Final del bipartidisme
La Unió Europea tindrà el Parlament més fragmentat de la seva història. S’acaba el monopoli de socialdemòcrates i populars davant la irrupció dels liberals, Els Verds i l’extrema dreta
GRÈCIA
REGNE UNIT
Sonora clatellada als dos grans partits europeus: socialdemòcrates i populars. Les eleccions europees deixen un panorama inèdit i un Parlament més fragmentat que mai. Mentre que els partits que fins ara dominaven l’Eurocambra perden la majoria absoluta, els liberals, Els Verds i l’extrema dreta augmenten el nombre de representants. El Grup Popular Europeu cau de 216 a 179 eurodiputats, mentre que els socialdemòcrates, de 185 a 150. Tot i l’evident derrota, els seus líders s’aferren a les possibilitats que tenen per presidir la Comissió Europea. En aquesta batalla per liderar la institució europea serà pràcticament necessària la col·laboració dels liberals i Els Verds, els grups que més han recollit el descontentament generalitzat a Europa i que han provocat que la participació fos d’un 51%, deu punts més que la que es va registrar el 2014. Ara arrenquen uns mesos clau per dissenyar les institucions comunitàries dels propers cinc anys, en els quals l’Eurocambra tindrà un paper decisiu.
Poques hores després de les eleccions, els eurodiputats ja començaven les negociacions per poder formar grups polítics. Un grup polític necessita un mínim de 25 diputats, procedents d’almenys una quarta part dels estats membres –és a dir, set països sota la situació actual de la Unió Europea– i han de notificar la seva composició al Parlament abans del 24 de juny, una setmana abans del primer ple. A més, cada grup ha d’informar en una declaració política dels objectius del grup, el seu nom complet, els noms dels seus membres i qui el presidirà.
Després de formar els grups, els 751 diputats electes celebraran el seu primer ple entre el 2 i el 4 de juliol a Estrasburg, una trobada que presidirà el president sortint, l’italià Antonio Tajani, i en la qual es triarà el seu successor per majoria absoluta a partir de vot secret. El Parlament durà a terme dues sessions plenàries durant el mes de juliol, i en la segona, que es preveu que se celebri entre els dies 15 i 18, es farà la votació per aprovar la nominació del president de la Comissió Europea que proposaran els estats membres, previsiblement en una cimera aquest mes de juny. Si es compleixen els terminis, la nova Comissió Europea al complet assumirà les seves funcions l’1 de novembre, mentre que el nou president del consell ocuparà el seu càrrec l’1 de desembre.
negociacions
En aquest temps de negociacions secretes i de pactes entre els grans líders europeus, no hi ha garanties que els estats membres decideixin nomenar cap dels candidats principals proposats pels partits, els anomenats spitzenkandidaten. Tot i això, el Parlament vol mantenir aquest sistema i la seva majoria és necessària per a l’aprovació del successor de Jean-Claude Juncker al capdavant de la Comissió. Precisament, qui sona com a relleu de Juncker és l’actual comissària de Competència, la danesa Margrethe Vestager (Glostrup, 1968), que ha aconseguit la fita de ser coneguda més enllà del microcosmos de Brussel·les. La política del grup liberal (ALDE) fins i tot ha estat batejada pel president dels Estats Units, Donald Trump, com a “senyora dels impostos” per la seva fermesa davant empreses tecnològiques com Amazon, Google i Apple. El grup de Vestager és un dels més beneficiats per la derrota dels grans partits tradicionals. L’Aliança de Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE), de centre, augmenta la seva representació en 40 escons. El Partit Verd Europeu, ho fa en un 3%, aproximadament. Aquesta agrupació capitalitza la proliferació de les protestes contra el canvi climàtic, i a Alemanya s’ha convertit en la segona força. També han obtingut grans resultats a Finlàndia, França i Portugal.
euroescèptics
Els partits euroescèptics i d’extrema dreta, com Reagrupació Nacional, de Marine Le Pen (França), Alternativa per Alemanya (AFD) i la Lliga italiana, de Matteo Salvini, estan repartits en tres grups al Parlament Europeu. Es tracta dels conservadors i reformistes europeus (ECR) i de dos d’extrema dreta: Europa per la Llibertat i Democràcia Directa (EFDD) i Europa de les Nacions i la Llibertat (MAL). Els blocs d’extrema dreta han guanyat més d’un 10% de representants. A França, Reagrupació Nacional, de Le Pen, ha guanyat En Marxa, el partit de centre i proeuropeu del president francès, Emmanuel Macron, encara que per un estret marge. En els darrers temps, Le Pen ha canviat la seva posició sobre la permanència de França a la Unió Europea: ara assegura que vol que el país es quedi en el bloc.
Per la seva banda, la Lliga italiana també s’ha imposat amb prop del 30% dels vots al seu país, i els seus companys de coalició, el Moviment 5 Estrelles, han quedat tercers. El líder de la Lliga, Matteo Salvini, busca crear un bloc nacionalista al Parlament Europeu anomenat Aliança Europea de Pobles i Nacions. Aquest grup es podria convertir en el segon bloc més gran del Parlament si aconsegueix unir-se amb altres aliats.
El creixement dels partits nacionalistes a Itàlia, a França i en altres llocs dona una major participació al Parlament als euroescèptics que volen frenar els poders de la Unió Europea.
Alternativa per Alemanya (AFD) ha tret pitjors resultats del que s’esperava i ha quedat al darrere dels partits tradicionals, els demòcrates cristians i els socialdemòcrates.
Al Regne Unit, el Partit del Brexit, llançat sis setmanes abans de les eleccions, ha liderat els resultats, al davant dels tradicionals partits Conservador i Laborista. El líder de l’agrupació, Nigel Farage, és el fundador del partit UKIP, d’extrema dreta i un dels impulsors del Brexit. Farage ha aconseguit una important victòria electoral que reafirma, de moment, la voluntat dels britànics d’abandonar la Unió Europea. Els Demòcrates Liberals, d’orientació proeuropea, han quedat segons.
A Hongria, el partit del primer ministre Viktor Orbán ha aconseguit el 52% dels vots.
la crisi grega
Les eleccions europees també serveixen de càstig en clau local. Macron quedarà debilitat per a la resta del seu mandat a causa del triomf del partit d’extrema dreta de Le Pen. El Regne Unit encara una sortida de la Unió Europea amb un suport en aquests comicis que voreja el 30% a un partit d’extrema dreta. A Itàlia, el soci de Salvini, el Moviment 5 Estrelles, va perdent força davant del protagonisme del ministre de l’Interior.I a Grècia? El primer ministre, Alexis Tsipras, va plantejar aquests comicis com un plebiscit a la seva obra de govern. El mandatari creia que aconseguiria tenir uns bons resultats que el catapultessin cap a les eleccions parlamentàries que s’han de celebrar a l’octubre. Els resultats, però, no han donat opció al mandatari grec. L’aplicació de les mesures d’austeritat, la crisi dels refugiats, les dificultats econòmiques de la població... han estat un còctel que finalment ha donat la victòria a Nova Democràcia. Tsipras ha hagut de convocar eleccions anticipades. Danys col·laterals de les eleccions europees que en cada país també s’interpreten en clau local.
ADELA GENÍS
agenis@lrp.cat