El dossier

Obrint el camí

En les eleccions municipals del 1979 es van escollir dinou alcaldesses i una cinquantena de regidores que van trencar amb els estereotips de gènere fent una bona feina en unes administracions acabades de néixer

Dinou. Aquest és el nombre exacte d’alcaldesses que van sortir escollides de les urnes el 3 d’abril del 1979 a Catalunya. No arribava al 2% del total. La gran majoria provenien de moviments socials de tota mena, amb més o menys compromís polític, però amb una vocació de defensa del servei públic a prova de bombes. El ventall d’edats anava des dels 26 anys fins a prop de la cinquantena, amb oficis ben diversos, moltes amb càrregues familiars. De totes elles, només unes poques van voler continuar en la política activa. Algunes fins i tot continuen treballant per al municipi quaranta anys després. En aquelles primeres eleccions, en què la paritat era un concepte inexistent, també es van escollir regidores, al voltant d’una cinquantena –un 4,8% del total– sobretot en poblacions més grans. Cal destacar, però, iniciatives valentes com la de Ponts, on qui va acabar sent alcaldessa, Maria Lurdes Vidal, va encapçalar una llista només de dones, Dones Pontsicanes. S’hi va sentir dir de tot.

Rosa Martí va arribar a l’alcaldia de Parets del Vallès amb només 26 anys. “Vaig ser de les alcaldesses més joves de l’Estat i em vaig presentar a les eleccions encapçalant una llista unitària d’esquerres per guanyar la proposta de l’alcalde franquista”, recorda, i afegeix: “Un cop a l’oposició, aquell home es dedicava a aconsellar-me que em busqués un promès i que m’hi casés.” El més difícil d’aquell primer mandat va ser fer-se mereixedora de la confiança dels ciutadans. “Va fer falta molta feina per convèncer-los, però ens els vam guanyar a pols, malgrat la guerra bruta a què ens va sotmetre l’oposició, encapçalada per l’exalcalde franquista”, relata. Per a ella, aquells van ser temps “emocionants, perquè tot estava per fer”, i afegeix que una de les seves prioritats va ser “buscar i trobar el contacte directe amb la gent obrint el despatx de bat a bat”. Martí va ser diputada pel PSC al Parlament i actualment es manté com a regidora amb el convenciment que encara li queda molt per dir.

A la imatge en blanc i negre del primer Ajuntament de Mataró surten dues dones d’un consistori amb vint-i-sis membres: Margarida Boladeras i Nati Dorda. Durant el mandat, però, se n’hi van afegir dues més: Maria Carme Iglesias i Maria del Carme Ortega. “Mai no es va qüestionar la meva feina al consistori i respectaven les meves decisions, perquè jo tenia molt clar que allò que podia fer un home, una dona, també”, assegura Dorda. Molt vinculada al teixit social de la capital del Maresme, es va fer càrrec de la cartera de Gent Gran, però, afegeix: “També vaig col·laborar en altres tasques culturals i socials, com ara la creació de la Fira de Sant Ponç.” Diu que no li van demanar que repetís l’experiència, però que no la canviaria per res. Maria Carme Iglesias va entrar al consistori mataroní el 1981 per assumir l’àrea de Festes. “Ens ajudàvem molt entre partits, hi havia molt bona sintonia”, destaca. Forjada en l’associacionisme veïnal fa memòria d’alguna de les anècdotes del mandat. “Va venir un grup de música per la festa major de les Santes i me’l vaig endur a casa perquè no tenien lloc on dormir”, comenta, i destaca que malgrat els quaranta anys passats des del 1979 “encara hi ha poques dones a l’administració”.

DE REGIDORA A ALCALDESSA

Una de les dones que es va estrenar el 1979 com a regidora però que més tard va acabar sent alcaldessa és la badalonina Maite Arqué. En aquell primer mandat, tant ella com la Pilar Cantero formaven part de la bancada socialista. I a més, totes dues van ser mares l’any següent d’estrenar-se. Ni baixa maternal ni res que se li assemblés. Cap representant electe estava donat d’alta de la Seguretat Social. Arqué, vuit dies després del part, ja anava a l’ajuntament a signar papers. Cantero recorda aquelles reunions en què es tapava el pit perquè li començava a pujar la llet. Recorden aquells primers quatre anys amb una estima especial, perquè tothom remava en la mateixa direcció: “Només pensàvem a treballar pel bé de la ciutat, perquè hi havia moltíssima feina a fer”, recorda Arqué. “Aquell ambient no ha tornat mai més”, afegeix Cantero.

En aquella estrena, Arqué es va encarregar dels Serveis Socials i, més tard, de la cartera de Salut. A Pilar Cantero, que d’inici va demanar fer mitja jornada, tot i que ben aviat va constatar que era impossible, li van adjudicar Mercats. De la seva àrea, Pilar Cantero destaca la creació de l’oficina del consumidor o la presa de mesures per posar fi a unes certes martingales que es van trobar en l’adjudicació dels espais on s’instal·laven els marxants. Arqué també recorda les trampes que es va adonar que feien alguns dels aturats que tenien accés a un vals de menjar de 250 pessetes. Va canviar el sistema, tot i els enfrontaments amb els afectats que va suposar la mesura. “Recordo que algun cop em van amenaçar de donar-me una pallissa”, subratlla Cantero. Maite Arqué va ser diputada a la Diputació de Barcelona el 1981. Era l’única dona al ple.

Quan la van venir a buscar per formar part de la primera llista amb què el PSC va concórrer a Santa Coloma de Gramenet, Pilar Puig era secretària de direcció d’una empresa, militant del partit, veïna del barri de Singuerlín i delegada de la secció artística d’una entitat local. Quan un altre històric del PSC, Joan Carles Mas, li va proposar, la resposta d’ella va ser: “Ni et passi pel cap.” Va anar a l’assemblea en què s’havia de votar la candidatura i, per sorpresa, va trobar el seu nom en el número 5. Va marxar a casa “emprenyada”, explica ara, i advertint que “no s’hi dedicaria”. Poc li va durar, la voluntat. “Vaig beure oli. Al cap d’un any, la dedicació ja era completa, al capdavant de Salut.” Tenia 31 anys i tres filles petites.

El PSC va tranquil·litzar tota la seva gent assegurant-los que els proporcionaria formació. Tot el que van rebre va ser un llibre: El manual del concejal socialista. Confessa que mai se’l va arribar a llegir. En aquell primer mandat, el consistori colomenc el van formar vint homes i set dones. Puig assegura: “Tret d’algun episodi de masclisme bastant puntual, la meva condició de dona mai va ser cap problema.” Treballaven tots sense horari, de dia i de nit, els set dies de la setmana. Tot estava per fer, una situació que durant els primers anys va ajudar al fet que els dos grans partits d’esquerres que havien guanyat aquelles eleccions –el PSC i el PSUC– governessin plegats i dediquessin més temps a resoldre mancances que a les picabaralles internes.

D’aquell primer mandat, Pilar Puig destaca alguns dels reptes assolits: es va obrir un centre de planificació familiar i un laboratori municipal, es va modernitzar l’equip d’ambulàncies i es va intensificar el capítol de la inspecció d’aliments. I per sobre de tot, un gran triomf: es va crear el Consorci de Recuperació de la Conca del Besòs, punt de partida de la futura recuperació d’un riu putrefacte. “Recordo una reunió amb en Joan Carles Mas i 300 veïns per dir-los que havíem d’erradicar els seus horts, ja que hi havíem detectat un brot d’hepatitis. Hi vam anar sols, sense ser conscients de com s’arribaria a emprenyar tothom, però ens vam sortir. Amb tot, molts veïns van anar a buscar la meva mare per veure si em podia convèncer perquè fes marxa enrere”, remarca. La dona que no volia formar part de les primeres llistes va ser regidora del 1979 al 2003. Ara, jubilada de la política, troba a faltar “més ideologia en els partits”.

4,8%
de dones.
Un percentatge molt baix de presència femenina en les administracions locals ara fa quaranta anys.
26
anys.
Rosa Martí, alcaldessa de Parets del Vallès, va ser la segona dona més jove de l’Estat a encapçalar un govern local.

El 23-F al poble

Rosa Martí encara té molt present la jornada del 23-F a Parets del Vallès. Va passar tot el dia a l’ajuntament, atenta a les informacions que arribaven de Madrid. “Els agents de la policia local em van venir a veure per entregar-me les armes i demostrar-me el seu compromís amb el poder civil i democràtic. Els vaig agrair el gest i els vaig demanar que es mantinguessin als seus llocs”, explica l’exalcaldessa. Però no hi van anar tots, el cap, un ex-guàrdia civil, no s’hi va presentar. “Quan el vaig telefonar per demanar-li explicacions i manar-li que baixés a l’ajuntament em va respondre: «Baixaré quan hagi de baixar», i em va penjar el telèfon. No ho va fer i un dels agents es va haver de quedar amb l’alcaldessa “fent guàrdia pel que pogués passar”. L’endemà, el cap de la policia local es va presentar al seu lloc de feina com si no hagués passat res. Rosa Martí li va obrir un expedient i el va denunciar al jutjat per insubordinació, però va perdre el judici per falta de proves més concloents que la trucada telefònica. Era la paraula de l’alcaldessa contra la seva. Durant aquell procés, l’home es va jubilar i va acabar marxant del consistori.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)