L’1x1 del judici

Marchena, influencer del dret, ha instaurat una manera de parlar i de fer –expressions com “con sumo agrado” han fet fortuna – i ha actualitzat les normes del procediment penal a partir d’una llei del segle XIX. Haurem de veure la sentència per saber si aquestes innovacions jurídiques han estat efectives o han vulnerat els drets de la defensa. Marchena no és de cap associació judicial. N’hi ha tres: Associació Professional de la Magistratura (AMP), de caire conservador; Associació Judicial Francisco de Vitora, moderada, i Jutgesses i Jutges per a la Democràcia, progressista. Luciano Varela – el jutge inquiet–, tècnicament jubilat, i Ana Ferrer són progressistes. Martínez Arrieta, el més antic de la sala, és vitorino. Berdugo i Del Moral són conservadors, el darrer també de l’Opus Dei, i Andrés Palomo no té adscripció ideològica.

Crònica judicial d’una rebel·lió inventada. Com diria Piqué “contigo empezó todo”. Després de la dimissió del fiscal general Torres Dulce per com s’havia d’enfocar el tema del 9-N i la persecució de l’independentisme, va ser el fiscal Zaragoza qui des de l’Audiencia Nacional va iniciar el març del 2015, amb la supervisió de la nova fiscal general, Consuelo Madrigal, la “monitoratge” del procés amb l’ajuda inestimable del tinent coronel Baena. Una “investigació prospectiva” prohibida pel TC, que va ser aturada pel nou fiscal General Maza quan va arribar al càrrec el novembre del 2016. Maza era magistrat de la sala penal del TS i havia criticat i anul·lat aquest tipus d’investigacions. Per això va aparèixer Vox el febrer del 2017.

Moreno va ser el fiscal que en aquesta mateixa sala va demanar la condemna de Francesc Homs pel 9-N. Vell conegut. Havia de defensar que mentre la pretesa rebel·lió es feia a plena llum del dia i amb rodes de premsa contínues, la seva investigació curiosament era secreta, feta d’amagatotis i ordenada des de despatxos llunyans, però, això sí, amb totes les garanties. No és més normal que qui comet un delicte de 25 anys de presó ho faci de manera secreta, de nit i amb traïdoria? Sembla que no. El món al revés. Per això ha anat pel broc gros i ha vist rebel·lions per totes bandes: escopinades, tanques, cadires, cons voladors, coces, passamuntanyes, catwoman –lletrada del 13– i uf!... molts policies i –ara també– ciutadans ferits, que havien perdut el senderi.

Va aprovar l’oposició de fiscal l’any 1979, per tant li deu sonar això de canviar de legalitat: d’una franquista a una de democràtica de manera pacífica a través d’una ley fundamenal de reforma política –les franquistes s’anomenaven així– aprovada per unes corts franquistes el 18 de novembre del 1976 i refrendada en referèndum dies després, el 15 de desembre –“habla pueblo, habla”, ho recordeu?– De la ley a la ley, es deia llavors. Aquest ha estat el patró, senyor fiscal. Per això, li ha costat tant poder argumentar al judici, i tants anys després, una rebel·lió pacífica i democràtica, o rebel·lió “postmoderna”.

El gener del 2015 va ser nomenada fiscal general de l’Estat amb l’encàrrec d’aturar els plans de l’independentisme, com fos. Va iniciar la seva carrera el 1980 i com s’ha pogut copsar, no estava gens avesada a fer judicis penals amb ciutadans reals. Tant és així, que li van deixar a ella la defensa de la malversació, els números, allò que tan poc agrada a la gent de dret. S’ha servit del manual: “La Generalitat era su cortijo” i poca cosa més. Si era difícil demostrar una rebel·lió, fer quadrar uns números que sempre deixen rastre –se’n diu traçabilitat–, era missió impossible. I menys en una administració moderna i digitalitzada.

El PSOE la va nomenar advocada de l’Estat en el cas del procés en el darrer moment amb l’ordre de defensar una sedició i no pas una rebel·lió. La seva legitimació, però, es troba en el fet d’haver de reclamar els diners malversats de la Generalitat, ja que com va dir la fiscal Madrigal –sempre tan hàbil– no havia comparegut la mateixa Generalitat a reclamar-los –oblidant que des del 27 d’octubre del 2017 es va aplicar el 155 i la Generalitat la dirigia l’Estat, detall sense importància–. El cas li ha anat gran, però tot i això ha ajudat les defenses a desmuntar la rebel·lió. Ara bé, ha oblidat que protestar o entorpir no és “impedir” una ordre judicial, com exigeix la sedició.

Ho va acabar reconeixent: la feina –davant una fiscalia acomplexada– era presentar tantes querelles com fos possible i en tants jutjats i tribunals com hi hagués per impedir el “cop d’estat” que s’estava produint i trobar “patriotes” que en fessin cas. Cal recordar que el TSJC fins al febrer del 2017 –quan ho compra el jutjat 13– no els havia admès cap de les querelles contra els membres del govern. Si el “cop d’estat” es va convertir en un “cop d’estaca” contra els ciutadans “sublevats”, doncs no haver-s’hi posat, pensen. Només els va faltar dir: “Viva España, via el rey, viva el orden y la ley.” Ara que manaran a la Comunitat de Madrid, segur que busquen places per posar els busts dels “patriotes” que van salvar Espanya. Silenci al Suprem.

“Don Andreu.” Exercita la defensa igual que toca la guitarra amb el seu grup de thrash metal, Vientos de Poder: ritme ràpid i agressiu, llenguatge directe i de denúncia, retrets a l’establishment. “Yo nací enfadado”, va dir a Marchena quan li va demanar que es calmés davant un testimoni díscol. És l’advocat que ha sentit tot el que han dit els set magistrats del Suprem durant aquests mesos, ja que els tenia a pocs pams –esperaré al llibre–. Ha sentit remugar Luciano Varela quan no li agradava allò que deien els testimonis de la defensa... Va guardar silenci, i aprofitant l’informe final, es va fer seva la frase exclamant “esto es el Supremo!”, que Varela repetia perquè el sentís davant la falta de prova del tractament dels correus electrònics i dels tuits.

Estil i humor britànic. Precisió suïssa: sabia el que volia provar i ho ha provat. La missió de Pérez de los Cobos –com va admetre l’ex-secretari d’Estat Nieto– era que l’1-O no tingués forma del temut referèndum i no fos homologable i –hi afegeixo jo– si calia vestir-se de Robocop i repartir llenya, el fi justifica els mitjans. I si els policies eren de fora, i per tant no coneixien el terreny, la seva gent i les seves mobilitzacions, eren inexperts en ordre públic i no coneixien la paraula mediació, l’èxit estava assegurat. El que no van preveure era que es trobarien amb Melero, un advocat que si comença lloant el teu informe acusatori, arrenca a córrer i deixa’t de punyetes, que les acabaràs perdent.

Sòcia de despatx de Xavier Melero, ha estat sempre atenta a qualsevol detall o imprecisió que tingués qualsevol testimoni o pèrit per intervenir. Memorable va ser l’interrogatori amb el tinent coronel Baena, que es va menjar amb patates els seus informes –d’intel·ligència, titulava ell– quan va acabar admetent que Joaquim Forn mai no va donar cap ordre als Mossos –i és a la presó per això!–. Si Melero va innovar amb el concepte de “rebel·lió postmoderna” –prou de forçar les paraules del Codi Penal–, l’advocada Gené va parlar d’una “malversació postmoderna” en la qual, segons sembla, no cal provar res –com que es va fer un referèndum, segur que es van gastar diners públics–. La fiscal encara suma.

Des que li van robar el mòbil a la presó quan anava a assistir els presos polítics, cada dia ha entrat al Suprem amb els ulls ben oberts. Tant és així, que va ser el primer a adonar-se que hi havia un agent de la Guàrdia Civil que volia repetir declaració. “Que haríamos sin usted, señor Pina”, li va agrair sorneguer Marchena. És l’advocat que ha estat igual de respectuós i reverencial amb el tribunal, el ministeri fiscal i l’advocada de l’Estat –no amb Vox– que quan anomenava els membres del govern legítim. Seny i rauxa jurídica a parts iguals. Afectuós en el tracte i contundent en el missatge. Amics per sempre.

És l’advocada responsable de l’oficina de Madrid del despatx Molins&Silva. Pina no va la trucar el 27 d’octubre del 2017 per dir-li “que ja érem independents”, sinó uns dies abans perquè l’acompanyés, el 16 d’octubre, a una declaració davant l’Audiencia Nacional d’un tal Jordi Sànchez. De veu forta i tracte afable, va ser la lletrada que va fer reconsiderar una decisió al president Marchena. Volia interrogar un veí de Calella sobre els fets que van passar la nit de l’1-O als voltants d’un hotel de la ciutat, on feien estada els piolins. La frase “Sra. Bernaola, sus preguntas desbordan el objeto del proceso” la va deixar muda però contrariada. No ho podia dissimular. Tant és així que Marchena ho va percebre i li va concedir la paraula. Força navarresa.

Tot i tenir al davant el magistrat Palomo que el va investigar pel 9-N, el fiscal Moreno que el va acusar i el president Marchena que el va condemnar a pena d’inhabilitació per desobediència, ha volgut ser present com advocat per recordar a la sala una vegada i una altra el que es coneix com a principi d’intervenció mínima del dret penal; és a dir, si hi ha altres vies legals per solucionar un tema, per exemple, de tipus polític, no es pot anar directament al Codi Penal. Per això va preguntar a Rajoy, Sáenz de Santamaría i Zoido per què no van activar l’estat d’excepció o setge si tan greu era el que passava, o la llei de seguretat nacional, o per què no van demanar al TC la imposició de multes o la suspensió de càrrecs abans de les querelles.

Amb el seu mític començament d’agafar aire i dir “vamos a ver” quan tenia un policia al davant, la seva feina ha estat esbrinar quin número portava cada agent quan anava de Robocop o amb armilla i passamuntanyes. El dia, hora i lloc de la seva intervenció era bàsic per buscar-lo mentre mirava els vídeos al seu ordinador i així saber si estava dient la veritat, si va usar la porra, l’escut, va disparar salves... una feina necessària tant per a aquesta causa com per a les investigacions que hi ha en marxa en diversos jutjats de Catalunya per identificar els responsables de les lesions causades l’1-O. Inoblidable el retolador de color groc que molts dies portava a la butxaca de la camisa i que la negra toga deixava entreveure com si res.

Ella, igual que Van den Eynde, Pina i Bernaola, hi és des de el minut zero. Va assistir el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, com advocada davant l’Audiencia Nacional pels fets del 20-S. Hi van anar el 6 d’octubre i hi van tornar el dia 16, perquè encara faltaven diligències per l’atestat que havia redactat l’inefable tinent coronel Baena (el Sant Grial de Lamela, Llarena, Zaragoza, Moreno, Cadena.. I sí, Marchena, perquè ell –recordem-ho– va admetre la querella presentada davant el TS). De veu dèbil, dolça i agradable –veu radiofònica estil La nit dels ignorants–, Roig ha lluitat incansablement cada denegació, impertinència o vulneració de drets, fins a guanyar-se el respecte de Marchena.

La seva posició al judici ha estat singular. Marchena sempre l’ha tingut present i “en buena consideración”, ja que en Benet, digne successor del seu pare i mestre, l’advocat Tià Salellas –de Girona, per més senyes–, no dona cap cas per perdut. Encara que es condemni en totes les instàncies espanyoles, si cal anar al TEDH s’hi va, i Marchena ho sap i ho ha patit. Si vols que els drets humans avancin els has d’exercir, i si te’ls vulneren defensar-los, encara que estiguis a la instància més alta de la judicatura. La prova més clara, la lliçó que es va donar el 20-S davant la seu de la CUP. Havia de ser la cirera del pastís del gran tumult del 20-S i va servir per demostrar que l’1-O seria possible. I ell al judici ho ha fet avinent.

Ha fet una feina jurídicament impecable. Ha desmuntat una a una les mentides inventades per les acusacions que feien aparèixer la presidenta Forcadell en dies i llocs inexistents. I allà on realment era, al Parlament, li han volgut aplicar a ella sola un concepte inventat en dret penal: la violència normativa. És la defensa més difícil i més incomprensible del judici. Caldrà crear una nova doctrina, ja que “el dret penal de l’enemic” queda curt: “Tots contra Carme Forcadell.” Indubtablement, se la manté en presó pel que va ser i pel que va fer abans de ser presidenta, i pel que no va impedir com a presidenta, i se la vol castigar també com a escarment, un avís per a l’actual president del Parlament i els que vindran. “No pot ser”, com diria Jordi Basté.

Comparteix despatx amb Marina Roig i universitat amb el professor Queralt. Ha sabut fer equip amb els altres advocats i trobar el seu espai argumental, enriquint-lo. Certament, els fets s’han sobredimensionat –com va assenyalar–, la violència soft o tova de què parlen les acusacions no pot ser mai rebel, i al Tribunal Suprem no se li pot demanar que actualitzi el delicte de rebel·lió en contra dels acusats, com ara es pretén. No és el mateix endarrerir una actuació policial que impedir-la, parlant de la sedició. I no es pot confondre una vaga legal amb una insurrecció. Clar i català.

Els advocats tenim una dita –no avalada científicament– que confirma si fa o no fa que el perfil del client i de l’advocat que s’ha acaba triant coincideixen. I quan el client també és advocat, com és el cas de l’exconseller Carles Mundó, encara més. Aquest és el cas de Josep Riba, discret com el seu client, i un advocat que ha fet una defensa de perfil baix però efectiva. Atès que la desobediència i la malversació són delictes individuals i no “plurisubjectius” com la rebel·lió o la sedició, la feina se simplifica. Malgrat això, l’exposició sobre els conceptes comptables que cal entendre per defensar algú de malversació ha estat una lliçó jurídica per a les acusacions i una bona guia per al Tribunal.

Tot i que Joan Segarra comparteix despatx amb Jordi Pina i ha acabat substituint Pau Molins, que va iniciar la defensa de Santi Vila –abans que coincidís amb el judici de Sandro Rosell–, s’ha optat, com s’ha pogut veure, per un perfil tipus observador. Deixar que les defenses anessin fent i reapareixent en els moments necessaris i prou. En aquesta línia, el mateix Vila, en el seu torn d’última paraula, es va preguntar retòricament “com hem pogut arribat fins aquí?”, frase que si passem per la trituradora de la Terribas vindria a ser “com és que m’heu portat fins aquí?, no havíem quedat així”, retòricament parlant, és clar.

“Don Andreu.” Exercita la defensa igual que toca la guitarra amb el seu grup de thrash metal, Vientos de Poder: ritme ràpid i agressiu, llenguatge directe i de denúncia, retrets a l’establishment. “Yo nací enfadado”, va dir a Marchena quan li va demanar que es calmés davant un testimoni díscol. És l’advocat que ha sentit tot el que han dit els set magistrats del Suprem durant aquests mesos, ja que els tenia a pocs pams –esperaré al llibre–. Ha sentit remugar Luciano Varela quan no li agradava allò que deien els testimonis de la defensa... Va guardar silenci, i aprofitant l’informe final, es va fer seva la frase exclamant “esto es el Supremo!”, que Varela repetia perquè el sentís davant la falta de prova del tractament dels correus electrònics i dels tuits.

Estil i humor britànic. Precisió suïssa: sabia el que volia provar i ho ha provat. La missió de Pérez de los Cobos –com va admetre l’ex-secretari d’Estat Nieto– era que l’1-O no tingués forma del temut referèndum i no fos homologable i –hi afegeixo jo– si calia vestir-se de Robocop i repartir llenya, el fi justifica els mitjans. I si els policies eren de fora, i per tant no coneixien el terreny, la seva gent i les seves mobilitzacions, eren inexperts en ordre públic i no coneixien la paraula mediació, l’èxit estava assegurat. El que no van preveure era que es trobarien amb Melero, un advocat que si comença lloant el teu informe acusatori, arrenca a córrer i deixa’t de punyetes, que les acabaràs perdent.

Sòcia de despatx de Xavier Melero, ha estat sempre atenta a qualsevol detall o imprecisió que tingués qualsevol testimoni o pèrit per intervenir. Memorable va ser l’interrogatori amb el tinent coronel Baena, que es va menjar amb patates els seus informes –d’intel·ligència, titulava ell– quan va acabar admetent que Joaquim Forn mai no va donar cap ordre als Mossos –i és a la presó per això!–. Si Melero va innovar amb el concepte de “rebel·lió postmoderna” –prou de forçar les paraules del Codi Penal–, l’advocada Gené va parlar d’una “malversació postmoderna” en la qual, segons sembla, no cal provar res –com que es va fer un referèndum, segur que es van gastar diners públics–. La fiscal encara suma.

Des que li van robar el mòbil a la presó quan anava a assistir els presos polítics, cada dia ha entrat al Suprem amb els ulls ben oberts. Tant és així, que va ser el primer a adonar-se que hi havia un agent de la Guàrdia Civil que volia repetir declaració. “Que haríamos sin usted, señor Pina”, li va agrair sorneguer Marchena. És l’advocat que ha estat igual de respectuós i reverencial amb el tribunal, el ministeri fiscal i l’advocada de l’Estat –no amb Vox– que quan anomenava els membres del govern legítim. Seny i rauxa jurídica a parts iguals. Afectuós en el tracte i contundent en el missatge. Amics per sempre.

És l’advocada responsable de l’oficina de Madrid del despatx Molins&Silva. Pina no va la trucar el 27 d’octubre del 2017 per dir-li “que ja érem independents”, sinó uns dies abans perquè l’acompanyés, el 16 d’octubre, a una declaració davant l’Audiencia Nacional d’un tal Jordi Sànchez. De veu forta i tracte afable, va ser la lletrada que va fer reconsiderar una decisió al president Marchena. Volia interrogar un veí de Calella sobre els fets que van passar la nit de l’1-O als voltants d’un hotel de la ciutat, on feien estada els piolins. La frase “Sra. Bernaola, sus preguntas desbordan el objeto del proceso” la va deixar muda però contrariada. No ho podia dissimular. Tant és així que Marchena ho va percebre i li va concedir la paraula. Força navarresa.

Tot i tenir al davant el magistrat Palomo que el va investigar pel 9-N, el fiscal Moreno que el va acusar i el president Marchena que el va condemnar a pena d’inhabilitació per desobediència, ha volgut ser present com advocat per recordar a la sala una vegada i una altra el que es coneix com a principi d’intervenció mínima del dret penal; és a dir, si hi ha altres vies legals per solucionar un tema, per exemple, de tipus polític, no es pot anar directament al Codi Penal. Per això va preguntar a Rajoy, Sáenz de Santamaría i Zoido per què no van activar l’estat d’excepció o setge si tan greu era el que passava, o la llei de seguretat nacional, o per què no van demanar al TC la imposició de multes o la suspensió de càrrecs abans de les querelles.

Amb el seu mític començament d’agafar aire i dir “vamos a ver” quan tenia un policia al davant, la seva feina ha estat esbrinar quin número portava cada agent quan anava de Robocop o amb armilla i passamuntanyes. El dia, hora i lloc de la seva intervenció era bàsic per buscar-lo mentre mirava els vídeos al seu ordinador i així saber si estava dient la veritat, si va usar la porra, l’escut, va disparar salves... una feina necessària tant per a aquesta causa com per a les investigacions que hi ha en marxa en diversos jutjats de Catalunya per identificar els responsables de les lesions causades l’1-O. Inoblidable el retolador de color groc que molts dies portava a la butxaca de la camisa i que la negra toga deixava entreveure com si res.

Ella, igual que Van den Eynde, Pina i Bernaola, hi és des de el minut zero. Va assistir el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, com advocada davant l’Audiencia Nacional pels fets del 20-S. Hi van anar el 6 d’octubre i hi van tornar el dia 16, perquè encara faltaven diligències per l’atestat que havia redactat l’inefable tinent coronel Baena (el Sant Grial de Lamela, Llarena, Zaragoza, Moreno, Cadena.. I sí, Marchena, perquè ell –recordem-ho– va admetre la querella presentada davant el TS). De veu dèbil, dolça i agradable –veu radiofònica estil La nit dels ignorants–, Roig ha lluitat incansablement cada denegació, impertinència o vulneració de drets, fins a guanyar-se el respecte de Marchena.

La seva posició al judici ha estat singular. Marchena sempre l’ha tingut present i “en buena consideración”, ja que en Benet, digne successor del seu pare i mestre, l’advocat Tià Salellas –de Girona, per més senyes–, no dona cap cas per perdut. Encara que es condemni en totes les instàncies espanyoles, si cal anar al TEDH s’hi va, i Marchena ho sap i ho ha patit. Si vols que els drets humans avancin els has d’exercir, i si te’ls vulneren defensar-los, encara que estiguis a la instància més alta de la judicatura. La prova més clara, la lliçó que es va donar el 20-S davant la seu de la CUP. Havia de ser la cirera del pastís del gran tumult del 20-S i va servir per demostrar que l’1-O seria possible. I ell al judici ho ha fet avinent.

Ha fet una feina jurídicament impecable. Ha desmuntat una a una les mentides inventades per les acusacions que feien aparèixer la presidenta Forcadell en dies i llocs inexistents. I allà on realment era, al Parlament, li han volgut aplicar a ella sola un concepte inventat en dret penal: la violència normativa. És la defensa més difícil i més incomprensible del judici. Caldrà crear una nova doctrina, ja que “el dret penal de l’enemic” queda curt: “Tots contra Carme Forcadell.” Indubtablement, se la manté en presó pel que va ser i pel que va fer abans de ser presidenta, i pel que no va impedir com a presidenta, i se la vol castigar també com a escarment, un avís per a l’actual president del Parlament i els que vindran. “No pot ser”, com diria Jordi Basté.

Comparteix despatx amb Marina Roig i universitat amb el professor Queralt. Ha sabut fer equip amb els altres advocats i trobar el seu espai argumental, enriquint-lo. Certament, els fets s’han sobredimensionat –com va assenyalar–, la violència soft o tova de què parlen les acusacions no pot ser mai rebel, i al Tribunal Suprem no se li pot demanar que actualitzi el delicte de rebel·lió en contra dels acusats, com ara es pretén. No és el mateix endarrerir una actuació policial que impedir-la, parlant de la sedició. I no es pot confondre una vaga legal amb una insurrecció. Clar i català.

Els advocats tenim una dita –no avalada científicament– que confirma si fa o no fa que el perfil del client i de l’advocat que s’ha acaba triant coincideixen. I quan el client també és advocat, com és el cas de l’exconseller Carles Mundó, encara més. Aquest és el cas de Josep Riba, discret com el seu client, i un advocat que ha fet una defensa de perfil baix però efectiva. Atès que la desobediència i la malversació són delictes individuals i no “plurisubjectius” com la rebel·lió o la sedició, la feina se simplifica. Malgrat això, l’exposició sobre els conceptes comptables que cal entendre per defensar algú de malversació ha estat una lliçó jurídica per a les acusacions i una bona guia per al Tribunal.

Tot i que Joan Segarra comparteix despatx amb Jordi Pina i ha acabat substituint Pau Molins, que va iniciar la defensa de Santi Vila –abans que coincidís amb el judici de Sandro Rosell–, s’ha optat, com s’ha pogut veure, per un perfil tipus observador. Deixar que les defenses anessin fent i reapareixent en els moments necessaris i prou. En aquesta línia, el mateix Vila, en el seu torn d’última paraula, es va preguntar retòricament “com hem pogut arribat fins aquí?”, frase que si passem per la trituradora de la Terribas vindria a ser “com és que m’heu portat fins aquí?, no havíem quedat així”, retòricament parlant, és clar.