L’intèrpret

Vet aquí que després de quasi quatre mesos de judici, el ministeri fiscal i l’advocacia de l’Estat no es posen d’acord amb el que va passar a Catalunya la tardor del 2017. En els antecedents previs –que Vox inicia el desembre del 2012 amb l’acord per la Transició Nacional, i el Fiscal Zaragoza el març del 2015, quan ell pel seu compte comença des de l’Audiencia Nacional una “investigació prospectiva” sobre el procés, prohibida pel TC–, penso que tothom hi pot estar d’acord –sense valoracions insurreccionals, és clar–, ja que només cal llegir les “fonts obertes” –premsa, digitals, ràdio i TV– d’aquells anys. Aquesta premissa ens fa concloure que, si fem cas a les acusacions, estem davant de la primera “rebel·lió retardada” –en terminologia Cospedal “en diferido”– de la història. Sis anys cometent una rebel·lió o sedició, mentre el TSJC ho negava no admetent les querelles de Manos Limpias, UPyD i del mateix Vox, i resulta que ara, gràcies als informes d’intel·ligència de l’astuta Guàrdia Civil –que Marchena no vol veure ni en pintura– tot és una gran rebel·lió o una gran sedició (no ho saben ni ells). Siguem seriosos.

El dret penal espanyol es basa, entre d’altres, en els principis de legalitat (no es pot acusar ningú d’un delicte o imposar una pena si no està previst al Codi Penal), en el de seguretat jurídica (llegint la llei, ha de quedar clar el que està prohibit, ordenat o permès) i el principi de previsibilitat o confiança (els tribunals aplicaran la llei penal d’acord amb els dos principis anteriors i evitaran fer interpretacions jurídiques forçades com, per exemple, voler reescriure el significat d’“aixecar-se violentament i públicament” o “aixecar-se públicament i tumultuàriament per impedir...”). D’això últim se’n diu una interpretació ad hoc, és a dir, feta a mida per poder condemnar qui tenia la confiança que no estava cometent cap delicte.

Si això és així, la primera pregunta que ens hem de fer és la següent: declarar la independència és delicte? Això és el que s’està jutjant aquí. La resposta és: no. Com diu el Codi Penal del 1995 –conegut com el “de la democràcia”, ja que es va adaptar als tractats internacionals, entre els quals la Declaració Universal de Drets Humans que recull el dret de lliure determinació dels pobles– la rebel·lió només serà delicte si es fa un “aixecament violent i públic” amb la finalitat de declarar la independència d’una part del territori nacional. Per tant, com recordaran les defenses, hi ha la possibilitat real i efectiva de declarar la independència sense cap aixecament violent i públic, és a dir, de manera pacífica i democràtica, i llavors, en cap cas, podem analitzar els fets des del vessant penal, com es pretén en aquest judici. Podem parlar d’actes inconstitucionals, perquè ho ha dit el TC? Sí. Podem parlar que no es fa cas al TC perquè estem donant compliment a una decisió presa per un Parlament democràtic o s’exerceixen drets fonamentals? També. Tot plegat és delicte? No.

Aquest plantejament, curiosament, és el que ens acaba de recordar l’opinió 6/19 del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU respecte als empresonats Junqueras, Sànchez i Cuixart, en què es diu expressament que les seves actuacions estan emparades en la “llibertat d’opinió, expressió, associació, reunió i participació en afers públics”, i que, a més, aquests drets i lliberats poden ser el camí per exercir la lliure determinació. Exactament, el que diu el Codi Penal: sense aixecament violent i públic o tumultuari i públic, es pot declarar la independència.

Malauradament, les acusacions –que no poden ignorar aquest dictamen jurídic d’uns experts internacionals que cal suposar “justos, independents i imparcials”, com es pressuposa del Tribunal Suprem– s’han embrancat en grans proclames i discussions sobre si els acusats han vulnerat l’ordre constitucional preestablert (rebel·lió) o han atemptat contra l’ordre públic (sedició), torçant i adulterant les paraules clau d’aquest judici –aixecament violent, tumultuari i públic– per fer-les quadrar, tan sí com no, en un joc d’encaixos que no tracta de delictes, sinó de drets humans, com acaba de posar sobre la taula Nacions Unides. Aquesta és la qüestió.

Fa més d’un any i mig que sentim noms com Lamela, Llarena, Marchena, Luciano Varela (el jutge inquiet que seu a l’esquerra del president)... En la intrahistòria d’aquest judici, però, hi ha un magistrat silenciat –excepte per Marina Roig– en qui s’ha fixat també el grup de treball de l’ONU en la seva resolució. Es tracta de José Ricardo de Prada que va ser el primer i l’únic –és el que feia deu dels nou que envesteixen, com diria Machado– que quan li va tocar revisar l’ordre de presó dels Jordis dictada per la jutgessa Lamela, el 7 de novembre del 2017, es va desmarcar de la sala d’apel·lacions de l’Audiencia Nacional i va dir que calia acordar la llibertat perquè “són expressions del legítim exercici del dret de protesta pacífica”.

El currículum jurídic de De Prada és impressionant: jutge internacional d’apel·lacions de crims de guerra a Bòsnia i Hercegovina (2005-2008), des del 2012, a banda de ser a l’AN, és també jutge de tribunals internacionals ad hoc i des del 2014 forma part de la xarxa de la UE sobre genocidi, crims contra la humanitat i de guerra. I curiosament, després de dictar aquest vot discrepant sobre la presó dels Jordis, va marxar al Tribunal Penal Internacional de la Haia per revisar la sentència de crims contra la humanitat contra Radovan Karadicz. Per tant, tota una autoritat jurídica que va saber entendre des d’un principi què estava succeint a Catalunya, com així li reconeix l’ONU. Segur que la defensa de Cuixart en farà referència, ja que ara cal que totes les peces encaixin i quedin fora les de rebel·lió, sedició, desobediència, malversació i organització criminal. Pel bé de tots.