L’intèrpret

Els testimonis es poden trobar en diverses situacions jurídiques: el que declara sense cap tipus protecció excepcional, el testimoni protegit, el que demana que la seva veu o imatge no sigui divulgada i el que ho fa en un judici a porta tancada. En el cas de menors o persones amb discapacitats d’especial protecció, si cal s’evita el contacte visual amb els inculpats. Ens centrarem en les diferències entre el testimoni protegit i el sense imatge.

Des de l’any 1994, l’Estat espanyol té una normativa sobre testimonis i pèrits protegits. Això s’aplica quan el jutge aprecia raonadament que hi ha un perill greu per a la persona, la seva llibertat o els seus béns, o per a la seva família (terrorisme, assassinats o violacions en sèrie, tràfic de drogues, corrupció política, etc.) La protecció del testimoni pot anar des d’amagar el seu nom, domicili, professió, lloc de feina o qualsevol dada que serveixi per saber qui és, i donar-li una clau per identificar-lo (testimoni A), fins a evitar que se li puguin fer fotos o captar imatges en les diligències judicials, oferir-li protecció judicial permanent i conduccions amb vehicles oficials o, en casos excepcionals, facilitar-li una nova identitat i mitjans econòmics per canviar de residència o lloc de feina. Lògicament, abans de començar el judici les defenses només podran demanar saber el nom per tal de poder valorar la credibilitat del testimoni o pèrit i guardar el secret.

Una altra cosa és el testimoni que, sense ser protegit –perquè ocupa un càrrec públic o una professió de notorietat i tothom sap on treballa–, demana que la seva imatge no sigui difosa perquè fa funcions que requereixen el seu anonimat –agents de policia, escortes...– o la seva visibilitat no aporta res al descobriment de la veritat –com ha estat el cas del secretari general del Parlament o de la lletrada de l’administració de justícia del jutjat 13–. L’emparament legal el trobem en el dret fonamental de la protecció de la imatge si es donen aquestes circumstàncies, si ho demana alguna part i ho decideix el tribunal. Això comporta prohibir la divulgació televisiva de la seva imatge i la captació i difusió del testimoni dins la sala. Si es difongués seria una desobediència greu al tribunal.

Hem vist en el judici una discussió entre qui i sobre què es pot preguntar als testimonis, si partim del fet que l’objectiu és el descobriment de la veritat i, si s’escau, posar en dubte la seva credibilitat. El Tribunal ha determinat que només es pot repreguntar a un testimoni sobre les qüestions plantejades per qui l’ha fet venir al judici, i res més. Ara bé, tanmateix, cal tenir present el motiu pel qual el tribunal l’ha cridat. Per exemple, Roger Torrent va ser citat com a “diputat del Parlament l’1 d’octubre del 2017” i totes les acusacions –el va proposar només Vox– el van interrogar en la seva qualitat de president del Parlament. Quan les defenses van voler preguntar, en la seva condició de diputat, pels dies 20-S i 1-O, el Tribunal ho va impedir erròniament i va vulnerar el dret de defensa. La prova testifical la delimita el motiu de la citació i l’interrogatori de qui l’ha proposat.

Pel que fa a la credibilitat del testimoni, a banda de fer avinent en el judici les contradiccions, canvis de versions, revelació de dades inversemblants... cal recordar que les autoritats, càrrecs públics o membres policials han d’actuar d’acord amb els principis d’imparcialitat (lletrada jutjat 13) i d’imparcialitat i absoluta neutralitat política (responsables policials) i, per tant, han de ser sempre procedents les preguntes encaminades a saber si això s’ha complert, encara que qui ha proposat aquell testimoni no en faci referència.

Aquesta qüestió està resolta a la llei i quan un jutjat comença a investigar un delicte automàticament el fiscal ha de cessar les seves diligències sobre els mateixos fets. La discussió del judici s’ha centrat en si la fiscalia podia dictar instruccions ordenant als cossos policials mesures per impedir el referèndum suspès pel TC, quan ja hi havia el jutjat d’instrucció 13 de Barcelona (des de gener del 2017) i el TSJC (des del 12-9-17 per querelles del mateix fiscal) que estaven investigant els mateixos fets i prenien mesures cautelars per impedir-lo (entrades i escorcolls 20-S). I dictaminar si, una vegada la magistrada del TSJC va dictar la seva resolució de 27-9-17, les instruccions fiscals restaven vigents, com al·leguen les acusacions i han mantingut diferents testimonis, o no.

Per fer-ho fàcil i objectiu, cal dir que la jutgessa Armas va dictar les seves ordres per impedir la celebració del referèndum i tanmateix va comunicar al ministeri fiscal: “Haurà de cessar en les diligències, actuacions i instruccions que fins al moment hagués anat substanciant en relació amb els fets”. El debat té la seva importància, ja que si es pretén fer responsables els comandaments dels Mossos d’Esquadra del que va succeir l’1-O i, de retruc, el conseller Forn, com sostenen les acusacions, el Tribunal haurà d’aclarir quina ordre s’havia de complir: la del TSJC que ordenava accions al tres cossos policials per igual, sense afectar la “normal convivència ciutadana” o també eren vigents les de la fiscalia, que ordenava accions diferenciades entre les policies i parlava de precintes i perímetres de seguretat? Que cadascú tregui les seves conclusions.