El rebuig a la crispació s’estén arreu
Catalunya va girar l’esquena als partits que fomenten l’odi i va donar un triomf històric a ERC i una remuntada somiada al PSC dins l’àrea metropolitana, bastió tradicional del partit
XAVIER TORRENS
CINTURÓ METROPOLITÀ
Un mapa tenyit de groc i vermell, gairebé traçat amb escaire i cartabó, amb alguns reductes de color blau. Aquest és el dibuix que van deixar a Catalunya les eleccions espanyoles de diumenge 28 d’abril. Mai el groc d’ERC, ni de cap altra força independentista, havia arrasat fins al punt d’alçar-se amb la victòria en 747 dels 947 municipis del país. Se li va resistir una bona part del cinturó metropolità, on el PSC va recuperar l’hegemonia en 21 de les 36 ciutats d’aquest territori habitat per uns 3,2 milions de persones, i on la meitat de la població té estudis secundaris o universitaris. És el mateix territori que va confiar el 2016 en la candidatura d’En Comú Podem. Els liles van encaixar una severa derrota al cent per cent de les 173 localitats on havien guanyat tres anys abans. Esquerra va ser la primera força a les quinze poblacions de l’àrea metropolitana que no van caure de la banda del PSC, però els socialistes es van imposar a les més habitades, a excepció de Barcelona, que compensa la resta.
Al cinturó metropolità, els socialistes van sumar 198.076 vots més que en les anteriors eleccions generals, amb un total de 472.045. Esquerra, per la seva banda, va passar dels 217.836 vots del 2016 als 355.819 de diumenge passat, i consolida així el suport en zones que fa uns anys li eren hostils. El PSC es va reconciliar amb els electors a les ciutats que històricament li havien fet costat, com l’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Santa Coloma de Gramenet. La gran batalla de Barcelona va tenir com a guanyadora Esquerra. Aquest cop, l’efecte Colau no va ser mobilitzador, i és una incògnita si l’actual alcaldessa remuntarà en les eleccions municipals del dia 26.
Al conjunt del país, entre el groc d’ERC i el vermell del PSC, va treure el cap el blau de JuntsxCat, però només en alguns municipis de la Catalunya interior. Esquerra li va arrabassar alguns dels seus feus tradicionals, com Girona, Vic i Sant Cugat del Vallès, entre molts d’altres. El partit de Carles Puigdemont, liderat en aquests comicis per Jordi Sànchez i sobretot per Laura Borràs, va aguantar l’envestida (s’alça triomfador en 107 municipis), però va perdre clarament el duel per l’hegemonia de l’independentisme. El 28-A no va deixar rastre de la victòria que Ciutadans va aconseguir en 135 municipis en les eleccions catalanes del 21-D, a excepció de Vilamalla i Arres.
El politòleg, sociòleg i professor de ciència política de la Universitat de Barcelona Xavier Torrens ja havia pronosticat en aquest setmanari que per primer cop un partit independentista guanyaria les eleccions generals a Catalunya; també va preveure que el PSC es refaria, que Cs veuria frenat el seu ascens a Catalunya i que En Comú Podem perdria posicions, igual que JuntsxCat, que ha tret el pitjor resultat en les generals des de l’existència de CiU. A més, va endevinar que el PP prosseguiria en caiguda lliure fins a tocar fons i que Vox aconseguiria representació a Barcelona. Ara, amb el resultat a la mà, analitza que la majoria dels electors independentistes “han votat seguint el procés català, però eixamplant progressivament la base social i, per això, ERC dobla en diputats JuntsxCat”. També destaca que la majoria dels electors unionistes “han votat els socialistes i En Comú Podem per mantenir la unitat d’Espanya, però sense reprimir Catalunya amb més 155, com pretenien Cs, PP i Vox”.
REBUIG A L’ODI
I és que el resultat de diumenge a Catalunya va ser una esmena a la totalitat als missatges d’aquelles forces que s’han volgut alimentar de l’odi i la crispació. La majoria de catalans no combrega amb el viratge cap a la dreta del PP i Cs. El partit taronja va perdre 643.000 vots respecte al resultat assolit en les darreres eleccions catalanes. El PP va firmar el pitjor resultat de la seva història. El resultat de diumenge és un no rotund al 155, però també és un no a la via unilateral i a les disputes internes dins les formacions independentistes. I és una estratègia en defensa pròpia davant uns partits que somien una Catalunya completament intervinguda. A més, Catalunya i el País Basc es van erigir en territoris clau per frenar la dreta i l’extrema dreta al territori espanyol, un element que el proper govern espanyol no es podrà permetre ignorar. L’independentisme va signar un rècord històric de 22 diputats a Madrid i té la clau de la governabilitat. Els dos grans partits d’esquerra a Madrid, el PSOE i Podem, en tindrien prou amb el suport d’ERC per configurar una majoria a la cambra. És una incògnita, però, com gestionarà Esquerra aquest poder, sobretot en funció de com s’esdevingui el futur els presos polítics que estan sent jutjats i que aquest any coneixeran la sentència.
“Els partits independentistes esperaran la sentència del judici del procés i després redreçaran les seves estratègies, sobretot a partir de l’11 de setembre”, preveu Torrens. A més, prossegueix, “després de les eleccions municipals a JuntsxCat hi haurà un gran debat per veure qui porta les regnes, si la via més idealista de Carles Puigdemont o el camí més pragmàtic que pot representar Artur Mas”.
Les eleccions generals de diumenge van representar una gran patacada per al PP, que va perdre el suport conservador que tenia. Xavier Torrens hi veu dos grans motius: “En primer lloc, perquè el votant unionista vol primer la unitat d’Espanya, però després vol que Catalunya vagi bé, ja que és on viu. El PP defensa aferrissadament la unitat d’Espanya, però també reflecteix que perjudica els interessos econòmics catalans quan es vanagloria que marxen empreses de Catalunya, imatge que ha quedat encara més reforçada amb una candidata com Cayetana Álvarez de Toledo, que no viu a Catalunya i que, per tant, reflecteix que ben poc farà com a diputada pel benestar real dels catalans.” En segon lloc, subratlla el professor de la UB: “El PP ha trigat molt a adonar-se que si feia el viratge cap a un discurs de dreta radical, hi hauria gent que li marxaria cap a l’extrema dreta de Vox. Després del 28-A, Casado se n’ha adonat, però massa tard.” En tot cas, les eleccions de diumenge passat deixen moltes incògnites enlaire, excepte una: ningú mourà peça fins després de les municipals i les europees del 26 de maig.
SARA MUÑOZ
smunoz@lrp.cat
747
municipis22
diputats independentistesEL PSC RECUPERA FEUS
SARA MUÑOZEl PSC es posiciona en segon lloc a Catalunya per quatre factors, segons Xavier Torrens: “Primer i cabdal, perquè els catalans unionistes volen la unitat d’Espanya, però no volen que es vagi contra els interessos econòmics de Catalunya i han foragitat els partits que anunciaven més 155. Segon, perquè l’amenaça de l’extrema dreta de Vox ha mobilitzat exvotants i abstencionistes socialistes. Tercer, perquè quan Cs s’ha posicionat a la dreta, una part dels seus votants ha anat a parar al PSC. Quart, perquè el lideratge de Sánchez és més fort entre l’electorat unionista que el de Casado i Rivera.”
TRIOMF HISTÒRIC D’ESQUERRA
SARA MUÑOZLa pujada d’ERC, segons el politòleg i sociòleg Xavier Torrens, s’explica per tres causes: “Ha ocupat la centralitat de la política catalana quan ha esdevingut el catch-all-party català, un partit arreplega-ho tot, també exvotants convergents que prefereixen la moderació dialogant en el procés que ara defensa ERC, o votants d’En Comú-Podem incorporant gent com Elisenda Alamany i afegint a les sigles d’ERC el mot sobiranistes en lloc d’independentistes.” En segon lloc, assenyala, “perquè tenint en compte que la majoria de votants independentistes saben que la independència trigarà a arribar, opten per qui sosté aquesta posició”. Finalment, “per un relleu generacional: “Fills de convergents que voten ERC.”