El dossier

Tapant forats

Els càrrecs polítics inferiors i els comandaments policials s’han esforçat per tapar les escletxes que van deixar les declaracions de l’expresident i l’exvicepresidenta del govern espanyol i de l’exministre de l’Interior

Aquesta ha estat la setmana de la violència, la pedra angular en el procés contra els presos polítics. El tema havia aparegut tímidament en les declaracions dels exmàxims dirigents del PP, però tant Mariano Rajoy com Soraya Sáenz de Santamaría, i fins i tot Juan Ignacio Zoido, es van mostrar molt més obcecats a recitar l’argumentari i a superar el mal tràngol de la declaració que no pas a donar explicacions o a assumir responsabilitats. El cinisme i la incompetència en la seva màxima expressió. De fet, la declaració de Juan Ignacio Zoido fins i tot va provocar les protestes del sindicats policials, que es van queixar que el ministre s’havia “rentat les mans” i no havia defensat els agents. Com si es tractés dels quatre mosqueters, l’exsecretari d’Estat de Seguretat, l’exdelegat del govern i el coordinador de l’operatiu policial van aparèixer en escena per tapar els forats que havien deixat els màxims responsables del govern espanyol durant els fets i, en uns interrogatoris intensos i interminables, es van esforçar per apuntalar les tesis de la fiscalia, l’advocacia de l’Estat i Vox. Els caps de la Guàrdia Civil i la Policía Nacional van contribuir zelosament a intentar salvar els mobles de les acusacions.

Un dels principals arguments va consistir en la suposada falta d’implicació dels Mossos en el compliment de l’ordre judicial. I en el fet que això va provocar que els cossos policials espanyols es trobessin davant “el pitjor dels escenaris possibles”. Les defenses, en canvi, van posar de manifest que ni la Guàrdia Civil ni la Policía Nacional van atendre les peticions d’ajuda dels Mossos i van contrastar “l’efectivitat” dels uns i els altres a través dels col·legis tancats o del material revisat. Un dels moments culminants es va produir a l’hora de descriure la reunió de la junta local de seguretat del 28 de setembre, que Nieto va titllar de “surrealista” perquè “els mateixos que havien d’impedir el referèndum eren els que l’havien convocat”. Fos quin fos el qualificatiu, és evident que aquell dia es van posar de manifest dues “realitats paral·leles”, dues visions del que passava a Catalunya abans de l’1-O, dues maneres d’afrontar aquell repte i dues concepcions diametralment oposades de la seguretat. El principal argument de les defenses va raure en la idea de respectar “la convivència ciutadana”, tal com es detallava en el mandat de la jutgessa Mercedes Armas, mentre que el cap de la Guàrdia Civil Àngel Gozalo es va arribar a preguntar “amb qui havien de mediar si tots eren agressius”. Tota una declaració d’intencions.

Els problemes van començar quan els responsables policials es van haver d’esforçar a minimitzar la violència dels policies i guàrdies civils o a presentar-los directament com a víctimes en la mateixa proporció que alimentaven el perfil agressor dels ciutadans. El món a l’inrevés. Les hipèrboles, les mitges veritats i el llenguatge manipulat van permetre alimentar els delictes de rebel·lió i sedició, però van punxar quan les defenses els van reclamar exemples i dades. En altres paraules, quan es va passat del relat a la realitat. Nieto només van saber explicar dos casos, les destrosses d’uns cotxes i la sortida de la secretària judicial de la Conselleria d’Economia. Millo, en canvi, es va servir de la seva proximitat per afirmar que “a partir del 10 de setembre es va començar a generar un clima de conflictivitat que va donar lloc a accions de fustigació i assetjament”, però no va aportar dades, més enllà d’una pintada contra la seva persona, tan reprovable com pervers elevar-la a la categoria de norma.

Cap dels responsables van tenir paraules de disculpes per als ciutadans agredits als col·legis electorals, tot i que hi ha una quarantena d’agents imputats en diversos jutjats catalans. I fins i tot Enric Millo es va afanyar a matisar les que havia pronunciat dies després de l’1 d’octubre i que havien provocat la queixa dels sindicats policials. Davant el Suprem, a més, va responsabilitzar els dirigents independentistes de no haver desconvocat el referèndum. Pérez de los Cobos fins i tot va arribar a afirmar que “en alguns col·legis, es va detectar la utilització de nens i de gent gran per fer d’escut” i va reconvertir els botxins en salvadors quan va afirmar que “un guàrdia civil es va veure obligat a protegir un nen”. Els antics responsables van punxar quan es va tractar de detallar la suposada violència que van rebre els cossos de seguretat. Nieto va desmentir les xifres que havia donat Sáenz de Santamaría, que havia rebaixat de 400 a 93 el nombre d’agents lesionats. I, en resposta a les defenses, l’exsecretari de Seguretat va haver d’admetre que l’1-O no hi va haver ni agents hospitalitzats ni atesos en centres d’urgències, ni tampoc es van registrar baixes laborals degudes a lesions. Malgrat la contundència d’aquestes dades, l’exdelegat del govern espanyol va explicar que havia visitat alguns agents que havien patit “fractures a les extremitats”. El relat de ficció es va posar en evidència davant la contundència de les xifres. En tot cas, resulta preocupant que Enric Millo confessés que no havia visitat ni s’havia interessat pels més de 1.000 ciutadans que van ser colpejats i que s’excusés dient que no havia rebut cap comunicació per part de la Generalitat.

Malgrat la tendència a elevar les anècdotes a la categoria de norma, a abusar del llenguatge catastròfic i a explicar mitges veritats, les declaracions d’aquesta setmana encara han deixat molts interrogants. Encara no sabem, per exemple, qui va decidir els col·legis on calia intervenir i es fa difícil creure la versió dels caps de la Guàrdia Civil i de la Policía Nacional en el sentit d’afirmar que cada grup escollia els seus “objectius” a partir d’uns criteris generals. Tampoc s’ha aclarit qui va manar aturar la ràtzia policial i per quin motiu. En aquest sentit, resulta molt poc creïble la versió que va oferir l’execretari d’Estat de Seguretat, José Antonio Nieto, que va argumentar que s’havia acabat la jornada laboral i va apel·lar al cansament dels agents, que aquell dia havien hagut de matinar.

PERE BOSCH

pbosch@lrp.cat

Un diccionari al servei del relat

Artefactes incendiaris. Enric Millo va afirmar que s’havien llançat artefactes incendiaris contra edificis oficials i de la Guàrdia Civil, però, a preguntes de Benet Salellas va haver d’admetre que l’objecte localitzat a l’entrada de la caserna d’Igualada era una peça de roba.

Càrrega policial. El responsable de coordinar l’operació policial les va descriure com “una acció contundent per dissoldre una manifestació o per desallotjar un espai”, una definició que encaixa perfectament amb el que van viure milers de ciutadans l’1 d’octubre del 2017.Tots els dirigents espanyols, però, van assegurar que “tècnicament” no hi va haver “càrregues policials”. Diego Pérez de los Cobos fins i tot va parlar d’un “ús exquisit de la proporcionalitat”.

Jornades d’ambientació. Cap agent va ser sancionat o apartat del servei pel crit d’“a por ellos”, tot i que existeixen filmacions dels mateixos policies. Com si es tractés d’un acudit, el cap de zona de la Guàrdia Civil, Àngel Gozalo, va afirmar que es feien “jornades d’ambientació” als agents que arribaven a Catalunya.

Muralles humanes. El fiscal Javier Zaragoza va sentenciar que “l’ús violent no es pot atribuir als policies, sinó a qui coneixia la legalitat i va mobilitzar ciutadans com a murs humans per impedir l’actuació policial”.

La trampa del Fairy. Millo va afirmar que algunes persones que defensaven els col·legis electorals “practicaven les arts marcials”; i fins i tot ens va descobrir un nou sistema d’atac que consistia a llençar detergent Fairy al terra per tal de provocar la caiguda dels agents.

Tumult. Les protestes davant la Conselleria d’Economia del 20 de setembre van ser “concentracions tumultuoses”, en paraules del número dos de Zoido. La secretària judicial Montserrat del Toro va utilitzar reiteradament el terme tumult, tot i que el diccionari de la RAE el defineix com: “Motí, confusió o aldarull produït per una multitud.”

Un drama total

E l testimoni de Montserrat del Toro era un dels més esperats. La secretària que va dirigir els escorcolls a la Conselleria d’Economia el 20 de setembre del 2017 es va convertir en la peça bàsica del relat del jutge instructor. La secretària es va esplaiar a gust amb l’interrogatori de les acusacions, que li reclamaven insistentment detalls morbosos o gesticulaven com si el seu relat fos novedós. Ara bé, quan va arribar el torn de les defenses, la seva veu es va tallar i va passar per algun mal tràngol, com ara quan Van der Eynde, malgrat l’oposició del jutge, la va presentar com a simpatitzant de Ciutadans i de diferents pàgines ultres a través del seu perfil de Facebook. Montserrat del Toro també va veure com la renyaven per la feina que va fer a l’interior de la conselleria. La secretària judicial va inspeccionar més espais dels que autoritzava el jutge, va anotar el que li va convenir a l’acta i es va endur el material a casa tot i disposar d’un jutjat de guàrdia. Tot molt professional.

El seu relat va adquirir un to de dramatisme. Va parlar de guàrdies civils atrinxerats, de gent encastada al vidre de la porta exterior, de menjar que arribava a través d’una mosso que es va “compadir” d’ells i d’una por que la va acompanyar fins al darrer moment. En el seu vocabulari particular, la paraula tumult va aparèixer recurrentment, i fins i tot es va atrevir a descriure “el típic soroll d’un tumult”. Ha passat gairebé un any i mig d’aquells fets, però, sorprenentment, Montserrat del Toro recordava més coses de les que va explicar al jutge instructor només unes setmanes després del 20 de setembre. La seva particular memòria li va jugar, però, alguna mala passada, com ara quan va afirmar que aquell dia havia sentit com la presidenta del Parlament es dirigia a la gent a l’exterior de l’edifici. Quan ho explicava, Forcadell i Bassa, enfocades per una càmera, van mostrar un gest d’incredulitat. Conscient de la patinada, la secretària judicial va acabar reconeixent que potser s’havia equivocat. La relliscada va ser monumental, i l’advocava de l’expresidenta del Parlament, Olga Arderiu, li va fer notar aquest extrem. La realitat és que Carme Forcadell no es va adreçar a la gent aquell 20 de setembre. Montserrat del Toro va tenir l’oïda molt fina per sentir la veu de l’expresidenta, però no pas de la música que va sonar a través dels altaveus. Quan va relatar el moment d’abandonar l’edifici, la seva explicació es va convertir en una epopeia. Li van oferir sortir a través d’un passadís, però ella va reclamar un helicòpter; i, finalment, va aconseguir superar un “muret” d’un metre que va convertir en el mur de Berlín. Segons va explicar, va sortir a través del Teatre Coliseu, tot i que amb un final de suspens perquè el propietari del local se’n va arribar a desdir. Al final, però, va poder sortir com si hagués estat la protagonista de la darrera representació teatral, només que a deshora. Un final molt apropiat, si no fos perquè dues persones es juguen disset anys de presó.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)