La veu de l’1-O

determinació i dignitat

Llaç groc a la solapa i mirades de reconeixement, respecte i gratitud als presos polítics. “Només volíem votar”, “votar no és cap delicte”, “érem allà per defensar el nostre dret a votar”, repetien amb fermesa un darrere l’altre sense arronsar-se davant els intents de la fiscalia de criminalitzar el seu vot. “Sabia que el referèndum estava prohibit?”, “sabia que la policia tenia una ordre judicial per aturar el referèndum?”, “per què va anar a votar, doncs?”, preguntaven insistentment els fiscals. I la resposta sempre era la mateixa: “N’érem conscients però volíem votar.” El reconeixement de la desobediència civil i pacífica que van practicar, i una gran fermesa i dignitat que les acusacions no han fet trontollar.

S’ha posat nom, cara i veu a la “massa”, però l’estratègia de les defenses ha anat més enllà amb la voluntat de qüestionar l’absurda acusació de rebel·lió i demostrar que no va existir la violència que les acusacions van intentar argumentar amb els testimonis dels policies. La defensa de Sànchez, Rull i Turull ha estat hàbil en la selecció dels testimonis, que han posat en evidència que només hi va haver incidents als col·legis electorals on van fer acte de presència els agents de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, mentre que allà on no van aparèixer –a la majoria de poblacions catalanes– el referèndum va transcórrer sense cap incident. “Em van agafar pels testicles i em van deixar caure. A un altre senyor gran el van aixecar per les orelles”, explicava Pere Font, un enginyer de telecomunicacions jubilat que va votar a l’escola Víctor Català de Barcelona, on va fer acte de presència la Policía Nacional. Virgínia Martínez, una professora jubilada de Dosrius relatava com agents de la Guàrdia Civil la van agafar per l’espatlla i la van tirar a terra i després la van humiliar quan va arrencar a plorar.

EL POLICIA DEL LLAÇ GROC

La síntesi del que va ser la violència policial que es va viure l’1-O l’explicava l’últim testimoni de la setmana. I l’efecte emocional del seu relat no deu haver passat desapercebut pel fet que qui ho relatava, Nemesio Fuentes, assegut al Suprem amb un llaç groc a la solapa, és un policía nacional jubilat de Sant Joan de Vilatorrada: “Van arribar agents de la Guàrdia Civil i sense dir res van començar a colpejar la gent per fer-se pas i van trencar la porta de vidre de l’escola a cops de mall. La porta era oberta, i només els hauria calgut empènyer-la.” Nemesio Fuentes va anar al seu col·legi a les 5 de la matinada com a voluntari per constituir les meses i fer possible la votació. Les seves respostes a l’interrogatori del fiscal Moreno són un extraordinari resum del que han relatat prop de mig centenar de testimonis al llarg de la setmana i el retrat d’allò que van fer possible més de 2 milions de persones l’1-O.

–“A vostè, qui el va designar per a la mesa?”

–“No em va designar ningú, em vaig designar jo mateix.”

–“Sabia que el referèndum estava prohibit?”

–“Ho sabia.”

–“Sabia que els agents complien una ordre judicial?”

–“Sí, i també sabia que havien d’actuar proporcionalment i preservant la convivència.”

–“Hi va haver cops de puny i coces?”

–“Sí, per part dels agents, no de la gent.”

–[Vox] “Hi va haver insults a la Guàrdia Civil?”

–“Sí, els normals veient el que estava passant: fills de puta, cabrons...”

Els vots de Nemesio Fuentes i els seus veïns de Sant Joan de Vilatorrada no es van poder comptabilitzar perquè els agents es van endur les urnes.

LES URNES

Mentre que la fiscalia intentava desestabilitzar els testimonis culpabilitzant-los d’haver participat en un referèndum prohibit –fins que el magistrat Marchena els va advertir: “No qüestioni per què va votar o no”–, els advocats de Vox preguntaven per l’accés al cens, i l’advocada de l’Estat insistia a saber com havien arribat les urnes i qui organitzava la votació. Les cares de les acusacions no amagaven una certa incredulitat, barrejada amb sorpresa i una alta dosi de contrarietat quan tots els testimonis relataven com la gent havia decidit suplir el govern i l’administració en allò que els havia estat prohibit: organitzar un referèndum. “Va arribar un cotxe, en va sortir un noi i va deixar uns paquets on hi havia les urnes”, explicaven aquells que les van veure arribar. Altres, senzillament, les van trobar dins del col·legi. La gent es va autoorganitzar per constituir meses, hi van posar els seus ordinadors, d’altres organitzaven les cues i ajudaven la gent gran... “Si votar és un delicte, aquí hauríem d’estar asseguts milions de catalans”, va respondre Joan Porras (Joan Bonanit), quan la fiscal Madrigal li qüestionava que hagués participat en un acte prohibit.

Mentrestant, a l’antic convent de Las Salesas ressonava en l’ambient la dramatúrgia de Lope de Vega:

“–¿Quién mató al comendador?

–Fuenteovejuna, señor.

–¿Quién es Fuenteovejuna?

–Todo el pueblo, a una.”