“Ravensbrück va ser un infern per a lesdeportades”

Rosa Toran és doctora en història, una divulgadora tenaç i una veu incansable per mantenir viu el record de les republicanes exiliades, represaliades i deportades als camps de concentració. La seva vinculació amb l’Associació Amical de Mauthausen i altres camps, de la qual en va ser vicepresidenta, facilita el seu contacte periòdic amb la ciutadania a través tant de conferències com d’exposicions. L’objectiu és clar: no oblidar. Quedem a la seu de l’Amical, en un carrer estret a prop de la Rambla de Barcelona. Trobo Rosa Toran enfeinada amb uns documents i assessorant constantment altres membres de l’entitat que hi col·laboren de forma voluntària. Ens traslladem a un despatx molt petit que ha quedat lliure. No necessitem res més per recuperar la memòria històrica d’un col·lectiu més castigat precisament per ser menys conegut. La primera aportació a la conversa és per trencar una llança a la feina titànica que ha fet l’Amical des dels seus inicis. “A la junta de l’associació sempre hi van ser representades les dones deportades i cal destacar la feina feta de divulgació per dues d’elles, la Mercedes Núñez, homenatjada aquest any a Barcelona i la Constanza Martínez”, explica. Núñez, amb el seu llibre El carretó dels gossos serà una de les primeres veus que recuperaran als anys vuitanta l’infern viscut a Ravensbrück, on compartirà penúries amb la recentment desapareguda Neus Català. Curiosament, la fama obtinguda per noms com Auschwitz o Mauthausen, on es van concentrar el major nombre de republicans espanyols, va eclipsar la d’altres camps de concentració, com és el cas de Ravensbrück a 90 quilòmetres de Berlín i construït pels nazis per empresonar majoritàriament dones. Les dades son difícils de comprovar, perquè la documentació va ser cremada abans que el camp fos alliberat, però es calcula que hi van passar fins a 132.000 dones de molt diversa procedència i nacionalitat. Unes noranta eren republicanes espanyoles.

“Moltes de les republicanes deportades van acabar quedant-se a França després de la II Guerra Mundial, perquè no podien tornar a Espanya i això va alentir encara més que es conegués aquí el seu testimoni”, diu Toran que recorda com a data significativa per reactivar el passat: l’any 2003. “L’Amical fa el primer viatge a Ravensbrück amb la Neus Català i un bon nombre d’alumnes d’institut que va estimular treballs de recerca i l’estudi d’aquell episodi”, recorda la historiadora. Dos anys després s’inaugurava l’exposició Resistents i deportades que va es poder veure per tot l’Estat, però també per Alemanya i França. “Va coincidir amb la celebració dels seixanta anys de l’alliberament i es va inaugurar en el mateix camp amb la presència d’autoritats catalanes”, precisa. Toran insisteix que la memòria històrica, tan utilitzada en l’actualitat, fa relativament pocs anys que s’inclou tant en l’agenda política com, sobretot, en la social. “Durant els anys vuitanta i noranta no se’n parlava dels republicans deportats, ni dels homes ni de les dones”, precisa i ho atribueix a les dificultats de mantenir “una militància de la memòria” en un ambient hostil com ho va ser l’Espanya franquista i volgudament desmemoriada quan va arribar la Transició.

La situació de les deportades als camps, en especial a Ravensbrück on amb el temps també s’habilitaria un espai per a joves, s’ha vist agreujat a l’hora de parlar-ne perquè, segons Toran, hi havia diferents col·lectius que ha costat molt que s’incorporessin a la memòria de la persecució. “Es el cas de les gitanes, les testimonis de Jehovà o, en especial, les catalogades com asocials, que eren dones que s’escapaven dels cànons establerts, com podria ser una mare soltera o una dona lliberal i eren pitjor considerades, perquè ja eren rebutjades per la mateixa societat, que les presoneres que tancaven per raons polítiques”, assenyala la historiadora que equipara aquesta situació a la viscuda pels homosexuals en els camps d’homes. I aquest doble rebuig es traslladava en el tracte amb la resta d’internes del camp? “A vegades, sí”, constata i afegeix ”en el cas de les testimonis de Jehovà, les guardianes del camp les consideraven un col·lectiu submís i obedient a qui encarregaven, entre d’altres, les feines domèstiques”. Rosa Toran assegura que encara avui queda molta feina a fer per conèixer en profunditat el paper d’aquestes dones, no polítiques, dins dels camps.

El dia a dia a Ravensbrück no diferia gens del de la resta de camps de treballs forçats. “No era un espai pensat i destinat inicialment a l’extermini d’éssers humans, com podia ser Birkenau, però va ser un infern per a les deportades que van aconseguir sobreviure”, diu. Tot i això, destacava per una macabra singularitat: els experiments mèdics a noies. S’esterilitzaven gitanes “que segons l’ideari nazi suposava acabar amb la propagació del que consideraven una raça inferior” i a les deportades txeques les sotmetien a proves, com si es tractessin de ratolins de laboratori. “Els metges nazis els provocaven ferides que omplien de vidres i altres materials per provocar-los infeccions i provar com evolucionaven. Moltes d’elles van morir”, indica.

Als camps de concentració algunes dones hi van arribar embarassades. El futur dels seus nadons, però, era pràcticament inexistent. Eren assassinats poc després del part, malgrat els esforços de les mares per amagar-los i intentar que visquessin. “Hi ha recollits molts testimonis que parlen dels mètodes emprats per garantir l’aliment dels infants, com ara fer servir un guant de goma com a tetina perquè les mares no tenien llet”, rememora la historiadora que manté que moltes de les dones que van sobreviure van arrossegar problemes de reproducció molts anys després d’haver sortit dels camps.

El 30 d’abril va fer 74 anys que l’exèrcit rus va alliberar Ravesbrück. En aquest llarg període de temps han anat desapareixent els testimonis de primera mà de l’horror que s’hi va viure, però tot i això, Rosa Toran considera que hi ha un importantíssim llegat escrit sobre el que va passar. “La paraula de les supervivents no hi ha res que la pugui substituir, però ens queden els records i les vivències impreses que molta gent s’ha cuidat de recopilar i molta altra d’evitar que es perdi o, el que és pitjor, que s’oblidi”, destaca i assumeix que cal incidir en altres línies d’investigació, com ara el procés que va desencadenar en la construcció, organització i gestió dels camps. “Servien a una ideologia concreta, és cert, però el seu funcionament requeria d’unes complicitats i d’una estructura molt complexa encapçalada per l’administració nazi”, assenyala. I per què és tan important seguir aquest fil? “Perquè et permet detectar l’inici, els senyals d’alerta de com va començar tot. Sabem com va acabar i estudiant què ho va iniciar hauríem d’evitar que tornés a passar”, diu Toran. La historiadora, però, creu que més enllà dels responsables, cal assenyalar sense embuts les conseqüències de la indiferència de la societat. Una indiferència que es manté avui. “No hi ha res, a l’Europa actual, que es pugui comparar als camps de concentració nazis, però deixar morir milers de persones al Mediterrani sense actuar-hi diu molt poc de la humanitat d’aquest continent. No hem après del passat”, afirma.

OBLIT

“Durant els anys vuitanta i noranta no se’n parlava dels republicans deportats, ni dels homes ni de les dones”

SILENCI

“Moltes de les republicanes deportades no van poder tornar a Espanya i això va alentir encara més que es conegués aquí el seu testimoni”