Relats fantàstics

Era previsible que quan comencessin a declarar els guàrdies civils apareguessin tots els elements dels delictes de rebel·lió i sedició adornats amb relats fantàstics que només acabaran sent creïbles per al tribunal, la fiscalia, la resta de les acusacions i aquells que vulguin veure delictes en allò que els demòcrates anomenem manifestacions.

També era previsible que, a poc a poc, anés quedant en evidència el tarannà del president del tribunal i que, per tant, anéssim veient com es va restringint, fins a límits intolerables, el dret de defensa dels acusats. Marchena ja ha portat el judici al segle XIX fent una interpretació i aplicació de les normes processals que, per literal, omet qualsevol aire de constitucionalitat.

Sí, les normes processals penals daten del segle XIX, però fins ara, sempre s’ha entès que la seva correcta interpretació s’havia de fer conforme a criteris constitucionals i, per tant, són poques les normes que resisteixen a la seva aplicació literal; en aquest judici, estem veient de tot, però el més lamentable és veure com ens deixen l’ordenament fet un erm.

Els relats que hem escoltat aquesta setmana no només són increïbles, sinó que, a més, resulten impropis d’agents de l’autoritat els testimonis dels quals viuen dotats de presumpció de credibilitat, però que no resistirien el més mínim contrast ni amb els atestats ni amb els vídeos en què consten les actuacions... Sí, els mateixos vídeos i atestats que Marchena es nega que siguin exhibits durant la prova testifical.

La negativa sistemàtica a exhibir vídeos i altres documents davant de qui està declarant amb obligació de dir la veritat és contrària a les regles bàsiques del procés penal modern, i només hi ha dues possibilitats: o bé Marchena està creant noves regles o bé tots els jutges i tribunals d’Espanya fa dècades que apliquen les regles de manera errònia. Em decantaré per la primera hipòtesi.

Tot i que era previsible el testimoni dels guàrdies civils i que aquests testimonis encaixessin com un guant en els escrits d’acusació, és evident que no deixa de sorprendre que tan ferms servidors públics manifestin sense posar-se vermells no ja la violència, sinó també com n’eren, d’intimidatòries, les cares d’odi dels manifestants... Potser el problema no és que sentissin por o que s’haguessin vist arrossegats per les enardides masses, sinó, més aviat, que sent “todo por la patria” ara han sentit la necessitat d’encaixar els seus relats amb el que ells entenen que és l’interès patri.

En qualsevol cas, i per molt que ens bulli la sang, crec que no hauríem de perdre de vista una cosa molt clara: que aquest judici no va de fets sinó de drets, i que mentre més entrem en els fets menys ho farem en el dret que, en definitiva, és l’única i autèntica sortida que existeix a aquest procés laberíntic.

Sí, el tema va dels drets vulnerats prèviament a l’existència del procediment i dels que s’han anat vulnerant al llarg del procés penal; els drets són clars i, sens dubte, no són constitutius de delicte... almenys no dels delictes de rebel·lió, sedició i malversació. Aquí, i no em cansaré de dir-ho, el tema essencial és si el poble català tenia o no dret a manifestar-se el 20-S i l’1-O, si tenia dret a reunir-se i expressar-se a través d’unes urnes i, també, si tenia dret o no a decidir sobre el seu futur com a nació.

La resta de la discussió no és més que un decorat trampós. Mentre més hi entrem, més lluny estarem d’estructurar la base per a un recurs exitós davant del Tribunal Europeu de Drets Humans per una raó molt senzilla: a Estrasburg no existeix revisió de fets sinó de possibles vulneracions de dret i, per tant, sabent quin serà el resultat d’aquest judici què millor que preparar-se per a un escenari més favorable i davant d’un àrbitre imparcial.

Justament en aquesta discussió de fets és on les acusacions, i sobretot el tribunal, se senten més còmodes, perquè vegem els fets com els vegem, al final, amb el que hi ha, la sala construirà una veritat jurídica a la qual, després, hi posarà nom i cognom. Sabent que aquí és on estan més còmodes, igual el més encertat és portar-los a un terreny menys confortable, com pot ser la discussió tècnica sobre els drets no ja vulnerats sinó obertament trepitjats... Deixem, doncs, els fets i acostem-nos més al dret per, d’aquesta manera, portar el judici a un terreny incòmode però més fructífer per als interessos dels que avui s’asseuen al banc dels acusats i d’aquells que, en base a la sentència que aquí es dictarà, respondran en un futur no gaire llunyà.