Un circ amb moltes pistes

Potser el més transcendent d’aquesta setmana no ha passat a la sala, sinó a molts quilòmetres de distància, amb la publicació de l’informe del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU que tant ha molestat el govern i els seguidors de la “indissoluble unitat de la nació espanyola”.

Ràpidament s’han afanyat a desprestigiar l’esmentat organisme de l’ONU, pel que fa als seus mètodes i, sobretot, pel valor que aquest informe té, però quan aquest mateix grup de treball ha informat sobre països com Veneçuela, bé que els ha valgut pel seu rigor, valentia i valor probatori. En tot cas, de la rellevància de l’informe se n’adonaran quan ja sigui molt tard i estiguem davant del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, que és on més eficàcia tindrà.

És un informe molt clar, exhaustiu i, sobretot, de gran rigor tècnic, que servirà per argumentar, a la seu del TEDH, una sèrie de vulneracions de drets reconeguts en el Conveni Europeu de Drets Humans que permetran qüestionar, des de la base, la sentència que d’aquí a uns mesos dictarà el Tribunal Suprem; tot plegat, perquè la credibilitat d’aquest grup de treball està fora de qualsevol dubte més enllà dels Pirineus en ser, entre altres coses, la màxima autoritat de les Nacions Unides en matèria de detencions arbitràries.

Per als que s’han pres aquest judici com un partit de la selecció espanyola de futbol, això de l’informe és com quan l’àrbitre xiula un penal en contra pocs minuts abans del final del partit i, des d’aquell moment, s’obren grans possibilitats de cara al partit de tornada… El problema és que aquests fanàtics de la pàtria no volen que per al desenllaç hi hagi partit de tornada.

Arribats a aquest punt, em ve al cap un dubte molt senzill: si la presó de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Oriol Junqueras és arbitrària segons les Nacions Unides, com s’hauria de qualificar la suspensió com a diputats de Sànchez i Junqueras? Crec que per donar una resposta a aquesta pregunta no cal ser advocat.

Del que sí que ha succeït aquesta setmana a la sala, i que és rellevant, destacaria l’escrit de conclusions definitives presentat pel ministeri fiscal. Del seu escrit, concloc que per als fiscals del cas, el judici no ha estat més que un tràmit, i que la prova practicada no ha servit per modificar cap de les idees o conclusions amb què, provisionalment, es van aproximar al judici.

Dit d’una altra manera, tota la prova no ha servit perquè els fiscals hagin mogut ni una coma ni del relat dels fets, ni de la qualificació jurídica ni de les penes sol·licitades… Estaven massa segurs de la seva tesi perquè la prova, que és la base de qualsevol acusació, els amargués una tesi sorgida fa ja fa molts anys, tal com al seu dia ens va revelar Tácito.

Sí, va ser Tácito qui va reconèixer que els fets, seguim sense saber quins, es van començar a investigar el 2015 per ordre de Javier Zaragoza quan era fiscal en cap de l’Audiencia Nacional i, és clar, qui fa tants anys que està obsessionat amb uns fets i una qualificació jurídica molt determinada, no es deixarà convèncer del contrari per unes proves que només serveixen per a “la galeria”, que és com Marchena s’ha referit al Tribunal Europeu de Drets Humans.

Els delictes imputats ja els coneixem i les penes, també, però, arribats a aquest punt, resultaria molt interessant conèixer com pretén lligar una cosa amb l’altra la fiscalia per convèncer la majoria dels jutges de la sala… O potser no necessita gaires esforços, perquè el Tribunal ja ve bastant convençut de casa, almenys des que van dictar la interlocutòria admetent a tràmit la querella.

Tanmateix, també s’ha d’entendre la posició de la fiscalia, que ha de sostenir no només l’acusació en aquest procediment sinó, també, les que manté a l’Audiencia Nacional, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al jutjat d’instrucció 13 de Barcelona i en una sèrie de procediments que se segueixen contra opositors catalans… No és fàcil gestionar un circ amb tantes pistes i, menys encara, quan tots ja hem vist el truc.

L’escrit d’acusació final de la fiscalia, amb la duresa i l’obscuritat que ens sembla que conté, estructuraria el marc de referència sobre el qual haurà de resoldre la sala, però no ens podem oblidar de Vox, que fa més d’un any ja va ser la referència que va fer servir Llarena per mantenir a la presó Quim Forn.