El dossier

GEORGINA OLIVA

SECRETÀRIA D’INFÀNCIA, ADOLESCÈNCIA I JOVENTUT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

“L’acollida de menors és una qüestió de país”

El fenomen dels menors estrangers no acompanyats no és puntual. Estem preparats per assumir-lo?
Estem treballant des de fa temps per estar preparats i, en alguns aspectes, hem demostrat que ho estàvem i en d’altres encara ens queda recorregut per fer. A diferència d’altres parts de l’Estat i d’Europa, la majoria dels joves que arriben a Catalunya han vingut per quedar-s’hi, com a mínim fins als 18 anys. El govern català, i això és molt important, sense el suport de l’Estat ha hagut de posar en funcionament tots aquells serveis que permeten que aquests nens es quedin. I parlem no només dels centres d’acollida, sinó de recursos de salut, educació, formació postobligatòria, esports, lúdics... per garantir que la immensa majoria d’aquests infants i adolescents puguin normalitzar la seva vida. Igual que faria qualsevol jove nascut aquí.
Però ningú no va poder preveure una arribada tan massiva els darrers anys?
La migració d’infants i joves estrangers a Catalunya no és nova. De fet, entre els anys 2004 i 2006 aquest país ja va viure un augment molt més important del que s’havia viscut fins llavors. Des del 2016, cada any s’ha anat doblant el nombre d’arribades i, aquest 2019, vam fer una projecció d’un cinquanta per cent més respecte del 2018. De moment, fins al juny ens han arribat 1.129 persones més.
A què atribuïu la no resposta de l’Estat davant un escenari a què li correspon donar resposta?
Nosaltres ens hem fet un fart d’exigir públicament i privada a l’Estat que treballem conjuntament per afrontar amb èxit el fenomen. No hem d’oblidar que el control dels fluxos migratoris correspon a Madrid i els nois que ens arriben a Catalunya ho fan majoritàriament amb bot i a través d’Andalusia. Com a mínim, han passat per tres comunitats autònomes abans. Cal un treball de coordinació, de transparència i de compartir informació que, a hores d’ara, no tenim. El pitjor és que no hi ha voluntat de resoldre-ho. Aquest any, no hi ha hagut cap reunió a dues bandes, com caldria.
És fa difícil de justificar.
Fins ara, tot allò que ha fet el govern espanyol ha estat del tot insuficient. No s’ha assegut a parlar, ha repartit de manera desproporcionada el fons econòmic que va posar a disposició dels territoris i dels 40 milions a Catalunya només n’han arribat 2, quan, amb el País Basc, som les zones on hi ha més migració de menors estrangers no acompanyats. Andalusia, però, va rebre 25 milions, curiosament quinze dies abans de les eleccions autonòmiques. Tot i això, en la darrera etapa del primer govern Sánchez, sí que hi va haver una certa interlocució i semblava que sí que podríem traçar una estratègia conjunta, com ara en la modificació de la llei d’estrangeria. A partir de les eleccions a Andalusia i l’arribada de l’extrema dreta al poder i d’aquestes darreres eleccions generals, tot s’ha aturat.
Quin és el motiu per què aquests joves prefereixen venir a Catalunya i el País Basc?
Crec que ho podem atribuir a tres factors, principalment. Primer, perquè aquí hi ha arrelades, des de fa temps, comunitats dels diferents països de procedència. En segon lloc, perquè les oportunitats laborals, tot i ser complexes fins i tot pet sls joves d’aquí, són millors que en altres territoris de l’Estat. Finalment, perquè tenim un sistema de protecció molt garantista i amb el País Basc som els dos únics llocs on hi ha la possibilitat, sempre que es compleixi un pla de treball i així ho vulgui el jove, d’allargar la seva estada al centre o l’acompanyament un cop ha fet els 18 anys.
Quan es detecta que es comença a generar un cert rebuig per part de la societat cap als joves migrats?
No només rebuig, parlem de casos clars de racisme cap a un col·lectiu molt vulnerable. Les pulsions que poden derivar en una actitud racista cap a un grup determinat hi són sempre i són fruit del desconeixement. Ara, hem de tenir clar que no és una situació única de Catalunya, perquè hi ha un auge a nivell europeu de partits i d’actituds xenòfobes. Quan no som capaços entre tots de parar-los els peus, aquestes actituds es van escampant com una taca d’oli. No hi ha cap altra alternativa que afrontar-los, perquè el racisme no ha de tenir cabuda en la nostra societat i hem de treballar tots, sense excepció, per garantir la convivència.
Aquí entren projectes com ara els de mentoria i de famílies d’acollida.
Són la nostra gran aposta. Quan la fornera Maria que mira amb recel aquell noi estranger que ha arribat al barri pugui parlar-hi i sàpiga que es diu Yusef, conegui la seva història i els motius que l’han obligat a marxar de casa, haurem fet un gran pas endavant. Aquí és on comencem a esberlar el rebuig i l’odi. Hem engegat un pla específic per fomentar l’acolliment d’aquests nois i, ara mateix, n’hi ha 26 en marxa. I també estem oferint a la ciutadania un ventall de possibilitats d’implicació. La mentoria, per exemple, permet que el ciutadà interessat quedi periòdicament amb el jove per establir una relació d’amistat i, al mateix temps, convertir-se en agent socialitzador i en altaveu antirumor. El noi també tindrà un referent més enllà dels 18 anys a qui poder recórrer sempre. Finalment, també hi ha les famílies col·laboradores, amb què comptem quan els menors entren dins el sistema educatiu i poden passar els caps de setmana i les vacances amb les famílies dels companys que han conegut a classe.
L’estratègia d’obrir centres sense informar amb temps els ajuntaments i la població ha generat tensions.
L’any passat, l’arribada massiva de joves ens va obligar a posar tot l’esforç a localitzar i obrir aquells espais que necessitàvem en el menor temps possible. Reconec que aquesta prioritat va afectar la comunicació amb els consistoris i amb la població en general. Això, però, ha canviat i ens comuniquem més i millor amb el territori, obrim meses de treball local amb tots els actors implicats... Hi ha ajuntaments que decideixen no fer gaire publicitat del centre i d’altres que demanen fer jornades de portes obertes per presentar-lo i normalitzar-lo al més aviat possible. Amb això som molt respectuosos amb les demandes de cada municipi.
Els mitjans de comunicació han ajudat a estigmatitzar?
Els titulars d’alguns mitjans de comunicació no han ajudat a normalitzar el fenomen, sobretot quan atribueixen a tot el col·lectiu un delicte que ha fet una única persona. Ara mateix, hi ha 4.200 joves en el sistema de protecció i no hi ha 4.200 joves que hagin delinquit, ni 4.200 comportaments anticonvivència.
Els Mossos van establir en un 18% el nombre de menors estrangers que havien delinquit. Es va encertar donant aquesta dada?
Els serveis públics hem d’intentar sempre ser el màxim de respectuosos possible amb la informació que donem sobre els menors, perquè es pot contribuir a estigmatitzar-los. Al meu parer, no es van donar de la millor manera possible.
La societat ja no els veu com a infants i joves?
Sí, i ells mateixos ja no es veuen com a infants. És cert que tenen menys de 18 anys i legalment han d’estar sota la tutela de l’administració, però és que la majoria no se senten menors, perquè en els seus llocs d’origen fa anys que són tractats com a adults i se’ls exigeixen un seguit de responsabilitats, com ara contribuir a l’economia familiar. Quan arriben aquí, els costa encaixar en la dinàmica d’uns horaris, un control, unes pautes... No arriben aquí per aprendre que a les nou del vespre es tanca el llum i s’ha de dormir. Venen a la recerca d’una feina i d’una formació que els permeti trobar-la, guanyar diners i enviar-ne part a casa seva. Els costa entendre que no poden entrar en el món laboral si no tenen com a mínim 16 anys i disposen d’un permís de treball.
Quines normes els costa més d’entendre i d’acceptar?
Des del primer dia, es treballa per explicar-los quines són les característiques de la societat que els ha acollits. Els transmetem els valors democràtics que ens són propis i que els han de permetre viure en comunitat. I, per descomptat, també hi ha formació específica en igualtat de gènere i en respecte de la diferència.
Catalunya podrà donar resposta si el flux de joves migrats no es redueix?
Hi haurà d’estar preparada i per això no ens cansem d’abocar-hi recursos, malgrat que tenim uns pressupostos prorrogats des de fa dos anys i que dificulten la feina. Aquest govern s’ha conjurat a continuar acollint. Ara bé, és una qüestió de país, no només de la Generalitat. Aquí hi som cridats tots, des de la ciutadana que ajuda el jove migrat al mitjà de comunicació que explica la informació sense estigmatitzar el col·lectiu i l’Ajuntament que participa activament en la socialització del grup d’infants i joves. Malauradament, l’Estat, el principal responsable, ha dimitit de les seves funcions i hauria d’anar per feina i treballar en una política que, entre d’altres, establís que un jove tutelat amb el permís de residència pugui obtenir directament un permís de treball quan faci els 16 anys.
Quin és el percentatge de menors estrangers dins el sistema global de protecció d’infants i adolescents?
Estem al voltant d’un 40%.
Ha canviat la manera de treballar?
Sí, l’ha canviada. Quan vam començar a veure el creixement del fenomen, el 2016, quan encara hi havia la consellera Dolors Bassa, es va prendre una decisió de govern: no fer un sistema paral·lel. Vam decidir que els nois estrangers entrarien dins el sistema que ja existia, perquè no volíem fer distincions segons l’origen. Tot i això, és cert que hem hagut de fer un seguit d’especialitzacions per atendre les diferències del col·lectiu i donar la millor resposta en cada moment.
L’actuació en origen que està fent la Generalitat ha provocat moltes crítiques.
Hauria estat bé que les entitats socials que han signat un manifest de rebuig a un programa que no han vist ens haguessin preguntat abans de denunciar que volem retornar menors al Marroc. Parlem de l’acció Al-Aman que estem treballant conjuntament amb el Departament de Treball i el d’Exteriors per generar oportunitats laborals i formatives al país d’origen. Si no hi ha un procés de desestructuració familiar i només es tracta de manca d’oportunitats laborals, per què no les creem i evitem que el menor passi un tràngol havent de marxar de casa seva? El projecte també inclou la intensificació del contacte amb les famílies dels joves que ja són aquí i, siguem seriosos, la Generalitat no té cap competència per generar retorns, el que correspon a l’Estat.
Els menors d’ara d’aquí a pocs anys seran majors d’edat i deixaran d’estar sota la protecció de l’administració. Què passarà llavors?
Haurem d’estar preparats com a país i confiem que mentre hagin estat tutelats hagin rebut els instruments i les eines suficients per garantir la seva emancipació. Tot i això, un cop abandonen la protecció de menors, han de poder accedir sense problemes als serveis socials i a les ajudes d’inserció laboral, igual que la resta de col·lectius vulnerables. És un repte que hem d’afrontar i estem obligats a fer-ho amb rapidesa, perquè la majoria de menors arriba a punt de fer els 18.
RESPONSABILITAT
“Cal un treball de coordinació, de transparència i d’informació amb l’Estat que no tenim”
OBJECTIU
“Venen a la recerca d’una feina, per poder guanyar diners i enviar-ne part a casa seva”

TERESA MÀRQUEZ

mtmarquez@lrp.cat

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.