L’etern conflicte del Caixmir

Ho recordava en aquestes mateixes pàgines Adela Genís la setmana passada, la tensió entre l’Índia i el Pakistan, amb el rerefons del conflicte del Caixmir, torna a estar a l’ordre del dia arran de l’atemptat del 14 de febrer en què un atac amb camió bomba perpetrat per un suïcida de Jaish-e-Mohammad (‘l’exèrcit de Mahoma’) va matar més de quaranta policies al Caixmir sota administració de l’Índia. La força aèria de l’Índia va respondre amb un bombardeig contra un campament del grup islamista en territori pakistanès. El resultat va ser un increment de la violència i dels enfrontaments entorn de la línia de control, la frontera entre els dos països al Caixmir, que en pocs dies es va cobrar unes desenes de víctimes civils i militars. Davant les crides de la comunitat internacional –l’Aràbia Saudita i la Xina han fet explícita la petició de diàleg– a la calma, el primer ministre pakistanès, Imran Jan, es va mostrar disposat a parlar sobre el problema terrorista amb el seu homòleg indi alhora que, com a “gest de pau”, va alliberar el pilot capturat arran del combat aeri entre els dos països el 27 de febrer en què van ser abatuts un (o dos) Mig-21 indi i un F-16 pakistanès.

L’enfrontament pel Caixmir va arrencar en el mateix moment de la independència de l’Índia, el 15 d’agost del 1947. En els mesos anteriors, Londres va poder comprovar que, a pesar de la voluntat de Mohandas Gandhi, era impossible preservar la unitat del nou país independent, perquè la Lliga Musulmana, dirigida per Muhammad Ali Jinnah, exigia un país separat, ja que, argumentava, en una Índia independent la minoria musulmana seria discriminada. El Congrés Nacional Indi de Jawaharlal Nehru va acceptar la divisió com a inevitable. En suma, Lord Mountbatten, el darrer virrei de l’Índia britànica, va proposar un pla de partició: les diferents províncies s’agruparien en funció de la majoria de població (musulmana o hindú) per constituir els estats independents de l’Índia i el Pakistan, que formarien part de la Commonwealth. El pla va ser immediatament acceptat tant pel Congrés com per la Lliga, i l’Índia i el Pakistan van accedir a la independència en un clima de desconfiança mutu, alimentat per les matances (entre dos-cents mil i mig milió de morts) que es van produir quan es va efectuar la divisió entre els dos estats i per l’èxode d’entre 12 i 20 milions de refugiats. Una víctima de la situació de violència que va ocasionar la partició va ser Gandhi, que va ser assassinat per un radical hindú el 30 de gener del 1948.

La partició va deixar tres qüestions mal resoltes per la precipitació amb què Londres va abandonar la colònia per tal de no carregar amb els costos de la divisió. En primer lloc, el malestar dels sikhs, que habiten principalment al Panjab, perquè no van ser consultats sobre quines eren les seves preferències ni quin el seu estatus en el nou estat. En segon lloc, el repartiment del Caixmir que va propiciar tres guerres entre el Pakistan i l’Índia (1947, 1965 i 1999) i una violència (en forma d’enfrontaments i atemptats) permanent. I, per acabar, la no continuïtat territorial del Pakistan amb una franja oriental desconnectada de la resta del país. El 1971, després del cicló del 1970 que havia devastat la regió i de la manca d’ajuda d’Islamabad, Bangladesh es va declarar independent. La resposta va ser una dura repressió de l’exèrcit que va provocar centenars de milers de morts. L’ajuda índia va resultar fonamental per derrotar l’exèrcit pakistanès i consolidar la independència.

En suma, des de fa tres quarts de segle, el Pakistan i l’Índia es disputen el control del Caixmir, ja que Islamabad es resisteix a reconèixer que una part del mateix, amb un 60% de població musulmana, formi part de l’Índia. Més enllà de les tres guerres, la disputa pel Caixmir ha donat ales a nacionalismes radicals, sobretot a l’Índia, i s’ha convertit en una obsessió per al Pakistan, que es va involucrar amb l’Afganistan dels talibans cercant profunditat estratègica davant d’una possible nova guerra amb l’Índia i, des de llavors, sovint, ha donat suport encobert a grups islamistes radicals que atempten al Caixmir o a l’Índia. Així, el Jaish-e-Mohammad, classificat com a organització terrorista per les Nacions Unides –va ser fundat l’any 2000 per Masood Azhar, que havia estat vinculat a Al-Qaida–, es proposa implantar la xaria, expulsar els indis i la població no musulmana del Caixmir i unificar-lo amb el Pakistan. En definitiva, un conflicte preocupant de llarga durada, perquè l’Índia i el Pakistan són dos països amb molta població (1.339 i 197 milions d’habitants, respectivament, el 2017) i potències atòmiques des del 1974 i el 1998, amb unes 140 ogives nuclears cada un.