurs i sense la protesta s’entenen per assumides les regles del joc plantejades d’entrada pel tribunal. Cal discutir les que facin falta: testimonis no admesos, proves no acceptades… per establir amb claredat el terreny de joc i el que en queda fora. Són les qüestions prèvies que han ocupat les dues primeres sessions.

MARCHENA MARCA EL JOC

Manuel Marchena, president del tribunal, les contesta en la sessió de dijous, abans de la declaració de l’exvicepresident del govern Oriol Junqueras. De totes les al·legacions de les defenses només se n’han acceptat tres: un vídeo proposat per Jordi Sánchez sobre l’1-O, un informe de les unitats d’emergències sobre els ferits, i la declaració de l’exministre de l’Interior Juan Ignacio Zoido, proposada per la defensa de Quim Forn. De la resta de proves o vulneracions de drets argumentats per les defenses, res. Ni indefensió, ni vulneració de drets lingüístics (Marchena hi dedica deu minuts llargs de justificacions), ni qüestions prejudicials al tribunal europeu de Luxemburg, ni interès per escoltar les valoracions de l’anàlisi dels policies britànics sobre els dispositius policials del 20-S i l’l-O, ni com era previsible res de veure el president Puigdemont a la sala a través d’una pantalla –“no es pot ser acusat al matí i testimoni a la tarda”–. I tampoc res d’expulsar l’acusació popular de Vox, malgrat que el president del tribunal reconeix que el seu escrit d’acusació pot traspassar alguna línia vermella. “No permetré un debat ideològic a la sala, només un interrogatori fàctic” és l’advertència que llança a Vox i amb la qual vol calmar les defenses. “Estiguin tranquil·les les defenses que aquesta sala només valorarà el que es presenti aquí i res més.” Per cert, el senador Cosidó i el seu whatsapp sobre el futur nomenament de Marchena com a president del TS ja fa dies que el tribunal va decidir que no entrarien a la sala.

Els intents tranquil·litzadors del tribunal contrasten amb la llista de vulneracions que en la primera sessió, i durant més de sis hores llargues, les defenses van anar descabdellant acompanyades també d’una llista llarga de sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans per posar-los en rellevància.

Un seguit de vulneracions, de fa temps protestades per les defenses, però de les quals aquesta setmana hem conegut alguns exemples inquietants: en l’entrada i registre a la Conselleria d’Economia no es va respectar ni la mateixa ordre judicial, “hi havia autorització per registrar quatre despatxos i es va registrar tota la seu”, rebel·la l’advocat de Cuixart; o que la fiscalia va investigar extraprocessalment; o l’omnipresent jutjat número 13 de Barcelona, que encara no se sap ben bé què investiga. En aquesta causa hi ha també un nom propi, el del tinent coronel Daniel Baena, cap de la policia judicial de la Guàrdia Civil a Catalunya, que signa 35 dels atestats incorporats a la causa, i qui sap si el nom real de Tácito, que a Twitter bolcava la seva aversió a tot allò que fes tuf d’independentisme. El tribunal no ha admès la prova que hauria d’aclarir a qui pertany el compte de l’enigmàtic Tácito. “Li podran preguntar al tinent coronel quan declari en aquest tribunal”, és la solució de Marchena.

Un cop acabin les declaracions dels processats arribarà “la violència”, la discussió sobre el concepte violència associat a la rebel·lió. I el tribunal s’haurà de fer una idea de si l’1-O la gent dels col·legis electorals eren les “muralles humanes” llançades contra la policia, que diu la fiscalia; o gent pacífica que va ser brutalment colpejada per aquesta policia: “Esos sombrios i peligrosos ciudadanos de Catalunya avezados a la recluta de ancianas y menores que oponer al zelo constitucional de las fuerzas de seguridad del Estado” (em permetran que no ho tradueixi), com els descrivia en to sorneguer l’advocat Xavier Melero. El sentit comú i el sentit jurídic, de vegades, coincideixen, com li he sentit a dir a l’advocat Agustí Carles. Caldrà esperar per veure-ho.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)