El dossier

Les altres missions

En total dotze nord-americans van trepitjar la Lluna en sis missions, però des del 1972 no hi ha tornat ningú

El programa Apollo de la NASA es va desenvolupar com una demostració del poder econòmic, tecnològic i polític davant de la Unió Soviètica en plena guerra freda, però no va començar de zero: des d’una dècada abans ja es treballava en la conquesta de l’espai.

Els precedents van ser els projectes Mercuri i Gemini. El primer es va crear el 1958, just després que la URSS llancés a l’espai el primer satèl·lit, l’Sputnik. Els americans van decidir que si els soviètics eren capaços d’enviar un aparell a l’espai, ells hi enviarien un home. La selecció dels sets primers astronautes es va fer entre pilots de proves militars experimentats i amb bones condicions físiques. Tots eren homes joves caucàsics, ben educats i amb somriures lluminosos que de seguida es van guanyar l’afecte i l’admiració de l’opinió pública.

En el marc d’aquest projecte es van fer deu llançaments a l’espai, i John Glenn es va convertir en el primer nord-americà a situar-se en l’òrbita terrestre. Superada aquella primera fase, el 1962, es va anunciar el projecte Gemini, que no va resultar tan famós, però que va ser igualment important per poder arribar a la Lluna. Una de les novetats que incorporava eren les càpsules més grans, de manera que els astronautes que marxaven cap a l’espai no anaven sols, sinó per parelles. El Gemini va fer possible provar les passejades espacials fora de les càpsules i les maniobres d’acoblament entre diferents naus.

el primer ensurt d’armstrong

En poc més de vint mesos es van llançar deu coets a l’espai. En un d’aquests coets viatjava per primera vegada el jove Neil Armstrong, que juntament amb el seu company Dave Scott es va trobar en una situació crítica quan un dels motors va fallar i la nau va començar a girar com una baldufa i va amenaçar de desintegrar-se contra l’atmosfera. Afortunadament, Armstrong i Scott van ser capaços de reconduir la situació i la missió va acabar bé, encara que diverses hores abans del previst. S’ha especulat que la sang freda que va mostrar el jove Armstrong va ser un dels motius pels quals va ser triat per anar a la Lluna. Però la NASA, que tenia diverses tripulacions treballant en torns i suplències, sempre ha dit que simplement li va tocar a ell.

En qualsevol cas, tots els astronautes que van participar en el projecte Gemini van adquirir una experiència indispensable per poder continuar després en les missions Apollo. Excepte dos d’ells, que van morir d’accident d’aviació quan es dirigien cap a les instal·lacions industrials on es fabricaven els coets, un fet que va suposar un cop duríssim per a la resta d’homes de la NASA.

Tanmateix, el trauma més gran encara havia d’arribar. Va ser en la primera missió Apollo tripulada, durant un exercici d’entrenament a la plataforma de llançament, quan es va incendiar el mòdul de comandament on hi havia tres astronautes, que van morir carbonitzats. No se sap exactament què va produir el foc, però l’oxigen pressuritzat i una escotilla que no es va poder obrir van convertir el mòdul en una trampa mortal.

Aquest fet, com és lògic, va obligar a repassar les mesures de seguretat i a modificar el disseny de les naus. Per això no hi ha cap altra missió tripulada entre l’Apollo 1 i l’Apollo 7 i la numeració intermèdia es va utilitzar per a les proves –per exemple enlairar el coet Saturn i enviar les primeres naus cap a la Lluna– que es van fer sense astronautes. Finalment, l’11 d’octubre del 1968 es va llançar el primer coet amb tripulants, l’Apollo 7, que va passar onze dies en òrbita terrestre i va provar el funcionament dels mòdul de comandament i del sistema de comunicacions. La missió va ser un èxit, els tres astronautes van tornar sans i estalvis i les proves van anar continuant fins que li va arribar el torn a l’Apollo 11 i es va decidir que tot estava preparat per poder allunar.

houston, tenim un problema

Un cop aconseguida aquella fita històrica, la cursa espacial va deixar de tenir sentit, però malgrat això encara es van fer sis missions més i un total de dotze astronautes van acabar deixant les seves petjades sobre la pols lunar. Una pols semblant a la farina que embrutia els seus vestits espacials i que, un cop de tornada a l’atmosfera del mòdul lunar, feia olor de pólvora o de carbó cremat, segons van explicar.

Una de les missions, però, no va arribar a allunar com estava previst. Parlem, efectivament, de l’Apollo 13, i dels quatre dies que el món va estar patint per la supervivència de la seva tripulació. Va ser l’abril del 1970. El coet es va llançar el dia 11, i inicialment la missió va transcórrer sense problemes, fins al punt que el control va arribar a comunicar als astronautes: “Estem avorrits fins a les llàgrimes, aquí a baix.” Tot va canviar, però, el tercer dia, quan la nau estava a 320.000 km de la Terra i una explosió en un dels dos tancs d’oxigen del mòdul de servei va fer fallar diversos sistemes. Va ser llavors quan l’astronauta Jack Swigert va pronunciar la famosa frase “Houston, tenim un problema”, que curiosament ha perdurat més en la memòria col·lectiva que les paraules d’Armstrong nou mesos abans. Els astronautes i l’equip de terra van haver d’actuar amb molta pressió i buscar solucions imaginatives. Així, els tres astronautes van deixar el mòdul de comandament danyat i es van traslladar al mòdul lunar, on malgrat totes les incomoditats i riscos –estava pensat per acollir dues persones durant dos dies, i no tres durant quatre dies– van haver de treballar en un sistema alternatiu per evitar ofegar-se en el seu propi diòxid de carboni. També van passar molt fred, perquè el sistema de calefacció havia fallat, i només disposaven d’una cinquena part de l’aigua prevista. Superat això, el problema més greu era aconseguir tornar a la Terra i entrar en l’atmosfera sense patir danys. El primer repte es va resoldre orbitant la Lluna i aprofitant la seva empenta de gravetat. El segon, gràcies a les mesures de seguretat implementades arran de l’incendi de l’Apollo 1.

La situació crítica es va produir quan, ja a punt de la reentrada, la tripulació va tornar al mòdul de comandament –que en aquesta ocasió és deia Odyssey, en una mena de premonició del que acabaria sent la missió– i es va trobar que tots els panells estaven glaçats. Tot i això van poder fer els càlculs i les maniobres necessàries i mentre l’exterior de la càpsula cremava pel frec amb l’atmosfera, a l’interior literalment plovia perquè els glaç es fonia. Afortunadament, l’aïllament del cablejat va fer que tot funcionés correctament i no es va produir cap curtcircuit que podria haver tingut conseqüències fatals. Els tres astronautes van amarar vius i en bon estat, però cap d’ells va tornar mai més a l’espai.

.

Apollo 1

Gener del 1967. Va acabar en tragèdia. Durant un exercici a terra, es va incendiar el mòdul de comandament i els tres astronautes que l’ocupaven van morir.

Apollo 7

Octubre del1968. Després de cinc proves no tripulades, va orbitar la Terra i va retransmetre per primer cop imatges de televisió des d’una nau nord-americana.

Apollo 8

Desembre del 1968. Aquesta missió va provar el mòdul de comandament i de servei i va arribar fins a l’òrbita de la Lluna, que va voltar deu cops en vint hores.

Apollo 9

Març del1969. Va provar el funcionament del mòdul lunar, l’acoblament amb el de comandament i el sistema de suport vital en una passejada a l’exterior de la nau.

Apollo 10

Maig del 1969. El mòdul lunar, batejat com Snoopy, es va situar 15 km per sobre de la superfície de la Lluna. I, sí, el mòdul de comandament es deia Charlie Brown.

Apollo 12

Novembre del 1969. Va fer més precís el sistema d’allunatge i va dur a terme dos passejos per la superfície lunar, un dels quals per recuperar part de la sonda Surveyor 3.

Apollo 13

Abril del 1970. La tripulació havia dit que no era supersticiosa, però el 13 va augmentar la seva mala fama en aquesta missió fallida que, malgrat tot, va acabar bé.

Apollo 14

Gener del 1971. Els astronautes van passar dos dies a la Lluna, van recollir més de 40 kg de roques i van dur a terme diversos experiments científics.

Apollo 15

Juliol del 1971. S’hi va utilitzar per primera vegada un vehicle lunar fabricat per la companyia Boeing. Els astronautes van passar tres dies a la Lluna.

Apollo 16

Abril del 1972. L’allunatge es va fer a les Terres Altes, per estudiar-ne la geologia. El pilot Charlie Duke va ser l’astronauta més jove a anar a la Lluna, amb 35 anys.

Apollo 17

Desembre del 1972. L’última missió es va endur més de 110 kg de roques i va incloure en la tripulació un geòleg, que va passar 22 hores recollint mostres.

Margaret Hamilton

Les missions Apollo no haurien estat possibles sense Margaret Hamilton, una matemàtica que va liderar l’equip del MIT encarregat de crear el software que necessitava la NASA. Amb 33 anys, Hamilton va haver de competir en un entorn masculí perquè la incipient enginyeria de software fos reconeguda. “Estàvem creant un camp nou, ningú ensenyava a programar. Quan no podíem trobar respostes, les havíem d’inventar”, va dir en una entrevista a la BBC fa tres anys.

Les dones, apartades

Mercury 13 va ser un programa privat dels anys seixanta que va seleccionar tretze dones aspirants a astronauta. Algunes candidates fins i tot tenien millors capacitats que els homes, però la NASA mai les va tenir en compte. La primera astronauta americana no va arribar fins al 1983.

Els coets d’un nazi

El científic alemany Wernher von Braun va ser el responsable de desenvolupar els coets Saturn que van permetre anar a la Lluna. La NASA va decidir amagar el seu passat nazi per una qüestió d’imatge. I ell sempre va dir que havia treballat per a Hitler sota amenaça de mort.

Per què no s’hi ha tornat?

Després de la missió Apollo 17, la NASA va cancel·lar el programa lunar i es va concentrar en el projecte de l’Skylab, la primera estació espacial nord-americana, on es van fer diversos experiments fins que el 1979 va caure a l’oceà Pacífic. La Lluna havia perdut interès polític i també científic, i els esforços de la NASA es van concentrar en el transbordador espacial, que finalment –i després dels tràgics accidents del Challenger i del Columbia– també es va deixar de banda. Tot plegat ha demostrat que portar persones més enllà de l’atmosfera terrestres és extremadament car i arriscat. A la foto, un panorama captat durant la missió Apollo 17.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)