Per damunt de les malvestats dels temps

És molt lleig que un periodista faci la pilota als poderosos. Tenen els seus propis mecanismes de propaganda, molt més efectius. En el cas de Quim Torra, tanmateix, no hi ha cap risc de passar per llagoter servil. La bena dels ulls ja fa temps que ha caigut a tothom per deixar veure que al Pati dels Tarongers, de les taronges, no se’n treu cap suc. Com a màxim, en surt alguna almoina per la qual no paga la pena empenyorar els principis. El poder autonòmic ha estat sempre una ficció, com a màxim una cessió, que el 155 i el control que encara avui sotmet la Generalitat, ens ha deixat tan a la vista com la nuesa d’un emperador que en el cas que ens ocupa mai no ha anat ni vestit ni tampoc no ha estat emperador. El govern de la Generalitat autonòmica governa sempre que no pretengui manar, sinó limitar-se a creure com una sucursal disciplinada.

En aquest context, el 131è president és un heroi. No en tingueu cap dubte. O un antiheroi, més exactament, que és aquell personatge arquetípic del drama en qui aparentment no concorren cap de les qualitats que s’esperen d’un líder, però que inesperadament es troba al mig de l’embolic i no s’arronsa. En el drama concret dels catalans s’ha carregat damunt les espatlles, un pèl encorbades de natural, un país emocionalment devastat i una classe política independentista delmada per l’arbitrarietat desbocada de l’estat d’excepció monàrquica. Va acceptar el càrrec sabent que la plaça pertanyia legítimament a Carles Puigdemont. Va voler ser ungit tot ignorant com evolucionaria un enfrontament amb Espanya que sempre podia anar a pitjor, que és com ha anat encara que no ho sembli, perquè manen els suposadament bons i continuem anant pel pedregar judicial. Va acceptar conscient que la paràlisi del Parlament era inevitable, almenys fins al final del judici.

Avenir-se a presidir enmig d’aquest desgavell no és pas una decisió políticament recomanable. Ni tan sols per vanitat, que sol ser la pulsió que s’imposa a l’hora d’acceptar un càrrec quan la resta d’indicadors guien la decisió en sentit contrari. Quim Torra pot ser una persona amb un cert sentit sobreactuat de la transcendència històrica, però no és cap vanitós. Bon lector i millor glosador d’Eugeni Xammar, ho deu tenir clar: “És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i l’interès.” Eugeni dixit, però podria ser Quim dixit.

Aquest polític per circumstàncies i editor per vocació haurà estat un mal president en el sentit administratiu del terme. No cal que esperem que acabi el seu mandat per decidir-ho. Fa un any, però, la primera institució del país no necessitava cap líder per gestionar les misèries, sinó algú disposat a ser l’ase dels cops d’un moment en què impera la dinàmica dels cops. La cursa entre Catalunya i Espanya no és pas la de dos atletes que competeixen en paral·lel cap a la meta. La cursa entre Catalunya i Espanya és una persecució. I en una persecució, qui té la capacitat d’aturar-se és el que encalça. Al perseguit només li resta continuar, perquè sap que si s’atura és home mort. Veient les conclusions de la fiscalia de Pedro Sánchez en la farsa que es representa al Tribunal Suprem, ha quedat clar que el caçador no té cap interès a posar fi a la cacera. En aquestes circumstàncies, al Molt Honorable només li queda la carta del manteniment d’una certa posició. Sense perdre els nervis, o els guanyem per cansament, o ens esclafen.

En aquest context cap dels companys de govern li demana que porti el país enlloc, perquè tothom té massa feina per conduir a bon port els partits respectius. Però sí que, encara que no li ho diguin, li agraeixen que resisteixi, perquè d’aquesta manera s’estalvien haver d’ocupar ells un lloc antany tan cobejat i avui tan incòmode i poc gratificant. Per a qualsevol polític amb aspiracions, el referent literari de Torra potser no hauria hagut de ser Xammar, sinó Melville i l’arxifamós “preferiria no fer-ho” que posa en boca de l’escrivent Bartleby. Ep, que consti que la decisió de Bartleby és una rebel·lió en tota regla, una manera d’utilitzar la inacció com a única eina a l’abast per fugir de l’opressió. Torra ha hagut d’optar per la inacció proactiva encara que sembli un contrasentit. Un voler fer-ho derivat no pas de la preferència, sinó de la inexorabilitat.

La història, que sempre escriuen els vencedors menys en el cas de Catalunya, on fa segles que la consignen els supervivents d’entre els vençuts, situarà el president noucentista del segle XXI més amunt o més avall en l’escalafó de la mitologia nacional. Fa de mal dir quin lloc serà. Vivim en un país amb certa tirada a l’èpica, per la necessitat de motivació permanent davant del risc d’extinció perenne. Com diu un cantant, però, la vida és allò que passa mentre fem plans de futur. I en el present es pot dir que Torra ha completat el primer any amb nota. Ningú no esperava res d’ell i no ha decebut les expectatives. Aquesta és, justament, la seva vàlua, la d’entomar en la funció el paper que li pertoca “per damunt de les malvestats dels temps, per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes”. Xammar, novament. O potser fora millor acabar per on hem començat, amb una citació del president de ficció Tom Kirkman: “No sempre depèn de nosaltres com es desenvolupa la història, però quan entri aigua al vostre vaixell, no salteu, agafeu una galleda.” El protagonista de Designated survivor fa tres temporades que tragina la galleda. Torra comença el segon any amb els guionistes conjurats perquè sigui l’últim i el puguin llançar per la borda.

És clar que el president no escriu el guió, però pot decidir el dia d’emissió de l’últim capítol.