28-A: corrents de fons
Les eleccions espanyoles han deixat un panorama polític a Catalunya amb quatre línies clares que condicionen el republicanisme més enllà de la fotografia del moment
Passada una setmana del 28-A deu quedar ben poca cosa per escriure, revisar, analitzar i disseccionar sobre els resultats de la cita a les urnes, però un cop garbellat tot, més enllà de la fotografia del moment, es poden identificar quatre corrents de fons sobre la situació a la Catalunya republicana.
Una qüestió prèvia, que prové més de la física que de la ciència política: es podria enunciar una nova llei de la termodinàmica que sostindria que la temperatura de la realitat, almenys a Catalunya, sempre és inferior a la de Twitter (excepte si piula Núria de Gispert), perquè amb els números a la mà s’ha demostrat que la mala maror, l’enfrontament civil i el trencament social eren únicament als bots de les xarxes socials i a les estratègies de les diverses tonalitats de l’extrema dreta. Amb la seva teoria de la fractura ha obtingut 7 de les 48 actes de diputat, mentre la immensa majoria del país s’ha estimat més repartir el suport entre les formacions més raonables i, incloent-hi el PSC, no gaire més raonables però menys incendiàries amb el permís de l’Ibex i els barons en hores baixes.
1. independentisme sòlid
Ironies a banda, sobre els quatre corrents de fons subjacents a aquests comicis, el primer és la solidesa de l’independentisme. D’entrada, el lloc capdavanter a les eleccions fa bo el pronòstic fet fa un parell de setmanes en aquestes planes que en el projecte d’ampliar la base de l’independentisme de moment allò que s’ha ampliat és la base d’Esquerra. Perquè del sostre de més de 2 milions de vots de l’1-O i del 21-D s’ha passat a les poc més d’1.600.000 paperetes, entre Esquerra, JuntsxCat i Front Republicà. Exactament 418.037 independentistes volatilitzats. És cert que una comparació entre eleccions diferents és perillosa, perquè els criteris de l’elector varien, però no és una dada menor si d’unes eleccions a unes altres aquest vot dual no només canvia de partit, sinó de país. No és menys cert que hi deu haver alguns centenars de milers de catalans que basculen entre donar suport a les víctimes o als executors del 155 amb tota naturalitat, segurament amb la motivació de l’amenaça de l’extrema dreta com a propulsor del vot útil.
El balanç, però, és indiscutiblement positiu des del punt de vista republicà. En el pitjor dels escenaris (unes eleccions espanyoles sempre són el pitjor escenari), l’independentisme consolida la seva posició de centralitat política a Catalunya. Per primer cop hi ha un cicle complet amb domini en tot tipus de convocatòria electoral: catalanes, espanyoles i (no cal esperar un mes per confirmar-ho) municipals i europees. A més, l’independentisme impregna més enllà dels partits sobiranistes, perquè hi ha una bossa d’electors que sembla capaç de compaginar el vot a partits d’obediència espanyola amb el sí en un referèndum per sortir d’Espanya. És aquesta part més tendra del nou independentisme que cal consolidar, amb la formació de Junqueras com a principal aspirant a capitalitzar aquest objectiu.
2. Esquerra autonomista
El segon corrent de fons circula per l’esquerra. Al primer lloc d’ERC (el partit amb una implantació territorial més sòlida i homogènia, accedint fins i tot a llocs on fins fa poc era testimonial) s’hi suma la constatació que la política de casa nostra, en l’eix social, està clarament decantada cap als partits presumiblement progressistes. Esquerra, el PSC i els Comuns sumen 34 dels 48 diputats al Congrés. Tanmateix, extrapolant els resultats a la política interior, qualsevol aspiració de canviar l’eix nacional per l’eix social com a fórmula de govern a la plaça de Sant Jaume (caldrà veure si el govern Torra resistirà fins a final d’any) depèn del retorn a l’autonomisme més convencional.
En aquest sentit, hi ha la temptació de dir que Esquerra s’està tornant autonomista, com li retreuen alguns des de dins del sobiranisme i celebren encara més unionistes que aspiren a restaurar el servilisme de l’indígena bo convertint el junquerisme en amor pujolista. El cert, però, és que la clau no és tant posar en dubte la integritat republicana d’Esquerra (difícilment seria assumible per les seves bases), sinó la constatació que en l’ala progressista de la política catalana no hi ha cap altra formació independentista disponible per apuntalar l’hegemonia dels republicans. Un acord nacional transversal (l’ombra del tripartit torna a planar) podria estabilitzar la governabilitat a Catalunya durant una dècada ben bona, però seria a condició d’aparcar qualsevol aspiració autodeterminista per almenys una generació i estroncar el primer corrent de fons.
Per cert, que observant l’eix social a l’altra banda del tauler, i si es pot considerar que JuntsxCat és una formació de centredreta, cosa que en aquests moments és encasellar per sobre de les possibilitats de tots els analistes, es pot dir que per primer cop tant a la dreta com a l’esquerra el lideratge és independentista, ja que els de Puigdemont han quedat al davant de la dreta inqüestionable de Ciutadans, PP i Vox. Centralitat independentista en tots els eixos, en el pla nacional. I en el social, per partida doble. Fins i tot amb resultats magres, l’antiga òrbita convergent continua liderant l’espai de centredreta.
3. escac a waterloo
El 26 d’octubre del 2017, un tuitaire incendiari avui reconvertit al seny va fer famosa una piulada sobre 155 monedes de plata, insinuant la traïció del president de la Generalitat, que aleshores estava disposat a convocar eleccions en comptes de declarar la independència. En aquells dies, les monedes de plata van passar, certament, per moltes butxaques a la sala de reunions del govern del Palau de la Generalitat, però cap per la de Carles Puigdemont, disposat inicialment a claudicar víctima d’una corrua d’aspirants no a Judes, sinó a Brutus. És per això que l’Estat, conscient del compromís irreductible del de Waterloo, l’ha marcat amb el número u en la llista dels enemics a abatre. I al nostre país molts dels mateixos que el volien fer passar per traïdor ara el pinten com el somiatruites que bloqueja el diàleg. La qüestió és que si hi havia cap marge per dialogar de bones, les eleccions acaben de demostrar que Espanya no en té cap necessitat. I, mentrestant, l’Estat continua perseguint el president legítim per terra, mar, aire i Junta Electoral. L’objectiu, convertir Puigdemont en una versió de Tarradellas, però no pas en l’heroi marquès fabricat a finals dels setanta, sinó en aquell personatge silenciat durant trenta anys en un exili d’oblit i penúries.
4. catalunya irrellevant
L’últim corrent de fons que reforcen els comicis de diumenge passat és el que marca la diferència d’ecosistema polític entre Catalunya (i el País Basc) i la resta de l’Estat espanyol. Només cal indicar que, sense l’aportació de catalans i bascos, el trifachito sí que estaria vorejant la majoria absoluta. En conclusió, mentre a l’Estat espanyol els símptomes d’involució són força més clars del que marca el mapa electoral estatal (i més si es fa l’exercici de comptar els vots sense la llei D’Hondt i amb circumscripció única), a Catalunya es va configurant un mapa on les hegemonies són unes altres i en què, com més avança en una línia la política espanyola, més avança la política catalana en la direcció contrària. Les distàncies són cada cop més insalvables, i només una certa resistència dels socialistes a Catalunya permetria algun vas comunicant si no fos que, a Espanya, si l’extrema dreta no governa en realitat és perquè l’esquerra està prou espantada per actuar de manera similar contra Catalunya. No es pot oblidar que el 155 ha obtingut a l’Estat espanyol els millors resultats de la seva història. En les eleccions del 2016 PP, PSOE i Cs sumaven 254 diputats. Ara, amb la incorporació de Vox, en sumen 270. Mentrestant, a Catalunya s’ha passat de 17 a 22 diputats independentistes. Si algú considera que l’escenari actual és millor per a la distensió, caldrà que ho expliqui amb arguments més convincents que els que mostren les xifres. Sigui com sigui, per a ràbia d’aquells que, aquí i allí, odien el concepte procés, el camí cap a la independència està ben orientat, però encara hi ha quilòmetres per fer. Excepte quan cau un meteorit i liquida els dinosaures d’un dia per l’altre, la història sempre és processista.
CARLES RIBERA
cribera@lrp.cat