Un judici per a la galeria
Dit en paraules de Marchena, s’ha de fer un judici per a “la galeria”, la que en termes jurídics es coneix com a TEDH
El fet que els companys que estan portant les defenses davant del Tribunal Suprem insisteixin una vegada i una altra en l’exhibició de vídeos no només em sembla correcte sinó, a més, la millor manera d’acreditar la vulneració del dret de defensa per part del tribunal. Que Manuel Marchena pensi que es fa de cara a la galeria –literalment va dir: “Tota reiteració és una reiteració de cara a la galeria, la sala sap perfectament el que ha acordat”–, no em sorprèn, perquè reflecteix una cosa que ja sabíem: per Marchena el Tribunal Europeu de Drets Humans no és més que una “galeria”... Així va la justícia a Espanya.
Això, però, només és una part del que tant irrita Marchena: els drets humans. Aquesta setmana l’hem vist en la seva essència quan va afirmar, sense posar-se vermell: “La valoració o no valoració sobre vulneració de drets humans correspon a la sala. No existeix el peritatge de ciència política, no existeix el peritatge sobre drets humans.”
És correcte afirmar que la valoració sobre la vulneració o no de drets humans correspon al tribunal, però vulnera el dret de defensa impedir que els companys acreditin aquestes vulneracions. És una regla bàsica de qualsevol procés que qui al·lega alguna cosa l’hagi de provar i, un cop les defenses han decidit entrar en l’acreditació de vulneracions de drets, és un deure del tribunal permetre-ho.
Afirmar, com fa Marchena, que “no existeix el peritatge de ciència política” és tant com afirmar que la sala no necessita coneixements científics o artístics per fer valoracions en una ciència, la política, en què no són experts. El fet que el Tribunal Suprem hagi intervingut directament en la política catalana i espanyola no el converteix en expert ni en política ni en ciències polítiques... Només cal veure el resultat.
Si fa o no fa, el mateix passa quan es raona, o més aviat només s’expressa, que “no existeix el peritatge sobre drets humans”. És clar que existeix, una altra cosa és que entrar en matèria de drets civils, drets humans i drets fonamentals posi la sala davant d’un dilema sobre el qual no es vulgui pronunciar.
No han estat ni una ni dues les vegades que Marchena s’ha referit a la “galeria” quan els companys intentaven provar la vulneració de drets fonamentals. Aquesta abrupta reacció ha estat constant, amb la qual cosa no ha fet res més que reflectir el que ja hem dit: el Tribunal Europeu de Drets Humans no li importa... com ha anat demostrant en altres casos quan ha dictat sentències contràries a la consolidada jurisprudència del TEDH.
També va reaccionar malament quan Bernhard Felix von Grünberg va intentar introduir en el plenari la sentència del Tribunal de Schleswig-Holstein. És normal, és evident i és rellevant que aquest tema també generi malestar al Tribunal Suprem perquè, a qui li agrada que li recordin que en democràcia el que estan fent és inadmissible?
A pesar de la rellevància del testimoni de Bernhard Felix von Grünberg, per alguna periodista de tribunals –que més que informadora actua de portaveu de Marchena–, el rellevant és el seu cognom compost i no el que ha dit... Imagino el que la mateixa portaveu diria si algun alemany hagués de citar el nom de Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos. Von Grünberg va venir a posar al seu lloc aquest procediment i tot i que per a alguns només hagi estat de cara a la “galeria”, el seu testimoni és i serà molt rellevant, com també ho serà el tracte que després es donarà en sentència.
En qualsevol cas, crec que aquesta setmana ha estat molt rellevant perquè el mateix Marchena ha estat qui ha marcat quina ha de ser la línia de defensa: d’una banda, reiterar-se i reiterar-se en les vulneracions tant del dret de defensa com d’altres drets fonamentals i, de l’altra, fer bascular el judici al voltant de la important sentència de Schleswig-Holstein que, en definitiva, és el que pot portar aquest procediment a una solució democràtica i conforme a dret.
Dit en paraules de Marchena, s’ha de continuar fent un judici per a “la galeria”, aquesta “galeria” que en termes jurídics s’anomena Tribunal Europeu de Drets Humans i del qual Marchena i companyia passen olímpicament. El que no s’ha de fer és deixar d’intentar-ho ni, encara menys, entrar en el joc que pretén la sala discutint des de diversos angles uns fets que estan clars i que tots hem vist... Assumim que no importen els fets sinó el dret que se’ls apliqui.