El dossier

La poesia, quan es despulla, ha de dir sempre la veritat

Dues dones. Dues edats. Dues veus unides per la virtut d’expressar-se i mostrar-se amb els mots justos. Marta Pessarrodona i Àngels Gregori conversen amb confiança sobre el fet d’escriure, sobre el seu tracte amb les paraules i sobre com i per què van decidir ser poetes abans que tot

ÀNGELS GREGORI
ÀNGELS GREGORI
“Un lector de poesia sempre serà un lector de poesia”
MARTA PESSARRODONA
MARTA PESSARRODONA
“El meu pare va morir el 1974 i encara no m’ha sortit el poema”
ÀNGELS GREGORI
ÀNGELS GREGORI
“Que no publiquis en tres anys no vol dir que al quart deixis de ser poeta”
MARTA PESSARRODONA
MARTA PESSARRODONA
“Quan em llegeixis sempre sabràs tu més de mi que no pas jo de tu”

Quan se’ls demana que es defineixin amb una única paraula, gairebé ho fan alhora. Sense dubtes i amb la convicció de qui se’n sent orgullosa: “Poeta!” Reunim un matí lluminós de març, a l’Ateneu Barcelonès, Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941), flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2019, i Àngels Gregori (Oliva, 1985), culpable d’omplir els carrers de versos des de la direcció del festival Barcelona Poesia. Dues veus potents, una amb un bon tram de camí fet, i l’altra, als inicis de la seva trajectòria, que s’admiren mútuament i que fan de la paraula l’instrument capaç d’entendre un món canviant. “Jo vaig creure durant molts anys que les dones escriptores no tenien més dificultats afegides que els homes a l’hora d’escriure, però m’equivocava”, diu Pessarrodona per encetar la conversa. “La paritat ha trigat a arribar, i com a mostra tenim els jurats dels premis, que fins fa pocs anys, de cinc membres, cinc eren homes”, assenyala Gregori, que destaca que el guardó entregat per Òmnium Cultural a Pessarrodona “és tan sols el sisè per a una dona en cinquanta-un anys d’història”.

Marta Pessarrodona ironitza sobre la possibilitat de viure de les seves obres. “En el món de l’escriptura ho deuen poder fer entre tres i quatre autors, tots ells de best-sellers, i en el de la literatura, molts menys”, constata. I quina és la diferència entre escriure i literatura? “L’ambició”. “No parlo de l’aspecte negatiu que defineix el concepte, sinó de l’obligació personal de fer les coses bé, per sobre d’aspirar a l’èxit o a vendre milers d’exemplars”, aclareix. S’emmiralla en la seva estimada Mercè Rodoreda, i recorda que quan l’autora es va exiliar a França i es va haver de guanyar la vida cosint “s’hi esmerçava de tal manera que explicava que volia posar una boutique a París”. Gregori afegeix que Pessarrodona “no té cap pressa a publicar, ni segueix el ritme frenètic actual”. “Ha estat i és molt exigent i ha publicat molt poc i amb comptagotes. Que no publiquis en tres anys no vol dir que al quart deixis de ser poeta”, comenta. Gregori, amb cinc llibres publicats i sense haver fet els 40, reflexiona sobre l’objectiu d’escriure que l’allunya de la necessitat d’acontentar el lector, de pensar en ell. “Si escrivissis pensant en allò que diran els altres, amb por, no escriuries mai”, i Pessarrodona fa seves les paraules de Baudelaire: “Lis-moi, pour apprendre à m’aimer” (‘llegeix-me per aprendre a estimar-me’).

“La poesia és un striptease amb els lectors. Quan em llegeixis sempre sabràs tu més de mi que no pas jo de tu”, diuen, i recorden que en el cas de la poesia, allò que s’explica “prové de la profunda intimitat de l’autora”. Marta Pessarrodona comenta que, per molt que li insisteixin, ella no farà mai les seves memòries, malgrat que, afegeix: “Soc una fan del gènere memorialista. Si algú em vol conèixer, que llegeixi la meva poesia”, indica sense embuts.

Parlem del gènere en si i de l’etiqueta, mal posada, que no és de consum per a tothom. “Si la literatura és una piràmide, al capdamunt hi ha la poesia”, assegura Pessarrodona, que recorda que malgrat aquest suposat elitisme que, en el cas de Catalunya lliga a desafortunats comentaris d’algun prosista amb mala fe, “cada cop hi ha més festivals de poesia que congreguen més gent”. Àngels Gregori ho confirma, no en va ella n’és responsable d’un i ho ha estat d’uns quants. “La poesia interessa, les noves veus que hi arriben interessen i el seu poder d’atracció augmenta amb els anys”, puntualitza.

Per totes dues escriure poesia “és un mèrit a mitges”, en tant que beu d’una llarga i rica tradició d’autors catalans “variats i excel·lents”. “En canvi, el mateix Carles Riba, l’any 1925, va fer una conferència aquí, a l’Ateneu Barcelonès, sota el títol Una generació sense novel·la”, assenyala Pessarrodona, que destaca que, tot i això, la llengua catalana va tenir en el segle XX “la immensa sort que aparegués la gran Mercè Rodoreda”. Quan se’ls pregunta si com a país fem bon ús d’aquest llegat triguen a respondre. “Crec que sí, però tinc un poema en què dic que Barcelona no fa cas dels poetes”, somriu múrria Pessarrodona. Àngels Gregori torna a fer ús dels festivals i d’un exemple indiscutible: el Festival Internacional de Poesia de Barcelona acumula més de trenta anys de trajectòria “i és un dels certàmens més importants d’Europa, una de les grans apostes culturals de la ciutat, que durant set dies l’omple de poesia”.

La fidelitat al gènere continua i s’intensifica. “Un lector de poesia sempre serà un lector de poesia. És cert que la gent té certa reticència i por a entrar-hi, però quan ho fa ja no l’abandona mai més”, diu Gregori, i Pessarrodona insisteix: “Abans que escriptora de poesia soc lectora, i tot ho explico a través de la poesia, des dels meus sentiments fins a les coses més banals.” Així, tot és explicable i, a més, explicable des de ben jove. A la guanyadora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes la passió li va arribar als 10 anys, quan volia ser Federico García Lorca. “Vaig tenir la immensa sort que a casa em van deixar comprar llibres i fins i tot em van obrir compte en una llibreria de Terrassa”, diu. Una vocació primerenca que comparteix amb Àngels Gregori, a qui se li va despertar gràcies a una professora. “Odiava la poesia i aquesta mestra em va fer accedir-hi d’una manera fàcil, entenedora, i me’n vaig enamorar”, assenyala.

La poesia remou consciències, segons les autores, i ho fa “perquè permet al lector identificar-se, fer-se seva la condensació d’un missatge que ha fet una altra persona que li permet entrar en la seva intimitat sense demanar-li permís”. I es pot escriure igual en diferents llengües? Dubten i es decanten pel no. Marta Pessarrodona recorda una educació estrictament en castellà i que als 18 anys va decidir escriure en català. “Era la meva llengua, amb la que m’expressava, però per poder-la plasmar em vaig haver de llegir set o vuit vegades la gramàtica de Fabra”, assenyala, i afegeix: “Per dir la veritat em calia fer-ho amb alguna cosa que fos consubstancial amb mi.” Defensen que no hi ha límits sobre allò que es pot fer poesia. “Ara bé, el que més m’importa m’és més difícil de fer, i sovint quan surt ho fa en poques paraules”, manté Gregori. Pessarrodona assenteix: “El meu pare va morir el 1974 i encara no m’ha sortit el poema.” Amb més facilitats avui a l’hora de poder publicar, totes dues confirmen, però, que el prestigi és més difícil d’aconseguir ara. El prestigi, no pas l’admiració mútua. Àngels Gregori creu que Marta Pessarrodona “és una escriptora total que no s’ha venut per res” i Marta Pessarrodona considera que Àngels Gregori “farà grans coses perquè té un potencial enorme”.

Marta Pessarrodona POETA I ASSAGISTA

La nena que volia ser García Lorca

Marta Pessarrodona també ha cultivat els gèneres de la narració, la crítica literària, l’assaig, la traducció i la biografia. Fascinada per Virginia Woolf i el Grup de Bloomsbury, n’és la màxima introductora en la cultura catalana. És autora, entre d’altres, de Primers dies de 1968 (1968), Setembre 30 (prologat per Gabriel Ferrater, 1969), Vida privada (1972), Memòria (1979), A favor meu, nostre (1981), Tria de poemes (1994) i L’amor a Barcelona (1998). Destaca el seu tribut a les grans dones de la literatura catalana: Donasses (2006).

Àngels Gregori POETA I GESTORA CULTURAL

Joventut premiada i reconeguda

Àngels Gregori és autora de Bambolines (Premi Amadeu Oller 2003), Llibre de les brandàlies (Premi Ausiàs March 2007), New York, Nabokov & bicicletes (Premi Alfons el Magnànim 2010), Quan érem divendres (Premi Jocs Florals de Barcelona 2013) i Quan els grans arbres cauen (Premi Vicent Andrés Estellés 2017). Dirigeix des del 2005 el Festival de Poesia d’Oliva Poefesta i és cocomissària del Barcelona Poesia, juntament amb Teresa Colom. Des del maig de l’any passat, és presidenta de l’associació PEN a Catalunya.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor