L’intèrpret

Aquesta és la sensació que ha quedat després de veure el resultat de la perícia de les interventores i advocades de l’Estat, amb l’objectiu d’acreditar comptablement la malversació; la dels pèrits immobiliaris per justificar els diners que s’han deixat d’ingressar si s’haguessin llogat els centres de votació del referèndum, el que en dret es diu “lucre cessant”, i la dels guàrdies civils que havien de declarar com a “testimonis experts” sobre el que es va trobar als despatxos de Jové i Salvadó.

En la llei espanyola es regula només la figura del testimoni –que ha presenciat els fets i els explica– i del pèrit –que no ha presenciat els fets, però gràcies als seus coneixements ajuda el jutge a aclarir fets o circumstàncies del sumari–. Són els pèrits –que en el procediment de sumari han de ser dos– els que elaboren un informe que lliuren al jutjat per tal que les parts puguin presentar els seus contrainformes per rebatre’l. La praxi judicial, però, ha fet que parlem de moltes altres modalitats de testimonis i pèrits. Tenim el testimoni privilegiat –que hi era–, el testimoni de referència –va arribar més tard–, el testimoni expert –que ho va presenciar i va actuar, per exemple, com a metge o bomber–, el testimoni víctima –que va veure els fets i els va patir–, el testimoni encausat –que té un estatus especial que li permet no respondre, si això el pot perjudicar–, o el testimoni multat –que no vol respondre a Vox per motius ideològics i se’l multa i se l’envia al jutjat–. Marchena ha creat noves categories: el testimoni intranquil –o indignat, segons la María Luisa, àvia de dos bessons preciosos– i el testimoni censurat –“vostè això no ho pot dir”.

Pel que fa als peritatges, a banda de les especialitzacions (econòmics, immobiliaris, mèdics) i dels informes específics (balística o drogues) hi ha el que s’anomena la pericial d’intel·ligència. Aquesta pericial consisteix en un informe policial en què els agents són uns experts en terrorisme o bandes criminals, i fan de col·laboradors del tribunal per ajudar-lo a entendre els antecedents i el context. Això és el que pretenia la fiscalia que fos la declaració dels dos agents de la Guàrdia Civil que va citar com a pèrits. Atès que –mal els pesi a les acusacions– no estem en aquest supòsits, el TS va dictaminar que els agents no eren pèrits d’intel·ligència: venien a dir que per interpretar les “fonts obertes”, és a dir llegir diaris i digitals, correus, tuits, el contingut d’una agenda Moleskine o un PowerPoint amb el títol EnfoCats, no els necessitaven. Com a molt serien “testimonis experts”. I és aquí quan les defenses van jugar totes les cartes que tenien sigil·losament guardades: primer, fent avinent que un dels guàrdies ja havia declarat anteriorment com a testimoni –cosa inviable– i, advertint que si el segon agent no era un pèrit, sinó un testimoni expert, no podia fer valoracions ni treure conclusions sobre res. La veritable sorpresa, però, va arribar quan el policia va començar a declarar i va assegurar, per demostrar el que anomenem “cadena de custòdia”, que la famosa agenda Moleskine i el document EnfoCats la van trobar al despatx de Jové. Hi va haver un moviment a la bancada de les defenses, que van prendre la paraula: “Perdoni, senyoria, l’agenda i l’EnfoCats es van trobar a casa del Sr. Jové i no al seu despatx!” Touché. El fiscal no sabia on posar-se. Pericial desactivada.

Pel que fa a les altres dues pericials, és normal en l’àmbit penal que els autors d’un dictamen declarin conjuntament –les funcionàries del Ministeri d’Hisenda– i que si hi ha pèrits de l’acusació i la defensa sobre una mateixa matèria es confrontin davant el tribunal –la valoració immobiliària–. El que no és normal és que les pèrits facin un informe per al jutjat 13 i el vinguin a explicar al Suprem, ja que Marchena ja va acordar que no es tindrà en compte el que ve del jutjat 13. És a dir, s’ha fet una pericial sense un informe previ adreçat al tribunal: d’aquí les queixes justificades dels advocats de Vila i Mundó. Malgrat que les pèrits no van dir res de nou, la manera d’entrar aquesta prova en el judici ha quedat tocada. Esperarem la sentència.

Estic convençut que quan les defenses van acabar les proves pericials devien dir: “Això s’ha de celebrar”, com un futurible hipotètic, que pot acabar passant o no. Si ho traduís el tinent coronel Baena, diria: “Esto debe celebrarse”, com si es tractés d’una ordre o imposició. De manera que ja veus tots els advocats i advocades de les defenses fent els honors.

Això ve a tomb perquè, sí, una mala traducció –com diria La Trinca “coses de l’idioma”–, explicada magistralment per la filòloga Gemma Rigau en nom de l’Institut d’Estudis Catalans –com que és una institució no calen dos pèrits–, va convertir un informe de la policia catalana previ a l’1-O en una prova acusatòria contra l’exconseller Forn i contra la cúpula dels Mossos –davant l’Audiencia Nacional– per, ni més ni menys, que fonamentar el delicte de rebel·lió.

La mala traducció rau en la frase introductòria que escriuen uns agents policials als seus superiors dient que l’1-O “s’ha de celebrar el referèndum d’autodeterminació de Catalunya”. A partir d’aquest fet notori, que tothom sabia, elaboren tota una sèrie d’escenaris policials possibles. Vet aquí, però, que quan això cau a les mans de la policia judicial, per dir-ho en termes criminalístics, Baena tradueix la frase per “el referéndum debe celebrarse”, donant a entendre que des d’Interior s’havia donat l’ordre imperativa de fer-lo, i a partir d’això la Guàrdia Civil elabora tota la seva teoria delictiva sobre la implicació dels Mossos en el referèndum, que servirà de base per als empresonaments i processaments. Poca broma! Aquí teniu una mostra més que això s’hauria d’haver jutjat davant el TSJC, ja que als seus magistrats no els hauria calgut cap pericial per advertir-ho. Coses del Suprem.