El dossier

GONZALO BOYE

Advocat

“Ara és l’hora de passar a l’atac”

L’advocat del president Puigdemont i dels consellers a l’exili, Gonzalo Boye, publica llibre. Una crònica del litigi estratègic que es juga a Europa i que marcarà la història catalana i europea dels propers anys

Un dels detalls reiterats en el seu llibre són les poques hores que dorm. Quantes n’ha dormit la nit passada?
Tres hores. Hi ha dies que en dormo menys i n’hi ha que en dormo més. M’adapto al que hi ha! La Isabel [la seva dona] sempre diu que és sorprenent que pugui dormir en qualsevol lloc, però és que és la veritat, puc dormir en qualsevol lloc: tren, avió, cotxe, i si ara em quedés aquí una estoneta sense fer res, també faria un son.
Quan tornava d’una reunió de feina a Calcuta, el 28 d’octubre del 2017, en una de les escales va rebre una trucada de Jaume Asens, i aquí és on comença la seva relació amb el procés als independentistes.Quina opinió en tenia de tot plegat, aleshores?
No tenia una opinió formada sobre ells, perquè no els coneixia, però sí que tenia una opinió sobre el procés, perquè hi va haver coses que, des de la perspectiva d’un jurista, no es van fer bé. Un altre tema és que això sigui delicte, que no ho és. Evidentment, a mi em semblava que en un moment donat dos trens xocarien, i van xocar. Les coses es podrien haver fet d’una altra manera, crec que ningú en té dubtes. El gran problema és que a partir de l’aplicació del 155 i la interposició de querelles això no té res a veure amb com es van fer les coses, sinó amb el que l’Estat està fent realment.
La realitat a Madrid i a Catalunya es veu molt diferent. Creu que aquí no es tenia la percepció del que podia arribar a fer l’Estat?
Hi ha hagut un punt d’ingenuïtat. En Jaume Asens ho explica molt bé… Ingenuïtat sobre el que era l’enfrontament amb l’Estat i sobre la resposta que hi hauria d’una part de l’Estat, no de tot l’Estat. D’altra banda, els juristes no tenim una visió diferent a la que pot tenir qualsevol ciutadà. És a dir, en dret, res del que està passant hauria d’haver passat. Aquesta és la resposta d’un jurista. Tanmateix, veient com ha reaccionat l’Estat espanyol a diferents desafiaments que s’han produït al llarg de la història, ja es veu que han estat tots bastant semblants.
A Catalunya, més enllà del sentiment al voltant del judici i dels presos polítics, no hi ha el risc que hi hagi un corrent de fons que es plantegi, “per què creure en aquesta justícia?”
Les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles estan arrossegant per terra la credibilitat de tota l’administració de justícia. Destruir la credibilitat ha estat ràpid, reconstruir-la serà molt difícil i possiblement es necessitarà fer un canvi radical en l’estructura del poder judicial i que aquest sigui un poder al qual se li puguin exigir responsabilitats.
Parlem de la immunitat del president Puigdemont si surt escollit en les eleccions europees. Vostè s’ha manifestat molt segur que l’aconseguirà, la immunitat, però creu que caldrà pledejar?
No sé si caldrà fer-ho. La immunitat existeix des del moment que es notifiquen els resultats electorals. Si es respectarà o no es respectarà la immunitat, ja és una altra cosa, però és una decisió que haurà de prendre el Tribunal Suprem, escollir a quin costat de la llei vol estar. Ells no són immunes, ni són impunes, i ho estem demostrant amb la demanda contra Llarena a Bèlgica. No em preocupa si hem de pledejar més, perquè, en el fons, el que és cert és que la immunitat hi serà, si és escollit. Aquí s’està plantejant des de la perspectiva que el president Puigdemont és escollit eurodiputat. Queden dos mesos, i els ciutadans hauran de decidir si li donen el seu suport. Jo ja he fet la meva part de la feina, ara correspon al ciutadans fer la seva. El resultat dependrà que ell compti amb el suport suficient per ser eurodiputat.
Un cop escollit eurodiputat, la justícia espanyola pot plantejar un suplicatori al Parlament Europeu. Tenint en compte la resolució de Schleswig-Holstein podrà ser només per malversació?
Podran demanar un suplicatori pels fets pels quals el vulguin jutjar.
Però si tenim en compte la sentència d’Alemanya…
El Tribunal Suprem no està tenint en compte res. Està jutjant un seguit de polítics per uns fets que Alemanya ja ha dit que no són delictius, almenys als estats democràtics.
Per tant, no descarta que es plantegi un suplicatori per rebel·lió?
O també per pederàstia, robatori a mà armada! Arribats a aquest punt, la qualificació jurídica és el que menys importa al Suprem, tant els fa.
Aquest possible suplicatori també dependrà de com quedi la composició del Parlament Europeu?
La qüestió és que en alguns sectors s’està donant per fet que es demanarà el suplicatori i també s’està donant per fet que es concedirà. Que el demanaran, no en tinc dubte; ara bé, pensar que el concediran és pressuposar massa. Quan, per exemple, tenim un ministre d’Exteriors que enmig d’una entrevista munta un sarau... Aquesta entrevista i la seva actitud han estat més rellevants que tot el que hagi pogut dir el senyor Borrell des que és ministre, perquè és la imatge que ha projectat de com s’està actuant. Si jo fos Pedro Sánchez, aquella mateixa tarda l’hauria cessat.
El cas de la immunitat per a Puigdemont és una situació anàloga a la dels processats que es presenten a les eleccions generals?
És diferent, perquè la immunitat impedeix la detenció. I ells estan presos. Tot i així, per a un bon desenvolupament democràtic se’ls hauria de tractar a tots igual i permetre’ls fer campanya, recollir la seva acta i després tramitar el suplicatori corresponent. Ara bé, no sé si el Tribunal Suprem està per aquesta labor, o per una de restrictiva.
Aleshores s’està dient a la gent els podeu votar, però si surten no valdrà?
Ja va passar en les eleccions del 21-D, però, evidentment, el que no poden fer és reescriure la llei. També hi ha hagut casos d’altres persones que han tret la seva acta de diputat i que estaven a la presó i se’ls va permetre recollir l’acta. El Suprem en aquests moments té un paper que mai hauria d’haver tingut un òrgan jurídic. Quan Pedro Sánchez decideix convocar eleccions crec que no fa aquesta valoració, i si la fa no li ha importat gaire, no són candidats seus, són competidors.
El Suprem fa política un cop més...
Els ciutadans van votar una vegada el 21-D, i el senyor Llarena, tres: contra Puigdemont, contra Sànchez i també interrompent l’elecció de Turull enviant-lo a la presó.
Llarena va votar contra tres presidents catalans. Ara n’hi ha un altre, el president Torra, que està investigat. Vostè també ha agafat la seva representació.
Tinc aquest honor. Aquesta és una causa que no ni té cap ni peus. No es donen els elements del tipus penal, perquè hi hauria hagut d’haver una desobediència a una autoritat superior, i la Junta Electoral Central (JEC) no és cap autoritat superior al president Torra. D’altra banda, s’hauria d’haver produït una desobediència i no s’ha produït. Davant de la JEC, el president Torra ha estat fent un seguit d’al·legacions, i la JEC ha anat modificant l’objecte del debat i ha acabat imposant uns criteris, i nosaltres creiem que aquests criteris són contraris al dret. Són il·legals i, per tant, arbitraris, i això constituiria, bàsicament, un delicte de prevaricació de la JEC. Per això hem presentat una querella contra els membres de la Junta Electoral Central.
Què implica que dos membres de la Junta Electoral Central estiguin al Tribunal Suprem jutjant el procés?
És una irregularitat més, de les moltes, moltes, que estem veient al llarg de tot el procés judicial. És molt difícil d’explicar que uns magistrats al matí siguin jutges d’un procediment que acusa uns partits polítics i que a la tarda aquestes mateixes persones estiguin fent resolucions sobre la neutralitat i la pulcritud d’un sistema electoral al qual concorren acusadors i acusats. A mi, què volen que els digui, em sembla que fa tuf de circ pobre i de deficiència sistèmica.
La demanda contra el jutge Llarena en quina fase està?
Estem en la fase d’al·legacions. Nosaltres vam presentar les nostres el 13 de març, i ara li correspon a l’advocat de Llarena i al de l’Estat espanyol. Això és un procés a tres voltes d’al·legacions, i acabarem el 19 de desembre, que si no m’equivoco és quan són les últimes. Això implica que al gener hi haurà una vista oral en què el tribunal estarà obligat a presentar a Luxemburg una qüestió prejudicial que nosaltres hem proposat. Després que Luxemburg resolgui, hi haurà sentència.
Si en aquesta demanda els tribunals conclouen que es va vulnerar la presumpció d’innocència dels processats per les declaracions públiques que va fer Llarena mentre n’era l’instructor, caurà tota la causa contra ells?
Això farà que la construcció del recurs davant del Tribunal Europeu de Drets Humans de tots els acusats, que llavors ja seran condemnats, sigui molt forta perquè hi haurà un tribunal que haurà dit: “Ha passat això.” Això ja serà una veritat jurídica amb la qual treballarem a Estrasburg.
Però per a això falta molt temps… No podria tenir conseqüències abans en el temps?
La prudència jurídica diu que les hauria de tenir, però aquí no hi ha prudència jurídica. Per tant, hem d’apostar per on podem utilitzar els instruments. Qui s’hagi plantejat que aquest cas es resoldrà al Tribunal Suprem espanyol és que no està entenent la realitat. El problema és que aquestes coses són complexes, requereixen temps i no s’improvisen. Les coses no es poden resoldre amb presses.
Al llibre explica que al 2018 s’han dedicat a defensar-se i que al 2019 passaran a l’atac. Què significa això?
Hi ha la demanda civil i altres iniciatives que es faran públiques les pròximes setmanes. Nosaltres hem defensat la nostra posició, l’hem consolidat i estem preparats per a la tercera euroordre. Ara el que s’ha de fer és passar a l’atac en un procediment que mai hauria d’haver existit. Insisteixo: això és un problema polític que requeria una resposta política. L’han judicialitzat i necessitem desmuntar la judicialització del procés perquè es pugui tornar a la via política, de la qual mai s’hauria d’haver sortit. I això té els seus tempos. Però no tot és defensar-se. Des d’un sector de l’Estat espanyol, s’estan cometent grans irregularitats en matèria de drets i llibertats. Nosaltres batallarem en totes les instàncies jurisdiccionals europees com correspon. Serà un atac en l’àmbit jurídic.
Estan pendents també les demandes a l’ONU….
Sí, també. La gent ha d’estar atenta perquè en les properes setmanes passaran moltes coses en el sentit jurídic. Les anunciarem. Cada cosa té el seu moment, la seva seu, la seva forma, la seva intencionalitat i el seu objectiu. Totes formen un gran puzle que s’anomena la internacionalització jurídica del conflicte. De la internacionalització política se n’encarreguen el president Puigdemont i els altres consellers. Els advocats ens encarreguem de la internacionalització jurídica.
L’efecte dominó... El full de ruta que va plantejar des del primer dia?
Efectivament. La diferència entre l’estratègia espanyola i la nostra és que la espanyola està improvisada i la nostra està planificada. Hi ha un sector molt ranci de l’Estat que creu que ha de defensar a qualsevol preu, fins i tot al preu de carregar-se els avenços democràtics, la indissoluble unitat de la nació.
En aquest efecte dominó, potser algunes de les defenses no han alineat les fitxes com estava previst?
L’efecte dominó té a veure exclusivament amb l’estratègia exterior. Encara hi ha temps d’introduir-lo al judici, però s’implementarà, amb o sense el judici. En alguns casos hi ha encara temps. En d’altres, no. Hi ha coses que s’han fet bé al judici i d’altres, malament. Companys com l’Andreu Van den Eynde i en Jordi Pina estan fent coses molt bé, com demanar una vegada i una altra que s’exhibeixin els vídeos. També la defensa de Cuixart. És important que es faci, perquè no és el mateix dir que vam demanar el vídeo i no ens van deixar, que dir que el vam reclamar 48, 56, 90 vegades, però que ens ho van denegar sempre amb arguments tan puerils com que era “per a la galeria”.
Marchena diu que els vídeos ja es veuran al seu moment…
Això és llançar la pilota endavant. El que no pots contrastar, ho separes i després li dones la valoració que vulguis. Ara bé, si un testimoni diu una cosa i li mostro una imatge que diu el contrari, potser hauria estat interessant saber com el testimoni salvava aquesta contradicció. Això ho han evitat. I això vulnera el dret de defensa i, segons el meu criteri, també el dret al jutge imparcial, que no hi tingui interès. Tanmateix, és molt difícil sostenir que els jutges del Tribunal Suprem, com Marchena, no hi tinguin interès, ja que van ser ells mateixos els que van admetre a tràmit la querella. Jo crec que és fàcil d’entendre que no canviaran d’opinió.
Caldrà provar, però, l’acusació contra els processats.
Però és que és igual, perquè la teoria és que ells van ser els instigadors i directors intel·lectuals de tot el procediment rebel, que van canalitzar a través de Cuixart i Sánchez. I això es va estendre a aquelles masses rebels, aquelles muralles humanes, tumults...
Però necessàriament s’ha de provar aquest vincle.
A la sentència es farà. Realment algú ha pensat que el judici era necessari? Jo crec que és un tràmit per arribar a un resultat. He sentit moltes vegades que parlen de fets públics i notoris. És cert. En teoria aquest judici podria durar molt menys si discutíssim exclusivament si aquests fets encaixen en el dret des d’una perspectiva democràtica. Els fets són gravíssims des de la perspectiva d’Erdogan, però no delictius des d’una perspectiva d’un tribunal democràtic com el de Schleswig-Holstein. Aquesta és la discussió. Sobre el 20-S i l’1-O, a algú li queda dubte del que va passar? Si ho ha vist tothom! La discussió és una altra. A mi tant me fa si van insultar una persona o una altra! M’interessa saber quin tipus de dret penal volem per a una societat democràtica. Aquesta és la pregunta.
Vostè diu que la defensa no s’ha de centrar en individualitats, sinó a defensar els milions de catalans.
Més que una defensa col·lectiva ha de ser per representació. Què vol dir? Que els que van anar a votar i els que van anar a la Conselleria d’Economia són els que estan sent jutjats en la persona dels seus representants democràtics. A partir d’aquí, crec que hi ha moltes coses que sobren i altres que falten. Crec que cal posar en qüestió l’acusació. Ara bé, jo no estic a la sala, i són els companys els que han de decidir com es defensa.
En el llibre comenta que, al principi, va lamentar no ser un dels advocats defensors al Suprem i, en canvi, ara diu que potser és millor així. Què ha passat?
No m’agrada ser allà on no em volen. A més, jo tindria una estratègia absolutament diferent a la que s’ha marcat, i això generaria una pressió que no sé si tothom està preparat per suportar. Crec que és un judici que mereixia més tensió, perquè si l’Estat tensa les lleis, cal posar tensió a l’Estat. És un judici de confrontacions, xoquen dues interpretacions sobre què ha de ser una democràcia.
Qui és que no el volia a la sala?
És evident que no m’hi volia ningú, jo no soc un defensor còmode. Però la feina que faig des de fora és important i enriquidora, tant o més que la que s’hi fa a dins.
Des del començament vostè ha defensat que hi haurà una sentència condemnatòria i que serà greu. La rumorologia sobre una possible condemna a la baixa, a què l’atribueix?
La gent tendeix a viure més del rumor que de l’anàlisi dels fets. Si nosaltres, com a defensa internacional de la causa, no ens hem equivocat ha estat perquè decidim al marge de qualsevol sentiment. Fem una anàlisi desapassionada, freda i tècnica.
En el seu cas hi ha una empatia amb els seu defensats. Hi té una connexió també des del punt de vista ideològic?
Soc un gran defensor dels drets i llibertats públiques, i aquest és el nexe d’unió amb els meus defensats. Ara bé, que haguéssim d’estar d’acord també en els temes polítics, econòmics i filosòfics, em semblaria una exigència excessiva per a un advocat. I no crec que fos gaire convenient.
Creu que, durant aquest any i mig, hi ha hagut una obertura ideològica dels encausats? És a dir, que abans l’objectiu era la independència i ara hi ha més fronts oberts?
No crec que s’hagi obert el focus, sinó que amb l’aplicació de l’article 155 se supera l’àmbit de reclamació de l’autodeterminació perquè s’entra, obertament, en col·lisió amb el que és una societat democràtica. Això és el que fa obrir l’àmbit de la discussió. Ells volien la independència, i la segueixen volent, però han posat sobre la taula un debat que no es pot defugir: la reclamació d’una societat democràtica i igualitària.
Vostè es declara defensor dels litigis estratègics, aquells que s’usen com a instrument per transformar la realitat. És un idealista?
No, crec que s’han d’intentar assolir els ideals a través dels mitjans legalment permesos, i això és el que em fa lluitar tot el que puc. Als idealistes sempre els he considerat uns utòpics, i jo les fites que em plantejo les veig assolibles. En cas contrari, no hi perdria el temps, perquè soc una persona pragmàtica. No soc únic ni soc un descobridor de res. Hi ha juristes, com Wolgang Kaleck, Shawan Jabarin i Jaume Asens, que actuen de manera similar. Hi ha un grup gran de juristes en l’àmbit europeu que practica aquest tipus de dret. I aquesta és una altra de les externalitats del procés, perquè no només deixa en evidència les disfuncions de l’Estat espanyol, sinó que propicia que un ampli sector de la societat pugui saber quin és el poder del dret.
La seva vocació per la defensa dels drets humans deriva de l’estigma per haver estat condemnat per un delicte que sempre ha dit que no va cometre?
Jo sentia la vocació fins i tot abans de ser advocat. Sempre m’he hagut de sentir que soc un defensor de les causes perdudes. Em vaig educar en una família on hi havia una transversalitat molt marcada. El meu pare va estar sempre en contra de la dictadura i la repressió, i això et marca.
En canvi, la seva mare, segons diu en el llibre, és afí al règim de Pinochet. Com es conviu en aquest entorn familiar?
Xile és un país transversal, ho va demostrar en la transformació cap a la democràcia. Quan es té cultura democràtica, és fàcil admetre que en una família hi hagi de tot. Jo estic a anys llum dels plantejaments polítics de la meva mare, però ni els menyspreo ni els desqualifico, simplement en discrepo. A Espanya, haver tingut tan poca tradició democràtica fa que costi molt no desqualificar el contrari, en lloc d’analitzar i discutir els plantejaments.
Aquesta capacitat per acceptar discordances li ha permès assegurar que Manuel Marchena és un gran jurista.
Perquè ho és. No em sentirà dir una altra cosa, és un gran jurista. Desqualificar Marchena em sembla un error. Tenir clar que és un adversari, no un enemic, és important.
I Pablo Llarena?
Tinc una opinió ben diferent de Llarena. Crec que ha deixat en evidència que, en aquest cas, la seva actuació ha plantejat molts dubtes. Llarena arriba al Suprem i hi comet errors garrafals. Hi arriba sense haver fet una mili prèvia, una formació imprescindible. Es posa a tramitar euroordres sense tenir-ne gaire idea. Va estar a l’Audiència de Barcelona i ha fet carrera, però el Suprem és una altra lliga.
Passant de l’àmbit jurídic al polític, com creu que es desenvoluparà el conflicte entre Catalunya i Espanya?
Crec que el problema continuarà durant un llarg temps. L’Estat espanyol encara no està madur per abordar la solució en els termes que caldria, i que són que el poble català pugui expressar lliurament i de forma vinculant la seva opinió sobre què vol fer.
Caldrà molt temps per arribar-hi?
No sé si durarà molt o poc. Sempre poso el mateix exemple. Jo estava a Alemanya quan va començar a caure el mur de Berlín, i amb la meva dona d’aleshores vam decidir que ho aniríem a veure l’endemà. L’endemà ja era tard, ja havia caigut. De vegades la història se’ns fa eterna i de vegades es precipita.
El que alguns anomenen ‘momentum’?
Crec que un govern espanyol apoderat i amb visió d’Estat ha de buscar una solució, i ha de ser una solució no imposada sinó dialogada amb els catalans. Les solucions imposades es diuen 155. La solució dialogada es diu solució democràtica.
Vostè que ha jugat a rugbi... Tot el procés, tant polític com judicial, s’assembla una mica aquest joc, anar avançant tot i que la pilota es va llançant enrere.
És una manera d’anar guanyant terreny, que és com ha de funcionar.
L’intent d’imputació dels votants que està fent l’advocacia de l’Estat i la fiscalia, creu que és una manera de salvar el seu relat?
Té una coherència. Si jo considero que aquests actes van ser uns actes de rebel·lió o sedició, no només he d’anar contra els líders, sinó contra els autors materials. El que passa és que, en paral·lel, perseguir judicialment els votants no deixa de ser un acte més de repressió que, considerat aïlladament, pot ser vist com una xarlotada, com fins i tot ho pot semblar la prohibició de la Junta Electoral Central dels cartells dels presos. Però si ho posem tot en fila, veiem que hi ha una actuació sistemàtica de repressió. I davant d’això, la pregunta és: de quin costat volem estar, del reprimit o del que reprimeix? Perquè si es vulneren drets fonamentals, l’equidistància és complicitat.
L’Estat també té el seu full de ruta...
Sense cap mena de dubte. El tenen des del 2015, quan van començar la investigació.
Les revelacions en aquest sentit, fetes pel coronel Baena, no serveixen per aconseguir que la major part de les proves siguin nul·les?
Crec que sí, i també el judici. Però seria per investigar qui li va donar l’ordre. Bé, sabem qui li va donar, la pregunta és per què, i per què s’han utilitzat recursos públics per, el 2015, investigar alguna cosa que suposadament no va passar fins a l’octubre del 2017. El 2015 això era un projecte polític, i el president Puigdemont ni era president, i els projectes polítics no es poden perseguir en democràcia. Es poden confrontar, però no es poden perseguir.
Sap que deu ser una de les persones més envejades entre els amants del futbol per la seva assistència als congressos de la FIFA com a assessor jurídic de la Lliga de Futbol de Palestina? Com és la seva relació amb Palestina?
Sí. Soc advocat de l’OLP, el govern palestí, i de la Federació Palestina de Futbol, dins del que també és un litigi estratègic, i el tema de la FIFA no deixa de ser important, perquè una entitat amb presència en 210 països, evidentment s’ha d’ajustar a uns criteris jurídics i legals que en alguns casos, com el de Palestina, ni s’hi ajusten ni es respecten. I això m’ha permès estar en tots els últims congressos de la FIFA, que professionalment és una experiència interessant.
I està en més litigis estratègics...
Snowden, Guantánamo, Ceuta amb les devolucions en calent, litigi que hem guanyat al Tribunal Europeu de Drets Humans i que ara està recorregut per Espanya. Molts dels plets que portem tenen a veure amb drets humans. Com també el cas d’Aturem el Parlament, que també té a veure amb les llibertats públiques. Gairebé totes les defenses les acabem reconduint cap a si les coses es fan o no conforme a unes garanties democràtiques. Si el procés funciona correctament, aleshores el resultat s’ha de respectar, t’agradi o no.
Per això és tan greu que alguns polítics parlin de “colpistes” respecte dels presos polítics. Trenquen les regles...
Entre altres coses, això és il·legal perquè hi ha una directiva europea des del 2016, la de presumpció d’innocència, que obliga tots els poders públics a no pronunciar-se sobre la culpabilitat d’una persona fins que no hi hagi sentència. I d’això, a Espanya, n’han fet cas omís en aquest cas i en d’altres, però en aquest cas és brutal, perquè fins i tot el rei ho ha obviat. Ell en va prescindir el dia 3 d’octubre, però n’hi havia d’altres que ja ho havien fet abans. De fet, aquest ha estat un dels elements de defensa a Bèlgica i a Escòcia.
Vostè defensa la causa palestina i també la catalana. Hi ha una part del catalanisme que compara l’anticatalisme amb l’antisemitisme. Com ho viu?
No m’ho plantejo, si tinc clar a quin costat estic. Evidentment, el territori ocupat és el palestí, no l’israelià. I cadascú pot tenir la seva visió sobre el tema, no cal que sigui uniforme, però una anàlisi objectiva sense apassionament porta a una conclusió clara. Treballo amb moltes organitzacions de drets humans israelianes que opinen el mateix que jo. No és un problema d’antisemitisme, sinó de drets fonamentals. Els israelians tenen dret a un territori? Tenen dret a viure en pau? Sense cap mena de dubte. I els palestins, també. Espanya té en aquest tema un doble discurs. Se sol alinear amb Palestina, però res més. Les empreses espanyoles estan treballant en territori palestí sense la seva autorització, i espoliant els seus recursos naturals; d’altres empreses, amb la construcció d’estructures, estan consolidant l’ocupació.

Crònica d’un procés

Gonzalo Boye ha decidit explicar en un llibre la seva feina d’aquest primer any al capdavant de la defensa del govern a l’exili. ..Y ahí lo dejo (Roca Editorial) és un relat trepidant, intens, proper al guió cinematogràfic, amb els silencis obligats per la batalla que encara està en marxa.

El dret com a arma per canviar el món

Gonzalo Boye (Viña del Mar, Xile, 1965) ha viscut a Alemanya, Anglaterra i Espanya. Està casat i és pare de tres filles. La seva mare, “l’última pinotxetista que deu quedar” és filla d’un català de Gràcia. Ell, des de l’octubre del 2017, quedarà vinculat per sempre a la històrica de Catalunya per la seva defensa jurídica del govern a l’exili. Ha après a viure, confessa, amb l’estigma d’haver estat condemnat injustament per una cosa que no va fer. Va estar 7 anys, 11 mesos i 23 dies a la presó per la seva suposada participació en el segrest per part d’ETA d’Emiliano Revilla. A la presó va estudiar dret i s’ha dedicat a practicar aquell dret que més li agrada, el que ajuda a canviar el món. Una de les seves grans batalles jurídiques és, des de fa anys, la defensa dels drets del poble palestí. Ara hi ha sumat la dels drets del poble català.

L’home de les crispetes

Si una cosa ja és indissociable del nom de Gonzalo Boye és la locució que l’ha fet famós a Twitter –“Ahí lo dejo”– i que dona títol al seu llibre, els punts suspensius amb què li agrada escriure, la seva ironia, i les icones de crispetes amb què acompanya els seus mesurats lacònics tuits, que activen l’adrenalina dels seus seguidors mentre tots els mitjans de comunicació es posen en alerta immediata. Sap mesurar els tempos, un element clau per al dret que li agrada practicar, el del judici estratègic, que requereix anàlisi a llarg termini i paciència. Asseiem-nos a menjar crispetes i a esperar.

La FIFA, Waterloo, Snowden o Palestina

Ha estat un any d’aeroports, d’enllaços de vols i de dormir poques hores. El 28 d’octubre del 2017, quan tornava de Calcula i mentre intentava treure l’entrellat a una enigmàtica trucada de Jaume Asens, va entrar de ple en la causa del procés. “Si haguéssim estat preparant un atracament a un furgó blindat potser hauríem parlat amb més claredat”, explica irònic al llibre. Només arribar a Madrid es va asseure a la cuina de casa seva i va escriure l’“Efecte dominó”, l’estratègia que està marcant la batalla jurídica contra l’Estat. Després ha compaginat els congressos a la FIFA com a assessor jurídic de la Lliga de Futbol de Palestina, els viatges a Rússia per a la defensa de Snowden, i les anades i vingudes a Bèlgica, Alemanya i Escòcia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor