El dossier

A la captura de l’hegemonia local

El poble català triarà els representants als 947 ajuntaments del país enmig d’un ambient convuls que marcarà el signe dels pactes que hauran de cristal·litzar a partir del 26 de maig

MULTITUD DE SIGLES
MULTITUD DE SIGLES
La fragmentació del vot que ja es va iniciar el 2015 tornarà a deixar ajuntaments amb multitud de sigles que es veuran obligades a entendre’s

Amb la ressaca del 28-A fent encara estralls, arriben unes noves eleccions. O més aviat dues. Tres en el cas d’algunes comunitats autònomes. El proper 26 de maig, els catalans estan cridats de nou a les urnes per triar tant els seus representants a les administracions locals com al Parlament Europeu. La proximitat entre les eleccions generals i les locals no és fruit de la casualitat. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, conscient que els vents li bufaven a favor, va optar per concentrar-les en un mes (va triar la data del 28-A conscient que quatre setmanes més tard venien la resta de comicis). És una gran incògnita, però, si els resultats de les eleccions generals tindran una traducció força literal el 26 de maig, i més tenint en compte que cada ciutat és un món en si mateix i que els electors trien el vot en funció d’uns condicionants que sovint tenen poc a veure amb el context general del moment.

Aquest cop, però, i a diferència d’eleccions municipals passades, el conflicte entre Catalunya i l’Estat, l’existència de presos polítics i el moment efervescent del judici impediran a molts veïns traspassar algunes fronteres que quatre anys abans haurien creuat sense tants miraments.

Amb l’encaix de Catalunya dins l’Estat pendent de resolució, qualsevol elecció que es convoqui, al marge de l’abast territorial, difícilment podrà escapar al plebiscit entre independentisme o unionisme. Només cal fixar la vista en qualsevol programa o campanya per donar-ne fe. Per molt que els caps de llista mirin de traslladar el debat al plànol local, la realitat del moment s’imposa. Són moltes les persones que veuen les eleccions del 26 de maig, tant les municipals com les europees, com la segona volta dels comicis del 28 d’abril.

ELS MÉS OPTIMISTES

No és estrany, doncs, que ERC i el PSC siguin els que encaren aquest nou sufragi amb més optimisme, convençuts que els bons resultats de fa només uns dies es transferiran a les noves cites electorals. Fa quatre anys, el 24 de maig del 2015, les formacions sobiranistes (CiU, ERC, la CUP i Solidaritat) van aconseguir sumar un 45,02% del total de vots dipositats a les urnes, en unes eleccions municipals que es van tancar amb una participació del 58,5%. El bloc independentista va créixer en uns 300.000 vots i en més de 700 regidors al conjunt del país i va superar la xifra dels 6.100 edils. En total va acumular més d’1,4 milions de vots. Això sí, es va deixar pel camí 400.000 vots respecte al 9-N, part dels quals podrien haver anat a parar a l’espai dels comuns.

En aquell moment, l’hegemonia municipal, i per tant l’hegemonia de l’independentisme, va seguir en mans de l’antiga CiU, malgrat perdre 137.000 vots respecte al maig del 2011. Els convergents, abans del divorci amb Unió i de la mutació cap a altres sigles, van perdre uns 600 regidors a tot Catalunya. La victòria al conjunt del país va quedar enterbolida per la pèrdua de Barcelona en favor del partit d’Ada Colau i pel fet de veure’s abocats a dir adeu a l’alcaldia d’aquesta ciutat. Ni tan sols mantenir dos grans municipis com Girona i Sant Cugat del Vallès va compensar la derrota patida a la capital del país.

En aquestes eleccions locals, Junts per Catalunya sospira per mantenir el primer lloc al pòdium municipal, però els seus representants són conscients que ERC empeny amb força, que ve avalada pels bons resultats de les eleccions generals i que per primer cop té un vot molt consolidat al conjunt de l’àrea metropolitana, territori que durant dècades ha estat hostil per a l’independentisme. El 2015, Esquerra ja va obtenir els millors resultats de la seva història en unes municipals, que li van servir per convertir-se en la segona força del país en nombre de regidors. Aleshores va superar els 2.370 edils. Quatre anys enrere, ja va aconseguir 188 majories absolutes, tot i que se li van resistir les grans ciutats. El 26-M el pes municipal d’ERC pot fer un gir històric, sobretot si conquereix l’alcaldia de Barcelona.

Seguint amb el bloc independentista, ara per ara és un misteri fins a quin punt l’anunciat increment d’Esquerra Republicana, si s’acaba confirmant, va en detriment de Junts per Catalunya o de la CUP. Els cupaires van poder celebrar un fort increment ara fa quatre anys, quan gairebé van quadriplicar el nombre de regidors passant de 101 a 372. Les darreres eleccions viscudes al país no han somrigut a la CUP, però la formació té la seva força en el municipalisme i en algunes ciutats formen part de candidatures populars més amples que aspiren a tot.

D’altra banda, les formacions que mantenen el suport al dret a decidir del poble català, bàsicament ICV, EUiA i alguns aliats com Barcelona en Comú o Guanyem Badalona en Comú, van viure el 2015 un increment de 120.000 vots, sobretot gràcies a la victòria a la capital catalana. Enguany, planen algunes incògnites sobre el paper d’aquest bloc atès que hi ha municipis on En Comú Podem, la formació que va concórrer a les urnes el 28 d’abril amb Jaume Asens al capdavant, s’ha fragmentat en una setantena de municipis on els Comuns i Podem es presenten per separat.

EL BLOC UNIONISTA

Les eleccions municipals del 2015 van suposar un sever correctiu al PSC tot i mantenir-se com a segona força, principalment a l’àrea metropolitana. Els socialistes van perdre uns 205.000 vots i un miler de regidors. Tot i això, van salvar els mobles en ciutats com l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Terrassa, Sant Adrià de Besòs, Sabadell, Esplugues i Mataró, i sobretot van escapar de la patacada general a Santa Coloma de Gramenet, on van conservar la majoria absoluta gràcies a Núria Parlon. L’escenari actual, però, és més òptim per al socialisme, que confia en una remuntada de manual que li retorni part del poder municipal que havia tingut anys enrere, sobretot al cinturó metropolità, l’antic bastió socialista que els darrers anys s’havia anat destenyint per passar del clàssic vermell del PSC al lila dels comuns i el taronja de Ciutadans. L’efecte Pedro Sánchez es va deixar notar a l’àrea metropolitana el 28 d’abril. La incògnita és si tindrà efecte en unes eleccions municipals.

En el bàndol de la dreta, Ciutadans és la formació que aquest 26 de maig farà variar completament els mapes municipals. Per primer cop es veuran al país ajuntaments governats per la formació d’Albert Rivera. El 2015, Ciutadans ja va fer un salt representatiu important en passar de 7 a 174 regidors però els números assolits li van reservar un paper residual en la política local del país. Només va aconseguir presència en vuitanta ajuntaments. Tothom té clar, però, que el poder de Cs anirà a més, tot i que el discurs que han fet els seus líders en relació amb Catalunya li pot tancar moltes portes a l’hora de pactar amb altres formacions. Alcaldesses socialistes com Núria Marín (Hospitalet de Llobregat) i Núria Parlon prefereixen entendre’s amb alguna facció de l’independentisme, sobretot ERC, que amb el model de la dreta que representa Ciutadans.

Quant al PP, la formació ha iniciat una caiguda sense fre a Catalunya i ara caldrà veure com es trasllada aquesta tendència a les eleccions municipals. El 2015, el PP va perdre 130.000 vots i més de la meitat dels regidors, passant de 473 a 214 edils. A més, va perdre les alcaldies de Badalona i Castelldefels tot i guanyar els comicis després que un pacte de l’esquerra els desbanqués a les dues ciutats. El 2015, el bloc unionista, aleshores sense Vox però amb sí amb la també ultradretana Plataforma per Catalunya, va perdre un miler de regidors i més de 162.000 vots a tot el país.

OBLIGATS A PACTAR

Mai en la història del país, d’ençà que es va recuperar la democràcia, s’havien viscut unes eleccions municipals enmig d’un ambient tan convuls. Aquest fet diferencial marcarà, sens dubte, el vot dels electors (es fa més difícil que mai, gairebé impossible, canviar de bloc malgrat que es voti en clau local) i també el signe dels pactes que ja es comencen a albirar en moltes ciutats. La fragmentació del vot que ja es va iniciar el 2015 i que tindrà continuïtat tornarà a deixar ajuntaments amb multitud de sigles representades que es veuran obligades a arribar a acords.

La situació que es viu al país i el pes del procés català i l’existència de presos polítics tindrà, inevitablement, en aquesta campanya, i en els dies posteriors al 26 de maig, una presència molt notable. Als ajuntaments on el bloc independentista o el bloc unionista sumin, la història ja pot estar més o menys escrita. Tanmateix, l’aritmètica dels plens no serà tan senzilla, ja que s’endevina que en molts casos caldrà arribar a acords entre tres o més forces polítiques per tancar majories al ple. Els Comuns i Podem podrien tenir la clau de la governabilitat en molts consistoris i decantar la balança cap a un pacte d’esquerres que miraria d’excloure Junts per Catalunya. Esquerra i la CUP hauran de triar entre uns i altres en alguns casos.

En molts ajuntaments, però, la clau la pot tenir el PSC, una formació que el 2015 ja va demostrar que no va tenir problemes per pactar amb dretes i esquerres i que ja es presenta com l’única formació capaç d’asseure’s a parlar amb tothom i de bastir ponts pensant només en el bé del municipi. En molts casos, l’elecció del soci preferent dependrà de la sintonia que cada formació local tingui amb els seus companys d’hemicicle. El PSC forma part del bloc que va aprovar el 155, però això no serà un impediment perquè en alguns municipis cristal·litzin pactes entre aquesta formació i algun partit independentista. Aquesta fórmula es podria fer ben visible a l’àrea metropolitana, on l’argument de fer un cordó sanitari contra la dreta podria arribar a justificar alguns acords entre socialistes i independentistes.

De fet, més enllà del context general que obliga a fixar algunes barreres ideològiques, en el món local aflorarien pactes que ara semblen difícils si els acords només vinguessin motivats per la sintonia entre les persones que hi concorren i els projectes amb què les formacions s’hi presenten. Tothom assegura que en aquesta campanya parlarà del seu poble, però la realitat superarà les voluntats dels partits. Amb una societat més mobilitzada que mai, la participació també serà cabdal. Amb més electors, més car es paga el primer regidor, un fet que dificultarà l’entrada de noves sigles als ajuntaments del país.

436
alcaldies va aconseguir CiU el 2015, quan va encapçalar el rànquing municipal.
45,02%
de vots independentistes es van comptabilitzar en les municipals del 2015, comptant Solidaritat.
58,5%
de participació hi va haver al conjunt del país en les municipals del maig del 2015.

l’hegemonia, en joc

L’hegemonia municipal, mesurada en funció del nombre de ciutats on un partit assoleix la victòria, havia estat tradicionalment distribuïda entre l’antiga Convergència i Unió i el PSC, cada un amb la seva porció del pastís territorial. Els exconvergents, però, han encapçalat el rànquing del total d’alcaldies que tenien entre mans atès que dominaven la Catalunya interior i un nombre major de municipis. En aquests comicis, ERC aspira, per primer cop, a fer un salt endavant i a avançar els seus màxims rivals en la disputa per l’hegemonia del país. Esquerra arriba al 26 de maig amb el pes de la victòria històrica assolida fa només uns dies i convençuda que està en condicions de repetir una gran nit electoral. Si el comportament electoral del 28-A es traslladarà al 26-M només es podrà saber amb els resultats a la mà, ja que el vot és més volàtil que mai i pocs dies abans dels comicis encara hi ha un 40% d’indecisos. El que és segur és que el país tindrà una majoria d’alcaldes independentistes. Ara n’hi ha uns 700.

ja saben el nom de l’alcalde

Dels 947 municipis que hi ha a Catalunya, un total de 108 ja saben qui serà el seu nou alcalde o alcaldessa quan la campanya tot just acaba de començar. Són pobles on concorre una única candidatura i, per tant, els veïns només tenen aquesta opció per votar. En la majoria de casos es tracta de municipis que tenen al voltant d’un miler d’electors, o fins i tot menys, i on la formació que hi concorre és majoritàriament una agrupació local.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor