1979 2019 40 ANYS DE MUNICIPALS
El 3 d’abril del 1979, la ciutadania de Catalunya tornava a les urnes per escollir democràticament els seus representants als ajuntaments per primera vegada des del 1934. Enmig de les turbulències d’una transició menys modèlica del que explica la història oficial espanyola, el mapa municipal es va definir amb un domini de les esquerres a l’àrea metropolitana de Barcelona i del centredreta catalanista a comarques que es va mantenir fins ben entrat el segle XXI
El dia 3 d’abril del 1979 era dimarts. Marlon Brando feia 55 anys. El Barça s’arrossegava per la lliga i esperava el Beveren en els quarts de final de la recopa, que va acabar guanyant èpicament a Basilea contra el Fortuna de Düsseldorf. Un pis de quatre habitacions a la Travessera de les Corts de Barcelona costava 6 milions de pessetes i un apartament amb amarrador a la urbanització d’Empuriabrava, 2,8 milions. A la cartellera teatral del Paral·lel feien furor Arturo Fernández, Antonio Ozores, Cassen (“el amigo público número 1”) i s’anunciava l’estrena de l’espectacle Pel broc gros de la Trinca. A la televisió –només es podia triar entre dos canals– triomfava una sèrie sobre l’esclavatge als Estats Units anomenada Raíces.
Políticament parlant, en aquells moments l’avui considerada per la història oficial espanyola modèlica transició era un autèntic bany de sang als carrers, amb prop de 600 morts entre el 1975 i el 1981 fruit de la violència política terrorista, policial i parapolicial.
Enmig d’aquest ambient de tensió permanent, electoralment parlant, l’hivern i la primavera del 79 van ser similars a l’actual. Dues convocatòries en menys d’un mes, generals al març, municipals a l’abril. Ampliant una mica el focus, hi va haver una autèntica marató d’urnes: en els onze mesos que van del desembre del 1978 al novembre del 1979, els catalans van passar pels col·legis quatre cops, en les esmentades eleccions generals, en dos referèndums (el de la Constitució i el de l’Estatut) i en les primeres eleccions municipals democràtiques des del 1934.
PARTICIPACIÓ MODESTA
Tot i el record èpic que en conserven la majoria de protagonistes directes o indirectes, amb les dades a la mà els comicis locals no van generar cap entusiasme massiu, ja que hi va participar poc més del 60% del cens (61,46%), en un tipus de convocatòries que, això sí, tot i ser les més pròximes a la població, històricament han estat les menys concorregudes.
Tornant a l’abril del 1979, la campanya electoral per escollir els nous ajuntaments va coincidir amb la ressaca de les eleccions al Congrés i al Senat, que s’havien celebrat l’1 de març anterior, amb una àmplia però insuficient victòria de la UCD d’Adolfo Suárez (168 escons) al davant del PSOE (121). Aquests resultats no es corresponien en absolut a la realitat catalana, en què havien triomfat de carrer els socialistes (18 escons), seguits dels Centristes de Catalunya-UCD (12), el PSUC (8) i CiU (8), amb un testimonial diputat d’ERC en la persona d’Heribert Barrera.
En un temps en què les poques enquestes que es feien fallaven encara més que avui, però tothom n’era conscient, el panorama de cara a les municipals feia previsible una transposició dels resultats de les generals, amb una lluita a l’àrea metropolitana de Barcelona entre el PSC i el PSUC i una segona pugna a la resta del territori on, a més del PSC i fins i tot al davant, entraven en joc CiU i els centristes.
A diferència de les primeres espases que es van asseure al Congrés i al Senat (procedents majoritàriament del patriciat econòmic, intel·lectual i obrer), als pobles i ciutats es van barrejar en molta més proporció noms coneguts o amb un cert pedigrí de lluita antifranquista i d’èxit social amb lluitadors de barri i nouvinguts al món de la política procedents de l’associacionisme, la majoria dels quals compartien un tret comú derivat del llarg parèntesi del franquisme: un desconeixement oceànic de la gestió municipal i un voluntarisme titànic per superar el handicap.
El dia 3 d’abril, més de 4 milions de ciutadans estaven cridats a votar (un milió menys que en les municipals del 2015).
vots o regidors?
Un cop fet l’escrutini va quedar clar que les esquerres havien estat les grans triomfadores de la jornada pel que fa a vots obtinguts. El PSC va obtenir el 26,86% dels sufragis, seguit del PSUC (20,26%). Per la seva banda, la coalició Convergència i Unió (CiU) va assolir el 18,99% dels vots, i a més distància es va situar el principal partit espanyol del moment, la UCD, que sota la marca Centristes de Catalunya va arribar al 13,52% dels vots.
Si els resultats es mesuren en nombre de regidors, aleshores la gran triomfadora va ser CiU, que va situar als ajuntaments 1.782 edils, seguida molt de lluny pels 923 del PSC, els 548 del PSUC i els 315 de la UCD. Esquerra Republicana, que, cal no oblidar-ho, havia estat l’últim partit a ser legalitzat a l’Estat espanyol al darrere dels comunistes, va obtenir un modest 3,86% dels sufragis i 205 representants als municipis.
La fotografia electoral resultant va configurar el que seria el municipalisme a Catalunya gairebé fins al 2007, amb un domini de l’esquerra, sòlida a les àrees urbanes, pel que fa a nombre de vots, i un control del territori als ajuntaments per part de CiU, amb més regidors que cap altra formació. Els únics matisos durant les tres dècades següents van ser l’encara major progressió dels socialistes a costa de la pèrdua creixent de pes electoral del PSUC i dels seus hereus d’Iniciativa en l’àmbit municipal, i una certa baixada dels convergents a mesura que Esquerra anava recuperant el terreny perdut. Aquest panorama es va mantenir força estable fins a l’any 2007, i va ser el 2011 quan CiU va superar el PSC fins i tot en nombre de vots, els socialistes van quedar tercers en nombre de regidors al darrere d’ERC i es va posar fi a l’anomenada sociovergència que havia començat a regnar de manera incipient el 1979 i s’havia consolidat a partir del 1983.
L’ANY DELS GRANS ALCALDES
Quant als candidats, el 1979 en van emergir alguns noms clau: Narcís Serra (Barcelona), Joaquim Nadal (Girona), Antoni Siurana (Lleida), Antoni Farrés (Sabadell), Manel Royes (Terrassa), Lluís Hernández (Santa Coloma de Gamenet) i Juan Ignacio Pujana (l’Hospitalet) són alguns dels noms que van marcar una època, molts dels quals van arribar al segle XXI amb la vara d’alcalde ben aferrada gràcies a les successives revàlides. Quaranta anys després, la renovació no ha estat només de noms, sinó que la política municipal ha quedat, com totes les instàncies del país, sacsejada pel procés independentista, consolidant els ajuntaments com a puntal de les aspiracions del país i posant molts alcaldes en el punt de mira de les autoritats espanyoles. Fa quaranta anys començar a ser alcalde era una aventura. Avui també és un risc en un estat més entossudit a defensar-se’n que a defensar els anhels de la ciutadania.
Carles Ribera
cribera@lrp.cat