Com es decidirà la sentència?

Partint com a hipòtesi de treball que la sentència del procés no està escrita, és bo saber com es decideix una resolució d’aquesta envergadura.

Als tribunals que són òrgans col·legiats –aquí set magistrats–, es nomena el ponent, que en aquest cas coincideix amb el president de la sala penal, Manuel Marchena, que ha dirigit el judici. El ponent és el responsable de conduir i ordenar totes les decisions que s’han de prendre durant el procediment. És ell qui redacta les propostes d’admissió de prova, qüestions prèvies, llibertat o presó dels acusats... Totes les resolucions són discutides pels set magistrats i es vota si no hi ha unanimitat. La votació comença sempre pel ponent, Manuel Marchena (al Suprem des del 2007), després el darrer magistrat a arribar al Suprem, en aquest cas Ana Ferrer, tot seguit Andrés Palomo –que va entrar el mateix dia i any (2014), però és més vell en l’escalafó–, Antonio del Moral (2012), Luciano Varela (2007), Juan Ramón Berdugo (2004) i, finalment, Andrés Martínez Arrieta (1998). Aquest és l’ordre en què estaven asseguts a la sala.

Les decisions s’aproven per majoria absoluta. En cas de no assolir-se, el tribunal es reuneix l’endemà i si es mantenen les posicions, es posen a votació les dues propostes més favorables a l’acusat i els magistrats n’han de triar una per majoria absoluta. També es pot donar el supòsit que la proposta del ponent, si estem parlant d’una resolució global de la sentència, no s’aprovi per majoria absoluta. En aquest cas, la sala decidirà canviar de ponent i es comença de nou. Si no hi ha unanimitat es dicten “vots particulars” pels magistrats minoritaris, que s’acaben unint a la sentència com un tot.

Declarat el judici vist per a sentència, la llei diu que immediatament o l’endemà es deliberaran totes les qüestions de fet i de dret que s’han plantejat i que en tres dies s’aprovarà, redactarà i signarà la sentència. Obviament, això aquí és impossible. Ara bé, el que sí que és possible i obligat és que el primer debat que hauran de tenir els magistrats –en aquests tres dies– és decidir sobre la llibertat dels empresonats, ja sigui perquè no es donen els motius per mantenir la presó –ja no cal assegurar l’assistència al judici– o perquè entenen que ha quedat demostrada la innocència de qualsevol d’ells –o de tots–, o que la pena que es pugui acabar imposant no justifica el manteniment de la presó. Ja ho veurem.

Al judici s’han plantejat multitud de qüestions prèvies sobre, per exemple, la vulneració de drets durant la instrucció, la falta de competència del TS per jutjar el cas o la qüestió prejudicial que hauria de presentar el TS, si així ho entén, davant del Tribunal de Luxemburg perquè interpreti els tractats de la Unió sobre l’abast de la resolució de Schleswig-Holstein. Una vegada votades i resoltes les decisions sobre aquestes qüestions, el ponent va fent propostes sobre cada fet que cal considerar provat –per exemple, si el 20-S va ser una protesta o un alçament tumultuari, o si l’1-O van ser fets violents suficients per doblegar l’Estat o una expressió del dret de reunió, com diu l’opinó 6/19 de l’ONU–. I després sobre la valoració jurídica de cada delicte objecte del judici: l’alçament violent de la rebel·lió, l’alçament per la força o fora de les vies legals de la sedició, si es va perjudicar el patrimoni públic en la malversació, etc. I així fins a individualitzar els fets de cada acusat i, si s’escau, els delictes comesos, decidint també per votació els anys de presó i inhabilitació.

Tot això, però, sempre dins del límits que han marcat les acusacions, és a dir no es poden imposar penes més greus que les demanades. I compte!, no es pot condemnar per un delicte diferent: si la rebel·lió protegeix l’ordre constitucional i la sedició l’ordre públic, cap dels acusats per aquests delictes podran ser condemnats per desobediència perquè el bé protegit és l’administració pública –tampoc Forcadell-. Aquesta és la raó dels informes finals de Van den Eynde, Melero i Pina acceptant la desobediència. S’entén companys?, com diria el mestre Puyal.