El dossier

DOSSIER

L'ANÀLISI DE GONZALO BOYE

Això no és el final

“No importa si ho recull o no el Codi Penal, per ells és un delicte, perquè posa en entredit la unitat de la nació espanyola”

S’està a punt d’acabar un judici que mai s’hauria hagut de celebrar, però no ho farà sense que puguem escoltar les defenses que, al llarg d’aquests mesos, han hagut d’esquivar tot tipus de traves i limitacions, una feina que no ha estat senzilla, perquè mai ho és defensar uns innocents d’uns fets que no són delictius i davant d’un tribunal que no és imparcial. No obstant això, han fet tot el que han pogut, i els han deixat, per la qual cosa els hem d’estar agraïts.

El final del judici oral, ni és el final del procediment, ni és el final del procés, ni és el final que alguns, tant a les acusacions com al tribunal, desitjarien. Simplement, s’acaba una etapa i en comencen d’altres que, necessàriament, estaran marcades per altres normes, altres criteris i una altra estratègia, però que, sobretot, es jugaran en camp neutral.

Fa mesos que veiem com es discuteix sobre fets, sobre la seva intensitat i la seva intencionalitat i, com he dit en moltes ocasions, aquest no és un judici de fets sinó de drets, de normes i de la seva correcta aplicació respecte a uns fets que sempre, des d’un començament, han estat clars.

Per saber de què estic parlant, només cal fer-se algunes preguntes, per exemple, les següents: Algú dubta del que va passar el 20-S i l’1-O? Algú dubta de quina banda va arribar la violència en les dues dates? Algú dubta de la intenció que hi havia rere els esdeveniments del 20-S i l’1-O? Algú dubta de la inexistència de despeses de diners públics a partir de la suspensió cautelar decretada pel Tribunal Constitucional?

Doncs bé, si no tenim dubtes respecte a aquestes i altres preguntes molt similars, aleshores podem acordar que els fets són clars i que la discussió ni era, ni és, ni serà sobre fets, sinó sobre drets.

Tant a les acusacions com al Tribunal, el que els molesta és el dret, així de clar i així de simple, tant, que fins i tot el mateix fiscal Zaragoza ho ha reconegut: “Celebrar un referèndum és delicte encara que s’hagi despenalitzat.” Una frase lapidària que, a més, reflecteix el conscient i el subconscient del procés i del judici... No importa si ho recull o no el Codi Penal, per ells és un delicte, i tot plegat perquè posa en entredit la Transició, el règim del 78 i, sobretot, la “indissoluble unitat de la nació espanyola”.

Si tan poc importa si una cosa està recollida o no al Codi Penal perquè sigui considerada delicte, quins són els límits que es poden posar a un plantejament tan abjecte? Òbviament, la resposta no està en el dret espanyol, sinó en el dret de la Unió Europea, que és l’únic que ni poden manipular ni poden afinar i, sobre la validesa, la interpretació i l’aplicació del qual s’hauran de pronunciar àrbitres estrangers sobre els quals els mètodes Marchena tindran poca o nul·la influència.

Els camins que caldrà recórrer a partir d’ara són els de les instàncies supranacionals, i cada una compleix una funció i ha de ser abordada d’una manera determinada i en un moment concret. Primer és el torn del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (a Luxemburg); després –un cop s’hagi passat pel Tribunal Constitucional, que serà més del mateix– caldrà acudir al Tribunal Europeu de Drets Humans (Estrasburg) i/o a les Nacions Unides.

Luxemburg no parla el llenguatge dels fets, sinó el del dret de la Unió, i es pronuncia sobre la validesa de les normes de la Unió i, sobretot, sobre la manera com s’han d’interpretar aquestes regulacions en cada cas.

Pel que fa a Estrasburg i a les Nacions Unides, tampoc entenen de fets, sinó de drets i, més concretament, de drets fonamentals, de drets humans i de si s’han respectat o no al llarg d’un determinat cas. És a dir, parla de si s’han respectat les normes processals, com a part d’un dret més ampli (el procés degut), o de si s’han respectat altres drets fonamentals, com el dret a la llibertat d’expressió, de reunió, de manifestació o, també, si el procediment s’ha sustentat en una actuació arbitrària per part dels poders públics.

En totes aquestes instàncies, però especialment a Estrasburg i a les Nacions Unides, l’informe emès pel Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU compleix un paper essencial. Segurament per això, perquè finalment ho han entès, és pel que estan tan molestos i desesperats, perquè anar a Estrasburg o a les Nacions Unides amb un informe així és més que un bon començament. En definitiva, s’acaba el judici, però comença el partit que realment ens ha d’importar.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor