Anàlisi
O CALÀBRIA, O WATERLOO
L’únic punt de coincidència entre els partits del 155 i una part de l’independentisme és l’animadversió contra Puigdemont. És l’obstacle comú. És la nosa coincident. És la pedra ubiqua a totes les sabates
Amb paraules i expectatives diferents, Tardà i Pascal pensen el mateix: el catalanisme polític no avançarà fins que no quedi clar qui mana. I que només manin uns
Aquesta etapa d’eleccions en cadena que ha començat i que, amb molta probabilitat, tindrà continuïtat a la tardor podria ser interpretada com una rastellera d’oportunitats per a la reafirmació de l’independentisme a les urnes, condició imprescindible a l’hora d’intentar progressar cap a la consolidació jurídica de la República Catalana assolida políticament l’1 d’octubre del 2017.
Res més lluny de la realitat.
Els principals partits republicans tenen altres projectes. Dues respectables personalitats com són Joan Tardà i Marta Pascal han exposat, amb una transparència que és d’agrair, la visió d’una jugada al servei de la qual no hi ha pas el seu personal compte i risc, sinó els engranatges dels seus respectius partits o entorns.
EIXAMPLAR LA BASE
El veterà Tardà, rememorant l’antiga transversalitat social i ideològica del seu partit durant la Segona República, aposta per convertir ERC en formació hegemònica abans que res, o primer de tot. No es tracta tant d’eixamplar la base com d’eixamplar ERC. No és exactament el mateix, tot i que cal admetre l’eficàcia del pla sempre que aconsegueixi atraure votants de fora de l’espectre independentista. Val la pena recordar, de totes maneres, que la teoria política progressista sosté que més important que l’amplada de la base és el grau de sacrifici i cohesió dels que la integren. Com en tants altres camps, no importa tant la mida com la potència. Històricament, les bases justes però motivades sempre han vençut més resistències que una gran massa amb interessos dispersos. És de primer de revolució, sigui o no dels somriures. Sembla, però, que toca substituir la vella teoria de l’avantguarda de classe per la de Godó, o si més no per la versió cool que és l’Ara d’en Rodés.
Paral·lelament, mentre Artur Mas va ratllant a la paret amb impaciència els dies que falten per complir la seva injusta inhabilitació, Pascal somia en veu alta estirada al divan d’Enric Juliana un projecte de reconstrucció convergent, o més exactament de l’herència pujolista neta de merda a l’espardenya. L’objectiu seria abandonar utopies i centrar-se a fer país. O potser seria millor dir fer país tornant a considerar l’independentisme aquell somni humit de caps de setmana i aplecs estiuencs de la jotaenacé. N’hi ha que estan convençuts, no se sap si amb demoscòpia a la mà o només amb intuïció, o simplement perquè tenen ganes que sigui així, que la gent de seny creu que la independència és impossible. No hi fa res que molts elements d’ordre que els votaven fa vint anys avui o trobin que el partit de seny ja és Esquerra i/o deambulin de manifa en manifa amb el llaç groc.
es busca lideratge
Amb paraules i expectatives diferents, Tardà i Pascal pensen el mateix: el catalanisme polític no avançarà fins que no quedi clar qui mana. I que quedi clar que només poden manar uns. Això del mite del pactisme està bé per sortir a negociar el peix al cove a fora i per als venerables tractats d’història de Vicens. De portes endins sempre s’ha estilat més el fratricidi. Ja n’hi ha hagut prou, de mossegar-se el llavi des del 9-N, amb la cordialitat impostada de Junts pel Sí, amb el govern Torra. El sangtraït cada vegada cou més. Els ganivets fa massa que són a la funda. No és pas casual que les seus nacionals dels dos partits siguin en un carrer de nom Calàbria. Quina metàfora. En una vorera està tot controlat. A l’altra, passat el cicle electoral de primavera, veurem com queda. Al territori, uns i altres deambulen entre el neguit i la estupefacció jugant-s’hi les garrofes municipals.
Esquerra, doncs, vol culminar el transvasament de l’hegemonia que l’erosió de la corcada CiU hauria afavorit més ràpidament si la ciutadania no s’hagués entestat a posar la independència com a objectiu prioritari. Tants anys pressionant i, just quan l’electorat arriba més lluny que mai, decideixen heretar fins i tot l’ara no toca. A l’altra banda del carrer i conscients de les seves forces actuals, defenestrats del PDeCAT i líders en hibernació mediten si val més enfonsar-se fins a tocar fons per agafar impuls amb el peu bo.
Tot plegat, per cert, va amb dos anys de retard respecte al programa previst. Perquè aquest és el punt en què havien quedat les coses quan el dimissionari Santi Vila va comparèixer a can Basté el matí del 30 d’octubre del 2017 per presentar la seva candidatura com a cap de cartell per al 21-D. Una aposta conscientment perdedora a curt termini que, amb la benedicció de la direcció, havia de permetre redreçar la nau del centredreta sobiranista, encara que fos cedint temporalment el pas a Esquerra.
L’estratègia era perfecta si no hagués estat per un petit imprevist: cap dels que l’havia orquestrat sabia que hores més tard Puigdemont anunciaria des de Brussel·les que la lluita continuava. Tampoc comptaven, és clar, que la repressió de l’Estat deixaria fora de combat molts actors. Provisionalment, amb el pas dels dies tothom va preferir anar posant-se a rega per continuar sortint a la foto menys Vila, que ja havia quedat prou retratat en aixecar el dit a deshora. Per postres, els resultats del 21-D, amb el cop d’efecte presidencial, van ajornar el nou full de ruta i només la inestimable ajuda del jutge Llarena, aliat circumstancial dels palafreners, va evitar que el mal fos major. S’entén, doncs, que aquells que fa un any i mig estaven disposats a canviar el rumb del partit que controlaven arriscant-se a perdre-hi bous i esquelles electorals, ara que no el controlen entrin en campanya a sac contra els que se suposa que són els seus.
tots contra un
Puigdemont. A l’hora de buscar l’acostament en les distants relacions entre Espanya i Catalunya, els partits del 155 i una part transversal de l’independentisme català tenen un únic punt d’acord: l’animadversió contra el de Waterloo. És l’obstacle comú. És la nosa coincident. És la pedra ubiqua a totes les sabates. No el poden veure ni en pintura, perdó, ni en videoconferència.
En conclusió, les principals fites dels partits independentistes i no independentistes per als pròxims mesos no són pas avançar cap a la República o intentar frenar-la, respectivament o simultàniament. Això ja ho fan la repressió de l’Estat i la inacció de tots. Els objectius són saber qui mana i, mentre no quedi clar, garantir que no sigui Puigdemont. A partir d’aquesta confluència estratègica es pot començar a parlar de reconstruir-ho tot. El país pot continuar embarrancat en l’actual preautonomia el temps que calgui, a empentes i rodolons i plorant llàgrimes de cocodril per uns presos que corren un risc cada cop més seriós d’acabar, depenent del cas, o bé als altars o bé arraconats com a víctimes col·laterals. La unió, ni per compassió. Raó d’estat a la catalana, que és la raó d’estat sense estat.
En aquest escenari, precaució: aspirants a cadira, opinadors processistes, tertulians legitimistes, indepes irredents, si voleu sobreviure a l’era postprocés encara sou a temps de canviar el discurs i distanciar-vos del papu. Negueu tres vegades si cal, abans que no canti el gall del seny, que mai no heu peregrinat amb un paquetet de xuixos sota el braç cap a la Casa de la República. L’aterratge suau a la pista de l’autonomisme està servit. Atenent als últims sondejos que indiquen una certa resurrecció socialista, està mutant de la sociovergència a la socioesquerra. El pla torna a ser perfecte. Només cal que l’electorat hi estigui d’acord.
