El dossier

21 h 36 min

La tripulació de l’Apollo 11 va viatjar vuit dies per l’espai per passar menys d’un dia a la Lluna. Allà van recollir mostres i van fer experiments, però sobretot van deixar clar que els Estat Units havien guanyat la cursa espacial a la Unió Soviètica

Les paraules que va dir Neil Armstrong quan va trepitjar la Lluna –“un petit pas per a l’home, un gran pas per a la humanitat”– s’han convertit en una de les frases més cèlebres de la història. En canvi, poques persones deuen recordar què va dir vint minuts més tard el seu company Edwin, Buzz, Aldrin quan es disposava a sortir del mòdul lunar Eagle per seguir-lo: “Ara vull tornar enrere i tancar parcialment l’escotilla. Estic assegurant que no es bloquegi quan jo surti.” Armstrong, rient, li va contestar que realment era una bona idea.

La missió podria haver acabat fatal si se’ls hagués tancat l’escotilla de la nau completament. Tot i que hi havia una maneta exterior per obrir-la des de fora, el canvi de pressions ho hauria fet complicat. Per sort, a la Lluna no hi ha atmosfera i cap cop de vent va jugar una mala passada als astronautes ni els va deixar bloquejats i perduts en la “magnífica desolació” del paisatge lunar, tal com el va definir tot seguit Aldrin. Així doncs, l’escotilla va quedar entreoberta, i 21 hores i 36 minuts després d’haver allunat, tots dos van poder tornar a pujar a l’Eagle. A posteriori, van fer broma explicant que potser s’haurien hagut d’endur una rajola per travar la porta.

LA TRANSCRIPCIÓ

Tota la transcripció del que van dir els astronautes –inclosos els sarcàstics comentaris que feia el tercer home de la missió, Michael Collins, que es va mantenir en òrbita al mòdul de comandament Columbia esperant-los– es pot consultar al web històric de la NASA, que recull el diari de vol de la missió Apollo 11 amb talls de veu originals, enregistraments i també comentaris fets anys després pels protagonistes. D’aquesta missió èpica, recordem les fites més importants: l’espectacle del llançament del coet Saturn i el moment en què una de les càmeres exteriors de l’Eagle va enregistrar el descens per l’escala de Neil Armstrong i l’instant just en què va trepitjar la superfície de la Lluna.

S’ha calculat que sis-cents milions de persones ho van veure en directe per la televisió, entre elles els espectador de RTVE, amb un jove Jesús Hermida que mirava d’explicar amb un to de veu de NODO el que es veia a les pantalles: “L’home, l’home diposita per primer cop el seu peu, el seu cos i amb ell tot allò que l’home té a sobre, el seu pensament, la seva ànima, el seu cor i també la seva ciència, a la Lluna. Observin un primer pla d’Armstrong al final de l’escala de nou esglaons, a la seva esquena l’emissora portàtil de ràdio. Observin... per primer cop a la Lluna... ha sortit del disc el peu, el peu esquerre efectivament... Observin com Armstrong tempteja aquí... mirin.... aquí arriba, està d’esquena, em sembla. No sé quines han estat les primeres paraules, però sospito que han estat una lectura del seu programa.”

Hermida va reconèixer després que realment no s’havia assabentat de la famosa frase d’Armstrong i que des de la petita sala de Houston on mirava un monitor només veia ombres en blanc i negre. Tot i això, va poder continuar narrant com el comandant es preparava per fer la primera caminada lunar, mentre milions d’ulls es meravellaven davant les pantalles.

una nova era

S’ha de dir que el 1969 a l’Estat espanyol només hi havia uns tres milions de televisors i que la majoria es trobaven en llars benestants o en bars i restaurants. Mirar, a les quatre de la matinada d’un dilluns, com l’home arribava a la Lluna no va ser prioritari per a moltes persones que s’havien de llevar aviat per anar a treballar. Va ser amb el pas del temps quan es va prendre consciència realment de la importància d’aquella transmissió, que també va ser l’arrencada de la televisió com a mitjà de comunicació de masses.

Precisament, va ser un discurs televisat del president John F. Kennedy el 1961 el que va esperonar la carrera espacial, just després que la Unió Soviètica posés el primer home –l’astronauta Iuri Gagarin– en òrbita. En un motivador discurs que deixa els de Trump a l’altura del balboteig d’un nadó, Kennedy va apel·lar a l’orgull nacional amb la famosa frase “no triem la Lluna perquè sigui fàcil, sinó perquè és difícil”. Tot i que en realitat Kennedy no tenia gaire interès en l’espai i l’única cosa que volia era superar la Unió Soviètica, les seves commovedores paraules es van traduir en un augment espectacular del pressupost que el Congrés va designar a la incipient NASA i en el desenvolupament del programa Apollo.

Kennedy no va arribar a veure la primera passejada lunar perquè va ser assassinat el 1963, però el 20 de juliol del 1969 una persona anònima va deixar un ram de flors a la seva tomba amb la frase: “Senyor president: l’Eagle ha aterrat.”

L’èxit de l’Apollo 11 va ser la culminació d’aquell desig, que Kennedy havia expressat vuit anys abans i que, no ho oblidem, va ser possible perquè els americans van comptar amb l’ajuda dels científics alemanys que havien desenvolupat els mortífers coets de guerra per a Hitler. Preveient la fi del règim nazi, aquells científics encapçalats per Wegner von Braun es van entregar a l’exèrcit nord-americà al final de la guerra i una dècada després van contribuir a posar en marxa la cursa espacial.

SANS I ESTALVIS

L’objectiu principal del programa Apollo era portar homes a la Lluna i fer-los tornar a la Terra de manera segura com a estratègia de propaganda política. En aquella primera missió tripulada, els objectius científics quedaven en un segon terme i l’èxit depenia simplement de comprovar que tot funcionava com estava previst. Tanmateix, Armstrong i Aldrin van dedicar tot el temps que van passar-hi a recollir mostres i a preparar experiments, això sí, sense oblidar col·locar al terra polsós la bandera de les barres i les estrelles per fer-ne fotos i enregistraments en vídeo.

S’ha de tenir en compte que abans de l’Apollo 11 ja s’havien posat en òrbita lunar altres astronautes i que també s’havien assajat amb èxit les operacions de separació i d’acoblament dels mòduls lunar i de comandament.

La primera part del viatge cap a la Lluna, inclòs l’enlairament del coet Saturn des del cap Canaveral, havia estat tan reeixida que no van ser necessàries tres de les quatre correccions de trajectòria programades. Seguint el programa previst, l’Apollo 11 va entrar en l’òrbita lunar tres dies després del llançament. Fins aquí l’operació semblava més o menys segura, però, en canvi, el descens cap a la superfície lunar era una tasca nova. Tot s’estava fent per primera vegada i els riscos eren enormes. Per això, quan l’Apollo 11 es va convertir en dues peces separades –el Columbia i l’Eagle– tothom estava nerviós i expectant. Un dia abans s’havien retransmès des de Houston les imatges televisives d’Armstrong i Aldrin entrant per primera vegada al mòdul lunar i preparant-se per a l’operació, mentre Collins es quedava al mòdul de comandament. En aquests enregistrament es veu els astronautes sumament concentrats, flotant per la falta de gravetat, però movent-se amb certa gràcia en un entorn molt reduït, fent tot tipus de comprovacions. Amb les dues naus ja separades, l’Eagle va començar a davallar cap a la Lluna sense problemes, però quan faltaven només set minuts per allunar van saltar les alarmes de l’ordinador de bord. Ningú semblava saber exactament què significaven aquells dos codis –el 1201 i el 1202.

Al final va resultar que advertien de l’excés de dades que estava rebent la computadora. El responsable va ser Aldrin, que havia deixat encès el radar de la posició del Columbia –en òrbita a 110 km de la superfície– tot i que durant l’allunatge només necessitava el radar de descens.

Aldrin ho havia fet per estar preparat en cas que s’hagués d’avortar la missió i fos necessari tornar ràpidament amb l’Eagle cap al mòdul de comandament, però l’ordinador no va entendre que hi hagués dos radars encesos al mateix temps i per això va saltar l’alarma. El jove enginyer que des de Houston controlava els sistemes de seguiment i guiatge de les naus –Steven Bales, de només 26 anys– va decidir en pocs segons que el tema no era prou seriós per avortar la missió, tot i la urgència que es detecta clarament en les veus dels astronautes i del control a Houston.

El descens de l’Eagle va continuar però Armstrong i Aldrin havien vist punts de referència a la superfície lunar que els van fer pensar que s’havien desviat, i efectivament des de Houston es va comprovar que la nau avançava més ràpid del previst. Per això Armstrong va decidir llavors prendre el control manual de l’Eagle durant el tram final del descens, ja que el trajecte programat automàticament els duia cap a una zona on veien que hi havia massa roques.

Capficat amb el tema de les alarmes, buscant un bon lloc on allunar i patint pels nivells de combustible, Armstrong va maniobrar la nau tenint en compte la informació sobre l’altura que li anava llegint Aldrin. Va fer que l’Eagle davallés verticalment sobre la superfície controlant els moviments de translació, “com si fos un helicòpter”, segons les seves pròpies paraules. El comandant, que era l’únic dels tres astronautes que llavors estava monitorat mèdicament, va arribar a les 156 pulsacions per segon, i sempre va assegurar que aquell vol de descens va ser el moment més rellevant de la seva vida, fins i tot més que posar el peu sobre la Lluna.

Quan feia exactament 102 hores, 45 minuts i 40 segons que havien sortit disparats de la Terra, els sensors de la nau van detectar que eren a punt de tocar la superfície lunar. I divuit segons més tard, Armstrong va dir les paraules màgiques: “Motor apagat. Houston, aquí base de la Tranquil·litat. L’Eagle ha aterrat”.

La resposta del responsable de les comunicacions, Charles Duke –que després també va anar a la Lluna amb l’Apollo 16–, va ser gràfica: “D’acord, Tranquil·litat. Teníeu un grapat de nois a punt de tornar-se de color blau. Ara respirem novament. Moltes gràcies!”

anar per feina

A partir de llavors, van dedicar sis hores a fer comprovacions i preparatius: la versió oficial és que ho volien tenir tot preparat per si s’havien de tornar a enlairar en el cas que el mòdul lunar hagués patit algun dany. L’extraoficial és que van esperar el moment de màxima audiència televisiva. Finalment, Armstrong va sortir a l’exterior gairebé a les 11 de la nit (hora de Houston), quan aquí ja eren les quatre de la matinada del dia 21. Aldrin el va seguir després. Tan bon punt els dos astronautes van ser fora van anar per feina. Entre els diferents artefactes que van desplegar per fer experiments hi ha un làser que mesura la distància exacta de la Terra a la Lluna i que encara funciona. I van tenir temps per escoltar unes paraules del president Richard Nixon, que també van ser retransmeses per televisió i en les quals lloava la seva proesa.

Finalment, després de dues hores i mitja fent saltirons per la Lluna, van tornar dins la càpsula per intentar descansar. En un petit habitacle de només quatre metres cúbics, van triar a sorts qui es podia estirar a terra i li va tocar a Aldrin, que va aconseguir dormir dues hores. Armstrong va improvisar una mena d’hamaca a sobre seu, però no va dormir gens.

Cap a les tres de la tarda del dia 21, l’Eagle s’enlairava i començava un altre moment crític: l’acoblament amb el Columbia. Es va fer sense cap problema, Collins es va retrobar amb els seus companys i la nau es va dirigir cap a la Terra. Encara podrien haver fallat un munt de coses, però tot va acabar bé i la càpsula va caure a l’oceà Pacífic el 24 de juliol, 44 hores després d’haver deixat l’òrbita lunar. Els tres homes van passar de ser astronautes a convertir-se en mites.

.

La petjada permanent

Les petjades que van deixar els astronautes a la Lluna són les obres humanes més perdurables que existeixen, més que qualsevol estructura de la Terra, ja que, a menys que hi caigui un meteorit a sobre, duraran milions d’anys.

Dos homes, dos estils

Ser els primers homes a trepitjar la Lluna va marcar la vida de Neil Armstrong i d’Edwin, Buzz, Aldrin, però de manera molt diferent. Armstrong, que segons la seva biografia autoritzada es considerava més un pilot que un astronauta, va abandonar la NASA el 1971 i va treballar com a professor d’enginyeria. Va rebutjar la fama i gairebé no va fer aparicions ni declaracions públiques durant la resta de la seva vida. Va morir el 2012 als 82 anys i va demanar ser incinerat perquè no volia que la seva tomba es convertís en un lloc d’homenatge. Aldrin, per la seva banda, no va assumir bé ser “el segon”. Va patir depressions i problemes d’alcoholisme i també va deixar la NASA després de la missió Apollo 11. El 1978, va tocar fons i des de llavors va començar a refer la seva vida, que ha explicat en dues biografies. A diferència d’Armstrong, no li ha molestat mai ser el centre d’atenció.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)