NOTES D’UN ALCALDE AMB HISTÒRIA

El despatx de l’alcaldia estava separat de les altres dependències municipals per l’escala que feia de distribuïdor al replà principal. Des del replà, a mà esquerra, s’entrava a l’alcaldia i, a mà dreta, s’entrava a les oficines generals de l’Ajuntament. Feia tota la impressió que fossin dos mons a part i que, més enllà de les formalitats estrictes, la part de l’administració funcionava sense esperar l’acció d’impuls de l’alcalde i el consistori.

El despatx de l’alcalde tenia tres portes i això feia ben evident que si una casa amb dues portes fa de mal vigilar, un despatx amb tres encara més. Una d’aquestes portes comunicava l’accés al rebedor de l’alcaldia directament amb el despatx de l’alcalde, era la porta que feien servir les visites. Una altra porta, al mateix costat d’aquesta, comunicava el despatx de l’alcalde amb el de la secretaria de l’alcalde. I una tercera porta a la paret oposada d’aquestes dues comunicava el despatx de l’alcalde amb la sala de la Comissió Municipal Permanent –ara Comissió de Govern– que tenia l’entrada principal des de les oficines.

La tarda del 19 d’abril, i un cop vaig haver comprovat que al meu despatx no hi trobaria res, em vaig dedicar a inspeccionar el despatx del secretari de l’alcalde, un càrrec de confiança que fins a aquell moment ocupava el senyor José Díaz. Una de les meves feines seria trobar una persona que el substituís. En un extrem d’aquest despatx hi havia un magatzem que vaig explorar a consciència: papers, sobres, escuts de solapa, elements del protocol municipal, obsequis per a les visites, unes carteres de xarol amb documents històrics de la ciutat reproduïts en facsímil per obsequiar... i moltes més andròmines que ara no seria capaç de reproduir.

Fins que de cop, els ulls em van quedar com dues taronges quan es van fixar en una pistola que estava guardada en aquell magatzem sense cap dissimulació. La vaig examinar amb prudència, però el meu desconeixement de les armes de foc no em va permetre aclarir gaire res. Em quedava només l’alarma i la intranquil·litat de no saber què hi feia i de qui era aquella arma que en plena primavera de 1979, real i simbòlica, no representava res. Confesso que em vaig quedar amb un punt d’inquietud.

Era del secretari particular de l’alcalde? Per què la volia a l’alcaldia? Podia fiar-me d’una persona que tenia una pistola al magatzem? De fet, eren preguntes retòriques i tenia clar que jo no volia estar ni cinc minuts amb aquell artefacte allà.

L’endemà, 20 d’abril, vaig iniciar un costum que en termes generals no abandonaria mai més i que havia après del meu pare. Els primers que han de donar exemple a la feina i han de ser puntuals a l’hora d’obrir són els caps. Dit i fet. A les vuit ja era a la plaça del Vi.

Vaig notar com un punt d’excitació i de sorpresa, corredisses i telefonades, i treballadors i treballadores que anaven entrant apressats a l’edifici municipal. L’alcalde anterior acostumava a arribar passades les dotze i el meu nou horari era tota una novetat.

Amb un sol dia n’hi va haver prou perquè tothom s’adonés que les coses havien canviat.

Quan cap a les nou va arribar el senyor Díaz, ell ja sabia que havia de posar el seu càrrec a disposició i, com que encara no havia pres cap decisió sobre la persona que havia de substituir-lo, li vaig demanar que continués uns dies per assabentar-me de la dinàmica ordinària de l’alcaldia, els contactes, els telèfons, les institucions.

Però abans no m’havia pas estat de demanar-li explicacions: “Sr. Díaz, ahir a la tarda vaig venir al despatx i remenant al magatzem vaig trobar una pistola. Vostè sap de qui és i què hi fa aquí?” Ell em va respondre: “És meva. Soc alferes provisional i hi tinc dret.” Jo li vaig dir: “D’acord. Se l’ha d’endur a casa seva. No vull armes a l’alcaldia.” Aquell matí mateix vaig demanar al secretari que, mentre jo no trobés una persona de confiança per situar en aquell lloc estratègic, volia que em proposés algun administratiu o administrativa que es pogués fer càrrec del dia a dia.

Així va ser. Al cap d’uns dies el senyor Díaz ja no venia [...].

El primer i últim sobre d’oficina

Un dels temes que ha canviat més des de l’any 1979 fins ara és el de la professionalització de la política, la dedicació en l’àmbit municipal i el nombre dels anomenats càrrecs eventuals. Ara, la major part dels regidors i regidores tenen dedicació exclusiva, la retribució està pautada i definida entre la llei i els acords del ple i els grups municipals tenen totes les facilitats materials i de personal. L’equip de govern disposa d’un nombre considerable de càrrecs eventuals i ha proliferat la figura dels assessors retribuïts directament del pressupost municipal i s’ha generalitzat la figura del gerent. Però fa quaranta anys no era així. Moltes pràctiques no eren com ara. La majoria han canviat a fi de bé, algunes en canvi generen seriosos dubtes.

Tots els que ens vam presentar a les eleccions municipals de 1979 manteníem les nostres respectives feines i no ens havíem plantejat si ens corresponia o no alguna retribució per l’exercici dels càrrecs i per l’assistència a les reunions.

Fins passat un mes no em vaig topar amb aquesta qüestió, que no em plantejava i que ningú inicialment no es plantejava. Un dia en el tràmit habitual de la consulta amb el secretari dels temes de signatura, en Ramon Massaguer, em va allargar la mà i em va donar un sobre d’oficina, d’aquells de color marró, tancat i gràcies al tacte del qual podia deduir que hi havia diners perquè podia palpar algunes monedes.

-Què és això Ramon?

-És la retribució que et correspon com a alcalde.

-I està regulada i fixada?

-És el que cobrava el senyor Ribot fins ara i hem cregut que també et corresponia.

Vaig quedar força parat.

Obert el sobre hi havia poc més de cent pessetes!

Crec que puc afirmar que en tota la primera legislatura no va ser qüestió el tema retributiu i que com a tònica tothom mantenia la seva feina ordinària i la feina a l’Ajuntament que, encara que fos molt absorbent, era, en termes retributius, suplementària.

Però era evident que en la diferent manera d’exercir les responsabilitats municipals hi havia d’haver un canvi de regulació i ordenació del sistema de retribució i dietes dels regidors.

La sorpresa va ser que la llei, en comptes de regular el tema d’una manera general, apel·lava a l’autonomia municipal i deixava en mans de cada ajuntament la fixació dels nivells retributius. Així, a partir del moment que el tema va quedar regulat, es produïa la paradoxa que a l’inici de cada mandat municipal un dels primers temes que s’havien de resoldre pel ple era la fixació dels nivells retributius amb el risc d’incomprensió i rebuig que podia generar un debat d’aquestes característiques, sobretot si l’oposició hi volia ficar cullerada per desgastar els equips de govern.

Finalment, la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació Catalana de Municipis van prendre uns acords generals que, sense ser normatius, establien unes propostes orientatives pautades per dimensió poblacional i pressupostària [...].

A Girona no correrà la sang

Quan el tinent coronel Tejero va entrar pistola en mà al Congrés dels Diputats, jo era a l’antic Seminari, en aquell moment Facultat de Lletres, que sortia de classe. Al rebedor en Modest Prats esverat explicava els fets tal com els estava retransmetent la ràdio. De seguida vam saber que hi teníem un company professor atrapat, en Lluís Maria de Puig. La situació feia mala pinta i semblava greu.

[...] Quan vam saber que els tancs patrullaven per València i que el general Milans del Bosch havia dissolt els ajuntaments ens va passar pel cap el pitjor dels escenaris. Vaig veure la pel·lícula de l’exili i d’una manera fulgurant van desfilar les imatges de 1939. Em preguntava on aniria a parar, com em guanyaria la vida, què passaria amb la meva família, si aconseguiria marxar...

Però no ens vam moure de l’alcaldia. Vam decidir justament quedar-nos al pont de comandament i esperar a veure quina evolució feien els esdeveniments. La música de les emissores oficials era lúgubre i militar i la sensació de desconnexió amb el món exterior era angoixant.

Mentre esperàvem i s’anava fent tard, vam decidir de quedar-nos a sopar al despatx de l’alcaldia que ens portaria, amatent, l’Aureli del Capritxo, el nostre refugi habitual dels sopars de després dels plens. I a cop de telèfon, vaig començar una ronda de trucades: a en Josep Coderch, que en aquells moments era governador civil de Barcelona, a l’alcalde de Barcelona, Narcís Serra, i en primer lloc al general governador militar de Girona, el general Ricardo Oltra. Es va mostrar molt sec i no em va donar cap orientació ni del seu posicionament ni de les perspectives que s’albiraven. Quan li vaig dir que m’arribava que a la sala de banderes de les casernes es brindava amb cava, em va respondre amb total indiferència.

De totes les trucades en vull destacar tres.

En primer lloc, la que vaig fer a un antic company de curs de batxillerat i dirigent d’un grup ultradretà anomenat Inmortal Gerona, en Jaime Serrano de Quintana, advocat.

–Hola, Jaime. Soy Quim Nadal.

–Hola, alcalde. ¿Qué se te ofrece?

–¿Cómo ves la situación, Jaime?

–No te preocupes, en Girona no correrá la sangre.

Ens va deixar glaçats!

Després vaig rebre una trucada d’en Xavier Lao, dirigent sindical i treballador de Correus.

–Hola, alcalde. Te llamo para ponerme a tu disposición para armar al pueblo.

–¿Y cómo quieres armar al pueblo, Xavier? No tenemos acceso a los cuarteles.

–Da igual, asaltaremos las armerías!

–Gracias por tu ofrecimiento, pero de momento déjalo, creo que las cosas podrían evolucionar favorablemente.

La darrera trucada va ser a en Narcís Serra, alcalde de Barcelona. Ell tenia tan poca informació com nosaltres.

–Hola, Narcís. Com ho veus?

–Noi, no sé què dir-te.

–Però com tens el carrer i què passa a les casernes?

–Hi ha tranquil·litat.

–Has parlat amb el capità general?

-Sí.

–I què t’ha dit?

–Que m’estigui quiet i que no em preocupi i que si les coses pinten malament ja em posarà un cotxe que em porti a la frontera amb garanties.

–Home, doncs, si et passen a buscar, atura’t a Girona i passa a recollir-me!

Quan ja avançada la nit va sortir el rei i va dir que tot tornava a la normalitat i a l’ordre constitucional, ens en vam anar tots cap a casa més tranquils, després d’aixecar el nostre campament improvisat.

A Girona i a tot arreu es van convocar manifestacions multitudinàries de rebuig al cop d’estat militar. La manifestació de Girona del dia 27 de febrer de 1981 va acabar a l’Ajuntament i vaig adreçar-me als manifestants des del balcó per proclamar els valors de la llibertat. Al balcó hi havia regidors i diputats. Quan estava acabant, des de darrere meu, vaig sentir la veu de l’Ernest Lluch que em deia: “Digues «visca Espanya!»”. Em va crear confusió i dubte, i sense gaire convenciment vaig deixar anar un “Visca l’Estat espanyol!” que ens va deixar parats a tots. A en Lluch i a mi també. En Joan Esculies a la seva recent biografia sobre l’Ernest recull aquesta anècdota que li va semblar, quan li vaig explicar, significativa. Atrapats en el llenguatge expressàvem amb dubtes la confusió de la política.