L’intèrpret

Aquesta ha estat l’expressió de la setmana: l’han dit, amb matisos, les acusacions i les defenses, quan el president Marchena els ha preguntat quines conclusions treien de tot el que havien vist i sentit durant el judici. Les respostes que han donat són determinats perquè dibuixen el marc en què el tribunal es pot moure a l’hora de dictar sentència.

Finalitzades les proves, i delimitats els documents que poden tenir categoria de prova incriminatòria o absolutòria –aquest és el motiu de la conveniència d’assenyalar quins són rellevants per les acusacions i quins per les defenses (un tràmit feixuc però cabdal)–, és quan aquells escrits de conclusions provisionals que es van redactar abans de començar la vista i que van servir al fiscal, a l’advocacia de l’Estat i a Vox per establir els fets acusatoris, els delictes pels quals s’acusa, el grau de participació de cada acusat, si hi ha atenuants o agreujants, les penes que es demanen i la responsabilitat de danys i perjudicis, i mantenir-los a la presó, o per fonamentar la lliure absolució per part de les defenses, es poden modificar o “elevar a definitives”. És a dir: “Senyoria tot continua igual, res del que ha passat en el judici em fa canviar els fets inicials, ni el grau de responsabilitat de cada un, ni els delictes comesos, ni els anys de presó sol·licitats ni les indemnitzacions que es demanen.” Això, amb petits canvis, com la retirada de les acusacions contra els membres de la mesa, perquè seran jutjats al TSJC; que la fiscalia demani expressament que els acusats, en cas de ser condemnats, no puguin sortir de la presó abans de complir la meitat de la pena, i que Vox hagi retirat l’acusació a Santi Vila, a qui només manté la desobediència, és el que ha donat de si, a gran trets, aquest tràmit.

Ara bé, fixem-nos que parlem únicament de fets, no de la valoració de les proves practicades que poden servir per demostrar aquests fets. Com diria Marchena, “això per a l’informe”, que és el que sentirem la setmana vinent. Malgrat això, el ministeri fiscal ens ha sorprès amb un escrit de conclusions definitives en què de manera exhaustiva (130 pàgines), a banda de les modificacions assenyalades, ha volgut indicar quines proves té en compte per mantenir les acusacions, les peticions de penes per rebel·lió i els empresonaments. Un escrit que sembla més adreçat a finalitats mediàtiques que jurídiques, ja que l’informe l’haurà de fer igualment. Sembla que necessiti que l’opinió pública li compri la rebel·lió que ningú veu. Però és clar, la nostra opinió com a ciutadans poca, per no dir cap, influència ha de tenir en un tribunal de justícia “independent i imparcial”, amb el ben entès que el veritable debat és si hi ha proves o no per condemnar-los, i aquestes proves, agradin o no, són les que ha pogut veure tothom que ha seguit el judici. Potser ara és un bon moment per recordar aquell vell aforisme jurídic que tot jurista sap i que el fiscal sembla que oblida: “Lo que no está en los autos no está en el mundo.” Doncs això, senyor fiscal.

Un altre dels fets importants de la setmana judicial ha estat el galimaties de dues resolucions, una de les Nacions Unides i una altra del TEDH, referides, una més que l’altra, als fets que s’estan jutjant i que han tingut un impacte mediàtic contradictori, segons on ho llegim. Intento explicar-les. Pel que fa a la decisió del TEDH sobre si va ser legal o no la suspensió cautelar per part del TC del ple convocat el 9 d’octubre del 2017 per la mesa del Parlament per donar compte dels resultats de l’1-O, cal dir el següent: en primer lloc, quan ens referim al TEDH, s’ha de saber diferenciar el que és una “decisió d’inadmissibilitat” d’una demanda, dictada per una sala formada per set magistrats –entre els quals sempre hi ha d’haver el jutge del país afectat, en aquest cas la magistrada espanyola María Elósegui–, del que és una sentència sobre el fons de la qüestió dictada per una sala o, segons els casos, per la gran sala formada per disset jutges. La transcendència jurídica és diferent, cosa que no vol dir que la decisió no sigui tinguda en compte per a futures demandes similars. I en segon lloc, les resolucions judicials s’han de saber llegir correctament. Una cosa són els antecedents de fet, en què es recull allò que s’ha dit, en aquest cas, el que han dit els demandants, i una altra, els fonaments de la decisió que es pren. I compte!, perquè aquí és on rauen les contradiccions.

Allò transcendent d’una resolució és el que anomenem la ratio decidendi, és a dir, la raó de decidir: en aquest cas, s’entén que la convocatòria del ple del 9-O suspensa pel TC no vulnera el dret de reunió dels diputats catalans, perquè és una decisió necessària en una societat democràtica. Fixem-nos que el TEDH no ha dit que aquesta desobediència és il·legal ni de bon tros delictiva, simplement ha ponderat dos drets i ha resolt el cas concret amb efectes vinculants. El que no és vinculant, i d’aquí venen les confusions, són la resta de raonaments, que anomenem obiter dicta (‘dits de passada’) que també contenen les resolucions, per exemple la referència que es fa al fet que el “referèndum no es va fer en condicions”. Raonaments complementaris que cap impacte han de tenir en el judici del Suprem, malgrat que alguns ens vulguin fer creure el contrari.

Cosa diferent és el dictamen del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària depenent del Consell de Drets Humans de l’ONU, ja que una vegada escoltades totes les parts –l’Estat espanyol es va defensar de les acusacions de vulneracions de drets humans amb data de 8 de novembre del 2018 (govern PSOE) i, per tant, va reconèixer l’autoritat del grup de treball– sí que es pren una decisió que incideix directament en els fets que es jutgen al Suprem, ja que constata un seguit de violacions de drets humans –denunciades per les defenses de Junqueras, Sànchez i Cuixart– que han de ser corregides immediatament per tots els poders de l’Estat –inclòs el judicial-. La llibertat dels presos truca a la porta del Suprem, mentre que l’ONU dona el darrer avís a la democràcia espanyola.