‘Road Movie’ a la catalana

Aquesta és la història d’un viatge improvisat. D’una solució de darrera hora agafada amb pinces que reclamava molt bona predisposició per part dels protagonistes i molt d’esperit d’aventura. El pas imprescindible per participar en una manifestació independentista, una més però necessària i única, a l’altra punta d’Europa, amb temperatures sufocants i amb una previsió inicial de deu hores de trajecte d’anada, i deu més de tornada, que es van acabar allargant com era de preveure. Una furgoneta i set persones que gairebé no es coneixien, però arrossegades per un objectiu comú. Alguns dirien que els movia un compromís; altres, una autèntica bogeria, i altres, segurament aquells que es dediquen a criticar còmodament asseguts al sofà darrere un perfil fals, una malaltia contagiosa pròpia d’uns sectaris radicalitzats. Tots els escenaris són possibles i segur que en bones mans en podria sortir un guió acceptable. De fet, té tots els ingredients necessaris: personatges diversos, espai reduït que convida a les confidències, molt de temps per parlar i ganes, moltes, moltíssimes ganes de formar part d’un projecte de construcció d’un nou país, malgrat que en el camí s’han anat acumulant les decepcions, les males notícies i les engrunes d’una victòria que es fa esperar. No, els independentistes catalans no són herois de còmic. No porten capa, sinó que es vesteixen amb estelades gegants. No tenen superpoders, però sí una voluntat de ferro, a prova de pluges intenses a Brussel·les, de tempestes d’insults i mofes a Madrid i d’un sol de justícia a Estrasburg. El grup que vam viatjar a la ciutat europea ens vam presentar a les vuit del vespre de dilluns i a les deu del matí de dimarts ja ens consideràvem part d’una família.

Durant aquell temps, d’intensa convivència i en què el silenci no va tenir lloc, ens vam conèixer, vam compartir síndria, fuet i patates, vam descobrir les millors àrees de descans de l’autopista, ens vam convidar a cafès, vam riure plegats d’acudits suats, vam maleir les cues de cotxes tot just abans d’arribar i vam forjar un passat comú a través d’un grup de WhatsApp que ara tots ens resistim a tancar. Gent de la Selva i del Maresme vam discutir amb arguments sòlids sobre les estratègies equivocades d’uns partits que proclamen unitat en públic i treballen pels seus interessos en privat, sobre un Estat que ens ha perdut fa temps, però que a més d’un encara li cou que no hagi fet cap pas, cap oferta, per demanar-nos que ens quedem. Vam criticar amb llibertat un rei que va suspendre en empatia per agenollar-se a l’odi, els polítics de tot l’arc parlamentari –amb una especial atenció per als que carreguen cap a la dreta–, els periodistes que ataquen amb mentides un moviment pacífic i les xarxes socials que demonitzen més de dos milions de votants. Aquella gent vam haver d’aparcar lluny del centre col·lapsat, vam veure una bonica ciutat només a través de les finestres d’un tramvia que, sí, vam pagar religiosament, i ens vam unir a milers d’independentistes més davant d’un Parlament Europeu envoltat de policia. Allà, amb la lliçó ben apresa, vam tornar a corejar consignes, a aplaudir intervencions en llengües diferents i vam lamentar que la promesa de veure el president Puigdemont no s’acabés complint. Allà vam ser durant hores a peu dret i d’allà vam marxar com ho hem fet fins ara, de manera educada i ordenada. Un cop de tornada a casa, i animats pel fil musical dels grans èxits de La Trinca, vam confirmar que l’esforç havia estat necessari, i tots vam acceptar que, malgrat tot, ho tornaríem a fer.