El dossier

Catalunya, capital Estrasburg

La nova demostració de mobilització del moviment republicà certifica la necessitat de persistir en el front europeu

“Ho sento, però hem acabat les baguets.” Aquesta frase en boca del cambrer d’un restaurant d’Estrasburg dimarts a primera hora de la tarda pot semblar anecdòtica, però demostra la magnitud quantitativa d’una diada en què l’afluència de catalans va exhaurir l’existència del producte nacional francès. La cocapital europea va viure, coincidint amb la sessió de constitució del Parlament Europeu, una jornada de reivindicació independentista on els 10.000 catalans que s’hi van arribar semblava que s’havien endut posat el sol abrusador de la Mediterrània. Cinc hores a la intempèrie sense cap ombra van costar de resistir, però van pagar la pena, perquè la dimensió política de l’esdeveniment s’ho va valer. Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín van ser, en un sentit que superava la pura reivindicació dels seus seients a la cambra, els noms utilitzats com a palanca per demanar el retorn a les persones de l’Europa de la burocràcia i les elits.

reivindicació europeista

El republicanisme català ha portat aquesta setmana al cor polític del continent un discurs que no tan sols defugia el particularisme nacionalista, sinó que precisament mostrava el cas català com un antídot contra l’opressió del nacionalisme d’Estat a les minories i, de retruc, posava la política europea davant d’un mirall democràtic. La majoria dels parlaments que es van fer des de l’escenari, controlat en tot moment per l’actor Sergi Mateu com a mestre de cerimònies, van posar l’accent en el fet que els tres eurodiputats catalans han de ser admesos no pas només en defensa de Catalunya, sinó de la salut de la democràcia europea.

En aquest sentit, tot i que molts mitjans han destacat la frase del president Puigdemont “aquesta Europa no ens interessa” per fer-lo passar per euroescèptic, el “visca Europa i visca Catalunya” amb què va acabar la seva al·locució improvisada des d’un terrat de la banda alemanya del Rin sintetitza molt millor l’estratègia real de la política exterior catalana: defensar el cas català com una manera de defensar els valors europeistes primigenis de respecte a la democràcia i a les llibertats individuals. En aquest sentit, cal destacar la rellevància de la presència en l’acte d’una dotzena d’eurodiputats que pocs minuts abans havien pres possessió de la seva acta i que van voler donar suport a la reivindicació. Especialment valuosa va ser la intervenció de polític del Sinn Féin Mark Carthy, que va impressionar els assistents amb un discurs empàtic i contundent en què, seguint el guió, va destacar l’interès europeu del cas català. En les hores prèvies a la manifestació, es va conèixer la resolució judicial de la cort de justícia europea admetent a tràmit el recurs presentat pels advocats de Carles Puigdemont i Toni Comín, però denegant les mesures cautelars que els haurien permès asseure’s provisionalment a l’Eurocambra. La complexitat d’interpretar el cas, així com la incompareixença a l’escenari dels dos eurodiputats, va desconcertar els manifestants fins que la presència de Gonzalo Boye amb el seu optimisme encomanadís va tranquil·litzar els ànims, si més no sobre el terreny, perquè la discussió sobre si dimarts va ser una victòria o una derrota continua viva entre els analistes i tertulians que, com passa habitualment, posen les seves conviccions i desitjos al davant de les dades objectives que mostren que, fins ara, l’estratègia jurídica del president a l’exili, amb més o menys dificultats i giragonses, ha anat vencent tots els obstacles.

PACIÈNCIA I PERSISTÈNCIA

El que sí que és indiscutible és que la resolució del cas, al qual s’afegeix el d’Oriol Junqueras, no arribarà en breu, tret que el nou president del Parlament, el socialdemòcrata italià David-Maria Sassoli, agafi el toro per les banyes i assegui tots els interessats en una taula per trobar una sortida al conflicte que eviti la judicialització.

A la banda catalana, el perfil conciliador de Sassoli obre una escletxa d’esperança, però la prudència i la confiança en la justícia continuen sent les principals cartes per jugar. De moment, ha quedat clar en primer lloc que l’independentisme continua sent l’únic moviment polític català capaç d’organitzar mobilitzacions d’aquesta magnitud. I, en segon lloc, dimarts es va veure un lleuger canvi en el discurs reivindicatiu, sens dubte derivat del lideratge del Consell per la República, que va convocar l’acte (això sí, amb l’aportació logística impecable de l’ANC) dotant-lo d’un marcat accent europeista amb l’objectiu que el cas català prengui en una opinió pública i en una política que ha d’entendre que defensant els catalans els europeus es defensen a ells mateixos del perill de regressió de drets i llibertats individuals i col·lectives.

CARLES RIBERA

cribera@lrp.cat

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor