Les altres missions

el primer ensurt d’armstrong

En poc més de vint mesos es van llançar deu coets a l’espai. En un d’aquests coets viatjava per primera vegada el jove Neil Armstrong, que juntament amb el seu company Dave Scott es va trobar en una situació crítica quan un dels motors va fallar i la nau va començar a girar com una baldufa i va amenaçar de desintegrar-se contra l’atmosfera. Afortunadament, Armstrong i Scott van ser capaços de reconduir la situació i la missió va acabar bé, encara que diverses hores abans del previst. S’ha especulat que la sang freda que va mostrar el jove Armstrong va ser un dels motius pels quals va ser triat per anar a la Lluna. Però la NASA, que tenia diverses tripulacions treballant en torns i suplències, sempre ha dit que simplement li va tocar a ell.

En qualsevol cas, tots els astronautes que van participar en el projecte Gemini van adquirir una experiència indispensable per poder continuar després en les missions Apollo. Excepte dos d’ells, que van morir d’accident d’aviació quan es dirigien cap a les instal·lacions industrials on es fabricaven els coets, un fet que va suposar un cop duríssim per a la resta d’homes de la NASA.

Tanmateix, el trauma més gran encara havia d’arribar. Va ser en la primera missió Apollo tripulada, durant un exercici d’entrenament a la plataforma de llançament, quan es va incendiar el mòdul de comandament on hi havia tres astronautes, que van morir carbonitzats. No se sap exactament què va produir el foc, però l’oxigen pressuritzat i una escotilla que no es va poder obrir van convertir el mòdul en una trampa mortal.

Aquest fet, com és lògic, va obligar a repassar les mesures de seguretat i a modificar el disseny de les naus. Per això no hi ha cap altra missió tripulada entre l’Apollo 1 i l’Apollo 7 i la numeració intermèdia es va utilitzar per a les proves –per exemple enlairar el coet Saturn i enviar les primeres naus cap a la Lluna– que es van fer sense astronautes. Finalment, l’11 d’octubre del 1968 es va llançar el primer coet amb tripulants, l’Apollo 7, que va passar onze dies en òrbita terrestre i va provar el funcionament dels mòdul de comandament i del sistema de comunicacions. La missió va ser un èxit, els tres astronautes van tornar sans i estalvis i les proves van anar continuant fins que li va arribar el torn a l’Apollo 11 i es va decidir que tot estava preparat per poder allunar.

houston, tenim un problema

Un cop aconseguida aquella fita històrica, la cursa espacial va deixar de tenir sentit, però malgrat això encara es van fer sis missions més i un total de dotze astronautes van acabar deixant les seves petjades sobre la pols lunar. Una pols semblant a la farina que embrutia els seus vestits espacials i que, un cop de tornada a l’atmosfera del mòdul lunar, feia olor de pólvora o de carbó cremat, segons van explicar.

Una de les missions, però, no va arribar a allunar com estava previst. Parlem, efectivament, de l’Apollo 13, i dels quatre dies que el món va estar patint per la supervivència de la seva tripulació. Va ser l’abril del 1970. El coet es va llançar el dia 11, i inicialment la missió va transcórrer sense problemes, fins al punt que el control va arribar a comunicar als astronautes: “Estem avorrits fins a les llàgrimes, aquí a baix.” Tot va canviar, però, el tercer dia, quan la nau estava a 320.000 km de la Terra i una explosió en un dels dos tancs d’oxigen del mòdul de servei va fer fallar diversos sistemes. Va ser llavors quan l’astronauta Jack Swigert va pronunciar la famosa frase “Houston, tenim un problema”, que curiosament ha perdurat més en la memòria col·lectiva que les paraules d’Armstrong nou mesos abans. Els astronautes i l’equip de terra van haver d’actuar amb molta pressió i buscar solucions imaginatives. Així, els tres astronautes van deixar el mòdul de comandament danyat i es van traslladar al mòdul lunar, on malgrat totes les incomoditats i riscos –estava pensat per acollir dues persones durant dos dies, i no tres durant quatre dies– van haver de treballar en un sistema alternatiu per evitar ofegar-se en el seu propi diòxid de carboni. També van passar molt fred, perquè el sistema de calefacció havia fallat, i només disposaven d’una cinquena part de l’aigua prevista. Superat això, el problema més greu era aconseguir tornar a la Terra i entrar en l’atmosfera sense patir danys. El primer repte es va resoldre orbitant la Lluna i aprofitant la seva empenta de gravetat. El segon, gràcies a les mesures de seguretat implementades arran de l’incendi de l’Apollo 1.

La situació crítica es va produir quan, ja a punt de la reentrada, la tripulació va tornar al mòdul de comandament –que en aquesta ocasió és deia Odyssey, en una mena de premonició del que acabaria sent la missió– i es va trobar que tots els panells estaven glaçats. Tot i això van poder fer els càlculs i les maniobres necessàries i mentre l’exterior de la càpsula cremava pel frec amb l’atmosfera, a l’interior literalment plovia perquè els glaç es fonia. Afortunadament, l’aïllament del cablejat va fer que tot funcionés correctament i no es va produir cap curtcircuit que podria haver tingut conseqüències fatals. Els tres astronautes van amarar vius i en bon estat, però cap d’ells va tornar mai més a l’espai.