80 anys dels vaixells de l’exili
L’evacuació de republicans cap a l’exili americà va començar el maig del 1939 i va portar de França a Mèxic, Xile i l’Argentina més de 30.000 refugiats
Sinaia, Nyassa, Mexique, Ipanema, Winnipeg... Aquests noms de vaixells són marques indelebles de la història contemporània dels catalans. Bucs noliejats per evacuar exiliats republicans a l’altra banda de l’Atlàntic fa vuitanta anys.
Les travessies no van ser senzilles. Els preparatius, encara menys. A principis del febrer del 1939, l’arribada de les tropes franquistes a la frontera havia empès mig milió de persones a l’altra banda de la línia. Camps d’internament i de concentració van acollir la diàspora en condicions lamentables. Aquells camps no eren el final del camí, sinó el principi. El republicanisme expatriat va començar a gestionar la sortida d’un captiveri que per als més dissortats no acabaria fins ja començada la Segona Guerra Mundial.
L’Estat francès va esdevenir el refugi estable de la majoria dels que no van tornar a l’Espanya franquista, però no pas, ni de bon tros, l’única destinació. El continent americà va tenir un paper clau des dels primers mesos, amb Mèxic com a principal país gràcies a la iniciativa del mateix president mexicà, Lázaro Cárdenas, que de manera intel·ligent va veure l’acollida de republicans no només com un acte humanitari, sinó com a fórmula de captació de matèria grisa intel·lectual i de treballadors qualificats que podien, com així va ser, ajudar al desenvolupament del país.
Amb el precedent, l’any 1937, d’un contingent de 400 infants fugitius de Catalunya i del País Valencià (coneguts com els nens de Morelia per ser aquesta la seva destinació) i d’alguns viatges menors entre el febrer i l’abril del 39, l’aventura transatlàntica va començar de manera organitzada amb la sortida del Sinaia des del port de Seta el 23 de maig, la setmana vinent en farà vuitanta anys exactes. El vaixell, noliejat pels quàquers anglesos i altres associacions benèfiques de suport als refugiats de la Guerra Civil, va tenir com a destí el port de Veracruz, on el 13 de juny van desembarcar els primers 1.600 exiliats que, per cert, van fer la travessia en un buc dissenyat per encabir un màxim de 700 persones.
Durant els tres anys següents, van salpar uns quants vaixells més de diferents ports francesos, especialment des de Marsella, des d’on també es va organitzar l’èxode dels jueus que podien fugir de les urpes nazis. L’organització del trasllat dels catalans i espanyols, a més de les entitats benèfiques internacionals, va comptar amb les caòtiques tasques de coordinació de dues entitats que competien per controlar el republicanisme a l’exili: el Servicio de Evacuación de Republicanos Españoles (SERE), controlat fonamentalment pels comunistes, i la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE), controlada per socialistes i altres republicans. Cal esmentar també el paper clau del poeta Pablo Neruda, que com a cònsol de Xile va aconseguir noliejar un altre transatlàntic, el Winnipeg, que va permetre embarcar l’agost del mateix 1939 més de 2.000 refugiats rumb a Valparaíso.
dietari inèdit
Els viatges es van anar succeint, la majoria amb escales al nord d’Àfrica, on van embarcar més passatgers que van sobrecarregar els atrotinats vapors i paquebots. Es calcula que van travessar l’atlàntic uns 30.000 republicans, més que menys. L’últim viatge, ja en plena Segona Guerra Mundial, va ser el del Nyassa, que va salpar de Casablanca el 22 de setembre del 1942 (transbordant els passatgers arribats de Marsella amb el Maréchal Lyautey) i va tocar terra a Veracruz la nit del 16 al 17 d’octubre del 1942. Hi viatjava amb els seus pares un nen de 10 anys, Artur Bladé Font, que arribat a Mèxic va escriure un dietari de la travessia que ha restat inèdit fins avui, que veu la llum a les pàgines de La República.
CARLES RIBERA
cribera@lrp.cat