El dossier

DOSSIER

L'ANÀLISI DE GONZALO BOYE

Els grans absents

Hem hagut d’esperar al final del judici per veure una mica de dret i, sobretot, molta dignitat, coherència i grandesa de mires
Marchena ha estat el braç executor d’aquesta versió espanyola de la ‘lawfare’
Entre les grans absències, no s’ha fet servir la sentència de Schleswig-Holstein
Era necessari haver plantejat una qüestió perjudicial europea per establir un clar contrast entre el ‘dret de Marchena’ i el de la UE
El millor que podem fer és quedar-nos amb el gest valent i decidit dels injustament enjudiciats i fer una anàlisi crítica que ens permeti assumir l’etapa següent de la millor manera possible

Després de 52 sessions, les declaracions dels 12 acusats, més de 400 testimonis i el visionat de centenars de vídeos, crec que podem dir que estem al mateix lloc del qual vam partir: davant uns fets públics i notoris que no necessitaven ser discutits i davant un dret a discutir. Més senzill: tots coneixem els fets i en aquests quatre mesos del que s’hauria hagut de parlar i discutir era de dret.

Hem hagut d’esperar al final del judici per veure una mica de dret i, sobretot, molta dignitat, coherència i grandesa de mires, que és la lliçó que els acusats, gairebé tots, han mostrat a les acusacions, al tribunal i al conjunt de la societat.

Quan dic que hem hagut d’esperar al final del judici per veure dret ho faig pensant en els informes dels companys encarregats de les defenses, que, cada un amb el seu estil i àmbit, han posat un gra de seny i de dret a un judici que ha estat qualsevol cosa menys un procés exemplar, com ens pretenen fer creure molts dels relators de la Villa y Corte.

Les estratègies de defensa han estat molt dispars, algunes d’encertades i d’altres no, però totes s’han vist confrontades amb una cosa que ha travessat la totalitat del judici: l’actuació implacable de Marchena.

El gran protagonista del judici, juntament amb l’absència de dret, ha estat Manuel Marchena, que serà a qui caldrà exigir responsabilitats quan la sentència passi pel filtre d’Estrasburg, si és que allà les coses es fan millor.

Marchena ha estat el braç executor d’aquesta versió espanyola de l’anomenada lawfare i, en aquest procés d’execució, no ha escatimat esforços per deixar clar que, d’una banda, qui mana és ell i, de l’altra, que el dret s’interpretarà i s’aplicarà en funció del seu pla d’actuació.

Marchena és un gran jurista, amb amplis coneixements tècnics i amb un bagatge cultural interessant que li permet tenir uns reflexos molt bons i, alhora, i amb exquisides formes, retorçar les normes fins a límits incompatibles amb l’entorn jurídic en què se suposa que Espanya s’ha de moure: l’europeu.

Tan antidemocràtica ha estat l’aplicació del dret que s’ha realitzat al llarg del judici que s’ha arribat a límits incomprensibles com el d’interpretar literalment normes creades el 1888 i que no resisteixen el filtre de constitucionalitat... Confiem que a l’hora de redactar la sentència, canviï de tècnica.

Entre les grans absències que he detectat durant el judici, i que no han estat poques, destacaria l’escàs, o més ben dit nul, ús que s’ha fet del que s’ha aconseguit fins ara en altres jurisdiccions. Bàsicament, em refereixo al fet que no s’ha fet servir la sentència de Schleswig-Holstein, que és la pedra angular per qüestionar, en un entorn jurídic europeu, la viabilitat d’aplicar els tipus penals de rebel·lió o sedició a uns fets que s’han declarat, a Alemanya, com no constitutius de cap delicte.

Era fonamental centrar el debat jurídic en aquesta resolució, també en l’informe del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU i, no obstant això i per raons que desconec, no s’ha fet.

Igual de rellevant, i clarament unit al que acabo d’esmentar, era necessari haver plantejat una qüestió perjudicial europea per establir un clar contrast entre el dret de Marchena i el de la Unió Europea... Tampoc s’ha fet, i penso que aquí les explicacions sobren, perquè totes serien excuses de mal pagador.

Un judici d’aquestes característiques no es pot guanyar jugant-lo, exclusivament, en camp nacional i, per això, una bona estratègia consistia a internacionalitzar totes i cadascuna de les seves sessions. No es va fer per raons que desconec; tanmateix, estic segur que quan arribi la sentència ens ho explicaran.

El que sí que es va fer per part d’una defensa, i en desconec les raons, va ser admetre la comissió del delicte de desobediència amb les conseqüències que això té en el terreny jurídic i, també, en l’expansiu... Quan un assumeix una defensa d’aquestes característiques ni pot ni s’ha d’abstreure de l’existència d’efectes col·laterals i, aquí i ara, una defensa concreta ha condicionat la defensa que podrien haver fet els membres de la mesa que estan pendents de judici davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i que només van ser acusats de desobediència.

En tot cas, si alguna cosa ha quedat clara en aquest judici és que aquest procediment no acabarà amb la sentència que dictin Marchena i companyia, per molt que sigui ferma, sinó que, a partir de la sentència, començarà un recorregut que hauria d’acabar davant el Tribunal Europeu de Drets Humans previ pas, o no, pel Tribunal Constitucional.

Sí, per molt que ens resulti dolorós, hem d’assumir que si alguna cosa ha quedat també clara en el judici és que la sentència no serà absolutòria i que, per tant, caldrà continuar lluitant.

És per això que fora de la jurisdicció nacional és on s’hauran de desplegar els majors i millors esforços per acreditar que estem al davant d’un procés sense les mínimes garanties, un procés penal per castigar la dissidència i discriminar una minoria nacional i que ha estat dictat per un tribunal parcializat.

La tasca no serà senzilla, perquè a Estrasburg no és senzill entrar-hi i, ni de bon tros, sortir-ne victoriós. A aquesta seu jurisdiccional s’hi ha d’arribar amb les idees clares i amb els deures fets, es tracta d’un únic tret que, a més, ha de ser d’alta precisió... Vaja, trets d’experts.

En algun cas, el problema es plantejarà no per no haver fet els deures, sinó per haver negat, públicament, l’existència de vulneracions de drets fonamentals i, per molt bon penalista que se sigui, a Estrasburg no es parla de dret penal, sinó de drets fonamentals. Per això, qui per raons que es desconeixen però s’intueixen ha afirmat, sense rubor, que aquest ha estat un procés exemplar malament ho tindrà per, després, al·legar vulneració de drets fonamentals... Una bona defensa sempre ha de pensar en el futur, i en aquest cas, el futur està, sense dubte, a Estrasburg.

De tot el que ha succeït durant aquest llarg i històric judici, si hi ha alguna cosa amb la qual em quedo és amb el actitud dels acusats i, especialment, amb la manera com han abordat el torn d’última paraula que, per regla general, sempre recomano no utilitzar perquè, com em va dir una vegada un experimentat jutge, mai s’ha absolt algú pel que ha dit en aquest tràmit processal, però sí que se l’ha condemnat, i moltes vegades.

Era un moment complex, un moment en què les emocions poden jugar males passades i un moment del qual el Tribunal hauria volgut prescindir; no obstant això, tots van assumir amb gallardia i compromís el que d’ells s’esperava i van ser capaços no només d’enfrontar-s’hi, sinó que, a més, ho van fer amb l’altura de mires, el sentit de la responsabilitat històrica i el coratge de qui sap que està al costat correcte de la història.

La majoria dels acusats no només ho van fer bé, sinó que, a més, van marcar el camí del que s’ha de fer d’ara en endavant i de com ni la repressió ni el risc cert de dures condemnes pot fer retrocedir els que són conscients de quins són els seus drets i estan convençuts que tenen el dret, i també el deure, de reclamar-los a través de la no-violència activa.

Els jutges es prendran el seu temps per deliberar, redactar la sentència, afinar conceptes, aclarir punts i, finalment, notificar-la a les parts. Aquest procés no durarà setmanes sinó mesos i, només llavors, sabrem com han decidit els membres del tribunal passar als llibres d’història.

De moment, el millor que podem fer tots és no especular, quedar-nos amb el gest valent i decidit dels injustament enjudiciats i començar a fer una anàlisi crítica que ens permeti assumir l’etapa següent de la millor manera possible perquè a fora els resultats no siguin els que s’esperen aquí… Mentre uns creuen que el món acaba als Pirineus, d’altres estem convençuts que allà és on comença.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.