L’intèrpret

Les defenses s’estan queixant contínuament que no poden mostrar imatges enregistrades als testimonis policials i diuen que això els causa indefensió.

La indefensió és un dany o perjudici jurídic que podem patir quan un tribunal, en comptes de protegir-nos, vulnera algun dels nostres drets fonamentals (per exemple, quan actuem sense advocat quan és indispensable, quan no se’ns permet fer certes al·legacions, quan se’ns denega el torn de paraula o no se’ns admet una prova essencial, etc.). La llei diu que tenim dret a la “tutela judicial efectiva de jutges i tribunals”, i si aquesta tutela és atacada pel mateix jutge, aleshores patim “indefensió”.

Una de les feines dels advocats és estar molt atents a totes les decisions judicials, i si adverteixen que, per exemple, no es deixen veure enregistraments, fotos o documents essencials als testimonis policials que recullen el que ells van presenciar o analitzar i així poder contrastar la seva veritat, cal denunciar-ho i demanar que això es corregeixi perquè ens causa indefensió. La llei ens diu que s’ha de fer així, però en aquest cas, el tribunal ha decidit que el visionat de tots els vídeos, fotos i documents es farà en la part final del judici.

La conseqüència d’aquesta sorprenent decisió judicial ens fa pensar que alguns testimonis tenen la temptació de posar més pa que formatge en les seves declaracions, ja que saben que no els ensenyaran davant la veritat enregistrada i que, de moment, el que queda davant l’audiència informativa (que en aquest judici compta, i molt) és la seva versió dels fets, malgrat els intents de les defenses de desmuntar el seu relat. Per això les defenses es queixen.

Haurem d’esperar a comprovar si totes les imatges acaben sent visionades pel tribunal i si es permet que les defenses expliquin les contradiccions que hi ha entre aquests enregistraments i el que va declarar cada testimoni per saber si s’ha causat efectiva indefensió. Si no es permet, les proves seran nul·les i si són essencials per a la condemna, la sentència podrà ser anul·lada pel Tribunal Europeu de Drets Humans. És per això que s’insisteix en la indefensió.

De moment, totes les persones que han declarat, a banda dels processats, ho han fet en qualitat de testimonis. El testimoni explica el que ha vist, escoltat, sentit o experimentat personalment, i detalla els actes o les accions que va fer que guardin relació amb els fets presumptament delictius que s’investiguen. Ho pot fer com a simple ciutadà o, depenent dels casos, com a empresari, autoritat, funcionari, agent, etc. És el que anomenem un testimoni privilegiat, ja que estava present durant els fets.

Què succeeix, però, quan el testimoni a banda de presenciar uns fets es dedica per la seva activitat policial a recollir proves o a analitzar documents requisats en una detenció o en una entrada i escorcoll i ho fa constar tot en un atestat o un informe d’intel·ligència? Aquests agents podrien acabar sent citats com a testimonis pèrits o fins i tot com a pèrits policials, perquè no són simples espectadors.

A l’inici del judici, hi va haver la discussió de si els agents policials que havien fet tasques d’investigació –no estem parlant dels que van intervenir en les entrades i els escorcolls de naus, 20-S i 1-O, sinó dels analistes de correus, intervencions telefòniques, etc.– havien de ser citats com a testimonis pèrits o com a pèrits experts policials, com pretenien les acusacions.

El tribunal va acabar decidint, a petició de les defenses, que tots els agents policials que declaressin en el judici ho fessin en qualitat de simples testimonis, ja que es va entendre que com que no calien uns coneixements policials especials per analitzar i valorar els documents investigats i aportats en els atestats (correus, piulades, intervencions telefòniques...), seria el mateix tribunal el que faria aquesta tasca.

Per això, cal entendre per què els agents, malgrat que s’esforcin a explicar davant del tribunal el que van analitzar i que intentin aportar les seves conclusions, ràpidament són tallats pel mateix president o per les defenses.

Aquesta setmana hem sentit que de vegades els agents actuaven com a policia judicial per ordre de la fiscalia i que de vegades ho feien per ordre del jutge Llarena, del TSJC o del jutjat 13.

Cal tenir clar que el fiscal només pot actuar quan no hi ha cap jutge investigant els mateixos fets. Si un jutge els investiga, el fiscal ha de finalitzar immediatament les seves indagacions. Si no ho fa, les seves actuacions són nul·les i no poden tenir cap validesa com a prova en un judici. És per això que les defenses insisteixen a preguntar als agents des de quan investigaven i per ordre de qui. Una altra diferència important és que el fiscal en cap cas pot prendre mesures que afectin drets fonamentals, és a dir, uns agents per ordre d’un fiscal no poden escorcollar unes naus sense autorització judicial, de la mateixa manera que no poden dur a terme la intervenció d’uns palets, sense comunicar-ho al jutge, o si demanen permís per entrar en un magatzem han d’estar segurs que tenen al davant el responsable màxim del local i li han de comunicar que té dret a negar-se que entrin els agents si no és amb una ordre judicial. Si no es fa així, es pot invalidar totalment l’actuació policial realitzada.