ESCRIURE EN FEMENÍ

L’any 2004, a propòsit d’un dossier de la Revista de Girona dedicat a dones escriptores del tombant del segle XIX al segle XX, vaig escriure: “Hi ha l’Emma de Madame Bovary, que és el mateix que dir Gustave Flaubert. Emma de mot, Emma de femme. L’Emma parla, canta, llegeix, escriu. Llegeix tant que li acaben prohibint la lectura, perquè l’Emma lectora se submergeix en la ficció i s’identifica amb la protagonista de la novel·la que llegeix, perquè l’Emma real acaba esdevenint un personatge de ficció i escriu cartes tancades i secretes al seu amant, perquè “une femme doit toujours écrire à son amant”, i la seva escriptura resta reclosa i resclosida en el món fictici de la novel·la, ben lluny de la vida real. Segons el professor francès Daniel Fabre, en els actes de parlar, cantar, llegir i escriure, Flaubert subratlla un munt de diferències que mostren que a la societat de mitjan segle XIX allò que anomena els repertoris de la masculinitat i de la feminitat s’exposen en la seva distància més sensible precisament en aquests actes. Fabre destaca també que l’antropologia de començament del segle XX va trobar la distinció entre llengua d’homes i llengua de dones en una perspectiva evolucionista. Avui dia, hi ha qui pensa, com la danesa Merete Stistrup Jensen, que, si l’escriptura literària és la revelació més o menys secreta d’alguna cosa indicible o continguda dins del cos, les dones escriptores haurien de reflectir aquesta diferència femenina.”

A Una cambra pròpia Virgínia Woolf parla d’una “frase femenina”, aquella frase que cada escriptora hauria de trobar per subvertir les estructures d’un ordre simbòlic patriarcal adherit a la sintaxi i a la lògica que el mateix llenguatge arrossega. No sé si el concepte escriure en femení és una d’aquelles expressions de llenguatge inclusiu que potser van ser concebudes per designar un diagnòstic que aspira a la seva pròpia dissolució (al capdavall el que qualsevol escriptora desitja és que la seva literatura sigui valuosa per la qualitat i no per cap condició de gènere). Tanmateix, quan penso en una línia tan vigorosa d’escriptores de la literatura catalana (Mercè Rodoreda, Carme Karr, Dolors Monserdà, Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal, Caterina Albert –protegida pel pseudònim de Víctor Català–, Aurora Bertrana, Llucieta Canyà, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Montserrat Roig, Maria Aurèlia Campmany, Montserrat Vayreda...), ¿puc afirmar que sempre hi haurà una manera de parlar, de cantar, de llegir, de mirar i, sobretot, d’escriure que podrem qualificar d’imbatiblement femenines? És ben probable que es tracti d’entendre aquell missatge commovedor que Franz Kafka expressa en el relat Un artista de l’endurança: l’autor és l’obra mateixa. L’autora és l’obra mateixa.