Sense els deures fets

Durant la primera setmana de judici, en bona part centrada en les qüestions prèvies, en vam tenir un primer tast. Aquests darrers dies, però, han servit per ratificar una valoració gairebé unànime, fins i tot compartida per la premsa conservadora. Les acusacions no només parteixen de la inconsistència del relat, sinó que es presenten amb els deures sense fer, amb algunes errades pròpies d’un (mal) estudiant de primer de dret, interrogatoris poc preparats i, fins i tot, algunes relliscades dignes d’un gag de Polònia. Hem vist factures que no són factures, correus electrònics que no són correus electrònics i jocs de semàntica al servei d’un relat de ficció.

Tot plegat ha comportat que algun cos a cos entre acusat i acusació hagi acabat manifestament descompensat, com ara el que va mantenir Josep Rull amb la fiscal Madrigal, que des del gener del 2015 fins al novembre del 2016 havia estat fiscal general de l’Estat. Madrigal va començar amb mal peu, confonent el full de ruta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) amb el del govern de la Generalitat, i durant tot l’interrogatori, va tenir lapsus clamorosos, imprecisions notables i silencis incòmodes en què es va veure obligada a consultar uns papers més aviat molls. La fiscal es va referir a la Sindicatura de Comptes en lloc de referir-se a la Sindicatura Electoral (algun dels advocats de la defensa hauria de regalar un manual de funcionament de les administracions polítiques als de l’acusació) i va confondre la XI legislatura amb l’any 2011; dos errors que tant es podrien atribuir a la incompetència com a la falta de preparació. La feblesa de l’acusació va permetre que Rull, un gat vell de la política, aprofités les escletxes per il·luminar l’auditori, com quan va convertir la desorientació de Madrigal sobre els talls a l’AP-7 en una lliçó a mig camí entre el dret constitucional i la reivindicació política: “Ja m’agradaria, però les autopistes són competència de l’Estat”, li va etzibar amb ironia el conseller. La fiscal també va preguntar a Rull si havia estat al Parlament el 9 d’octubre del 2017, i ell li va contestar que no hi havia hagut sessió; després Madrigal va confirmar que no n’hi havia hagut “perquè havia estat suspesa pel Tribunal Constitucional”. No només el jutge Marchena es va irritar amb la fiscal, sinó que també ho va fer el micròfon, que es va desconnectar pocs minuts abans que finalitzés la seva intervenció, tot un paradigma de la necessitat de precipitar el final d’un diàleg més propi del teatre de l’absurd.

La feblesa ha estat un tret comú de les acusacions, però el cas més clamorós ha estat el de Rosa María Seoane. En bona part dels casos, l’advocada de l’Estat ha anat a remolc de l’interrogatori de la fiscalia o bé ha repetit preguntes i, quan s’ha decidit a intervenir, ha viscut un autèntic calvari, amb gesticulacions que posen de manifest una incomoditat permanent i preguntes tan recargolades que ni el mateix jutge aconsegueix desxifrar. En alguns moments, Marchena no s’ha pogut contenir, com quan li va dir: “A veure, senyora advocada de l’Estat, jo ja m’he perdut”, i Turull es afegir a la festa: “Jo també.” Seoane, que ha passat en pocs mesos de gestionar el caos ferroviari d’ADIF a generar el seu propi batibull a la sala del Suprem, amaneix els discursos amb valoracions constants, tant a través dels gestos de desaprovació com de manifestacions directes, com la que va deixar anar a Joaquim Forn, a qui li va dir, literalment, que a ella li costaria separar “el rol de conseller del rol polític”, un comentari que, novament, va desfermar la ira del jutge Manuel Marchena: “No aspiri que les respostes li plaguin.”