Barcelona viu la cursa electoral més incerta de la història

Barcelona mai havia arribat a unes eleccions municipals amb les peces tan poc disposades sobre el taulell de joc. La ciutat viurà un dels comicis més renyats de la història. No es pot donar per fet cap victòria ni cap rànquing. Encara se sap menys quins acords se’n derivaran. Les enquestes assenyalaven el triomf d’ERC, però no es descartava una remuntada del partit de l’actual alcaldessa, Ada Colau. El darrer sondeig del CIS assenyala un empat entre les dues candidatures. Ara per ara, també és incert com es projectarà sobre les municipals l’efecte Pedro Sánchez i el bon resultat signat pel PSC a l’àrea metropolitana el 28-A. Jaume Collboni mostra ara una eufòria inusual, conscient que el seu projecte ha guanyat atractiu. El PSC evita, de moment, flirtejar amb cap altra força, tot i que Collboni ha fet del “o els independentistes o jo” un dels mantres de campanya. Sap que pot jugar en diverses posicions del camp i que pot ser clau.

I és que de la mateixa manera que no hi ha un favorit inapel·lable per conquerir la capital del país, també estan difuses les línies estratègiques que seguiran algunes formacions després del dia 26. Ningú situa les cartes sobre la taula, més enllà dels pactes que són absolutament inviables per la naturalesa dels partits. Ningú les mostrarà abans de mesurar les seves forces reals el 26 de maig. Amb un ple que s’endevina molt fragmentat i amb l’herència d’un mandat en què s’ha evidenciat que governar en minoria pot ser un autèntic calvari, els esforços per trobar companys de ball s’intensificaran. L’enfrontament entre Catalunya i l’Estat i l’existència de presos polítics condicionaran tant el vot de l’electorat com els acords posteriors. El gran dubte és si l’eix social situat a l’esquerra pot tenir més pes que el front independentista, en un moment en què les eleccions municipals no escaparan del context general. Tant l’avenç com el retrocés de la república també s’implanta des dels ajuntaments, en tant que es tracta de l’administració més propera al ciutadà i, per tant, la que té més capacitat d’incidència sobre la gent. Tots els partits tenen clar que aquestes eleccions també són un plebiscit entre independentisme o unionisme.

Durant la campanya, les forces que tenen possibilitats d’entendre’s evitaran declarar-se la guerra, però tampoc es prometran amor etern. ERC se sap estimada tant per la resta d’independentistes com per Barcelona en Comú. El partit d’Ada Colau difícilment s’entendrà amb JuntsxCat, el seu principal rival ara fa quatre anys (Colau va derrotar Trias per 17.000 vots), sobretot si l’aritmètica li permet sumar amb partits del mateix bàndol. Colau signaria un pacte amb ERC i el PSC. Esquerra té clar que els socialistes pertanyen al bloc del 155. El PSC no oblida que els Comuns l’han expulsat del govern aquest mandat arran de l’aplicació d’aquest article. ERC i JuntsxCat no sembla que hagin de sumar. Trobar un tercer aliat es preveu una feina àrdua. La CUP no apareix amb força en cap enquesta i el nou partit liderat per Jordi Graupera, Barcelona és Capital, no treu el cap en els sondejos.

Ciutadans i el PP difícilment podran alçar la veu (sobretot sense comptar amb els socialistes) i les enquestes no vaticinen l’entrada de Vox. El fenomen Valls sembla que perd pistonada en els darrers compassos. El fixatge de l’exalcalde socialista de l’Hospitalet José Corbacho no ajuda a transmetre aquesta imatge transformadora que es volia encomanar. Comença la partida!

SARA MUÑOZ

smunoz@lrp.cat