El viatge més dur
Uns 70 milions de persones han estat obligades a fugir de casa seva. És la xifra més alta dels darrers anys. A més, el canvi climàtic continuarà provocant aquestes migracions obligades
MIGUEL PAJARES
Cada dos segons una persona és obligada a marxar de casa seva. Són dades d’ACNUR (l’Agència de l’ONU pels Refugiats) que xifra en pràcticament 70 milions de persones les que pateixen aquesta crisi humanitària. Representa un dels èxodes més grans de la història, segons les paraules dels seus responsables. El motiu principal són les guerres, però també ho són la violència i la fam. També hi ha desplaçats pel canvi climàtic. “El desert del Sàhara avança cada dia un metre. La gent que viu a la zona del Sahel es desplaça cap als països de l’Àfrica occidental, com ara la Costa d’Ivori, el Benín i Nigèria.” Són paraules del president de la Comissió Catalana d’Ajut al Refugiat, Miguel Pajares. “Em temo que el nombre de refugiats al món no pararà de créixer”, afegeix.
Les xifres que augmenten any rere any es deuen principalment a la continuïtat de conflictes que ja fa molt temps que s’allarguen, com ara el de Colòmbia, l’Afganistan, la República Democràtica del Congo i d’altres de més recents com el del Sudan del Sud i Myanmar. Síria continua sent el paradigma d’una de les realitats més dramàtiques. Es calcula que gairebé 6,5 milions han hagut d’abandonar el país a causa de la guerra i que una xifra similar – 6,2 milions de persones– han hagut d’abandonar casa seva, però es troben dins les fronteres del país, en un territori gairebé devastat després de vuit anys de guerra.
La crisi política i social a Veneçuela també ha forçat l’èxode en l’últim any, amb desenes de milers de sol·licituds d’asil formalitzades en països com els Estats Units, l’Estat espanyol i el Perú. L’ACNUR xifra en 4 milions les persones que han marxat del país. Per la seva banda, l’Afganistan, tot i no tenir un conflicte obert, continua ocupant els primers llocs pel que fa a persones refugiades. De fet, el 2018, va ser un any marcat per la violència, i el país asiàtic ocupa la segona posició. La crisi humanitària desencadenada a Myanmar amb la persecució de la minoria rohingya (que són de confessió musulmana en un país majoritàriament budista) continua. Tot i les converses iniciades perquè aquestes persones puguin tornar a casa seva, la realitat és que molts continuen en camps de refugiats a Bangladesh.
turquia, primera posició
Des de l’entitat assenyalen que encara són escasses les vies legals i segures per obtenir protecció internacional a la Unió Europea i proposen que es posi en marxa un programa de reassentament. “Hauria de ser possible sol·licitar asil polític des d’una ambaixada; no com actualment, que s’ha de trepitjar el territori del país per poder fer-ho. D’aquesta manera, s’establirien vies segures, i la gent no es jugaria la vida per demanar asil”, reflexiona el president de l’organització. Pajares també es mostra crític amb el retorn de persones afganeses que alguns països europeus estan practicant. “Des del 2014, es va declarar que el país no està en guerra, però és evident que la violència existeix. La majoria de persones que fan retornar no ho poden fer al seu poble”, denuncia. La por a les represàlies i a la violència també és un dels motius pels quals hi ha moltes persones que fugen de països de l’Amèrica Central com Hondures, Guatemala i el Salvador. “En aquest cas no seria per motius polítics, sinó per la violència de diverses organitzacions”, explica Pajares. És el cas de les bandes criminals que es coneixen com a maras. Un escenari mundial complicat, amb conflictes de llarga durada i amb l’amenaça del canvi climàtic, que ja provoca que milions de persones hagin de marxar de casa seva per culpa de les condicions climàtiques. “El nombre de refugiats, malauradament, no s’aturarà en els propers anys”, assenyala Pajares.
ADELA GENÍS
agenis@lrp.cat