El dossier

Menors en el punt de mira

Els anomenen MENA, acrònim de menors estrangers no acompanyats, i són infants i joves que arriben sols a Catalunya a la recerca d’una oportunitat. Els fets delictius comesos per alguns d’ells estan estigmatitzant un col·lectiu que el 2019 haurà superat les 5.500 arribades

ASSENYALATS
El nom de MENA els pesa com una llosa perquè es vincula a la conflictivitat
COL·LABORACIÓ
A Canet s’ha engegat un programa de mentoria que ha obtingut un gran resultat, amb 40 participants PERFIL El 78% dels infants i joves asseguren que han consensuat amb els seus pares el seu projecte migratori
MAJORIA D’EDAT
El principal problema que haurà d’encarar la societat catalana en els propers anys és els dels nois i noies que un cop fets els 18 deixin d’estar sota la tutela de l’administració

Són menors vulnerables, però la majoria d’ells s’han vist obligats a créixer més ràpid del normal per afrontar amb èxit un llarg i complicat viatge deixant enrere família i casa. Han passat de la infantesa i l’adolescència a una maduresa gestada a cops de necessitat i acompanyada de la desconfiança de qui no se sent benvingut en un país estrany, però que necessita per sobreviure. Són en Yussuf, en Mohamed, l’Amir, l’Anuar... La gran majoria té menys de 18 anys i se’ls etiqueta com a MENA, menors estrangers no acompanyats, un nom que els pesa com una llosa perquè es vincula a la conflictivitat. En els darrers mesos, els mitjans de comunicació han recollit diversos actes delictius realitzats per menors estrangers i al seu voltant s’ha generat un corrent de rebuig social a tot el grup que ha estat sobrealimentat a les xarxes socials tant per part d’opuscles radicals i xenòfobs com per ciutadans particulars que defensen que se’ls expulsi del país. A tots i sense distinció. Les dues darreres denúncies, una per violació i l’altra per agressió sexual a dues dones, contra dos menors tutelats a Canet i al Masnou, han estat l’espurna que ha revifat un rebuig que es mantenia latent. En el darrer cas, el del Masnou, fins i tot un grup organitzat de persones contràries als MENA van arribar a assaltar el centre on estan hostatjats amb la voluntat d’expulsar-los. L’acció es va saldar amb cinc ferits lleus, alguns d’ells menors, amb la condemna unànime de la Generalitat i de l’Ajuntament i amb l’anunci de denúncies contra els atacants. Pocs dies després, el municipi del Maresme va organitzar una manifestació contra la xenofòbia i el masclisme i a favor de la convivència.

Convivència a prova

Precisament, l’atac a la convivència ha estat un dels arguments esgrimits pels sectors que consideren els menors tutelats una amenaça. Més enllà dels delictes constatats, contra què s’ha actuat policialment i judicialment, els contraris al col·lectiu asseguren que aquests infants i adolescents no segueixen ni respecten les mínimes normes cíviques i que tenen actituds hostils contra els veïns. És el cas de Calella, una altra població del Maresme, on hi ha hostatjats una cinquantena de joves en un hotel de la ciutat i on, des de fa setmanes, s’arrossega un ambient de crispació generat pel robatori d’un telèfon mòbil i un parell d’enfrontaments entre alguns menors i membres de la comunitat gitana. L’Ajuntament ha reconegut una certa tensió i problemes veïnals, però també ha anunciat que denunciarà aquells atacs verbals a les xarxes socials contra el col·lectiu que puguin ser constitutius de delictes d’odi. Paral·lelament, també s’ha creat un grup de treball per garantir la convivència.

Blanca Arbell, alcaldessa de Canet, va ser una de les primeres a patir moments de tensió al municipi relacionats amb la presència dels menors. La casa de colònies on s’hostatgen és de la seva propietat, i aquest fet va ser utilitzat per atacar-la políticament. Un home armat amb un matxet va entrar al centre de menors i també es va organitzar una manifestació de rebuig als nois. “Han estat dies complicats i difícils de portar, però des del consistori sempre hem apostat per l’acollida i la protecció”, assenyala. Arbell recorda que es va actuar contra els menors acusats de violació. “La resta de nois no n’ha de rebre les conseqüències. Són nanos que s’estan formant, que juguen a futbol amb el club de la població i que es volen integrar”, assenyala. En aquest moment, a Canet s’ha engegat un programa de mentoria que ha obtingut un gran resultat, amb 40 participants, i s’està treballant per trobar pisos tutelats a la zona on puguin anar a viure alguns dels joves..

Paral·lelament a la predisposició dels ajuntaments per treballar per a la integració dels menors, una proposta feta aquesta setmana pel tinent d’alcaldia de Seguretat a l’Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle, ha revifat la polèmica. Batlle apostava per un “retorn assistit” dels nois que viuen al carrer i, malgrat que després va matisar les seves paraules, el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, li va haver de recordar que la normativa estableix que “el retorn del noi sempre ha de ser voluntari” i que ni l’Ajuntament de Barcelona ni la Generalitat tenen competències per fer allò que el tinent d’alcaldia proposava. El Homrani aprofitava també per anunciar una nova partida de 14,5 milions destinats als municipis que allotgin centres de menors estrangers no acompanyats com a resposta a la demanda d’aquests consistoris de més recursos per afrontar la situació.

QUI SÓN, COM SÓN

Els infants i joves estrangers no acompanyats que arriben a Catalunya, provinents majoritàriament del sud de l’Estat espanyol, on arriben habitualment creuant el mar amb pasteres o amagats dins de camions, coneixen el sistema de protecció. Tan bon punt trepitgen el territori s’adrecen a una comissaria dels Mossos d’Esquadra des d’on es comencen a gestionar les mesures de protecció. La seva tutela recau des del primer moment en la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), que davant l’allau d’arribades s’ha vist obligada a habilitar prop de dos-cents espais nous per acollir-les. Aquesta multiplicació de centres ha obligat a deixar en mans d’empreses privades del tercer sector la seva gestió. “La demanda d’educadors socials s’ha disparat i per a alguns d’ells ha estat la primera feina tan bon punt han acabat la carrera”, explica Marta Montoya, coordinada de centres d’Eduvic. “S’ha de fer una acollida integral, perquè estem parlant de nois i noies que han patit molt, però que tenen molt clar quin és el seu objectiu: formar-se per poder treballar i quedar-se al país”, comenta.

Montoya reconeix certes dificultats quan han d’assumir determinades normes. “El tema de l’ordre i els horaris el porten fatal, perquè estan acostumats a fer vida al carrer, i adaptar-se a l’alimentació també els costa”, explica, i afegeix que amb el temps, i amb molta paciència, els educadors aconsegueixen saber els detalls de la seva història. “Han de passar el dol migratori i acostumar-se a un lloc on han de començar de zero”, constata.

Una enquesta recent sobre els menors estrangers no acompanyats acollits a Catalunya realitzada pel Departament de Treball, Afers Socials i Família confirma amb dades que la gran majoria prové del Marroc –un 75%–, d’entorns rurals i que les tres principals raons que els mouen a marxar són la falta d’expectatives en origen, la situació de pobresa i motius laborals. Un cop aquí, prop del 90% expressa que el que vol és trobar feina, un 52,5% es vol formar i un 43%, aconseguir la seva regularització. Una altra dada important: el 78% dels infants i joves asseguren que han consensuat amb els seus pares el seu projecte migratori. Per tant, el retorn no és una opció, ja que aquests menors assumeixen la responsabilitat de no defraudar la família. Una responsabilitat que comença amb els diners que els seus han hagut de pagar pel viatge, una mitjana de 1.500 euros.

El principal problema que haurà d’encarar la societat catalana en els propers anys és els dels nois i noies que un cop fets els 18 anys deixin d’estar sota la tutela de l’administració. Una primera resposta va arribar, fa poc més d’un mes, amb l’aprovació d’un projecte no de llei del Parlament en què s’ampliava la protecció, amb una ajuda econòmica de 660 euros mensuals, fins als 23 anys, sempre que es complissin un seguit de requisits.

Darrerament, un grup de joves extutelats per la Generalitat ha creat l’Associació d’ex-MENAS que neix amb l’objectiu de fer de pont entre els menors i les entitats socials. I perquè s’escolti la veu dels afectats. Denuncien la “indefensió d’aquells joves que, un cop són majors d’edat, gairebé no els queda res, perquè han de deixar el centre, ja no reben ajuts i molts no han tingut temps ni d’aprendre l’idioma”. I alerten que la situació s’agreujarà.

Les noies, més vulnerables

Les noies menors estrangeres tutelades són minoria i representen no més enllà del 2,7% del total d’infants i joves arribats a Catalunya, però les condicions amb les que han fet el viatge fins aquí sovint són més greus. El mes de febrer passat es va obrir el primer, i de moment únic, centre d’acollida només per a elles. Ara hi conviuen tretze persones amb una atenció personalitzada i en un espai concebut per tractar els problemes de prostitució o de tràfic de blanques, molt comuns entre el col·lectiu. David Rodríguez és el director del centre L’Olivar i precisa que els motius que obliguen aquestes noies a migrar “sovint estan vinculats amb abusos sexuals que les fan encara més vulnerables”. La franja d’edat de les menors se situa entre els 16 i els 18 anys i durant la seva estada a L’Olivar es treballa amb especial atenció tant l’ajuda emocional com la planificació del futur que els espera un cop hagin de marxar. “El sistema de protecció garanteix que les nenes tutelades ho seran fins que puguin ser autònomes, i això és un procés llarg”, assenyala. Rodríguez lamenta que el procediment administratiu que els garanteix la documentació necessària per viure a Catalunya “cada cop costa més i amenaça de deixar desemparats els menors”. El principal escull amb què es troben és l’idioma, i una de les grans dificultats que han de resoldre és com restituir el vincle amb les famílies, “sobretot en aquells casos on ha estat el pare o la mare el que ha concertat un matrimoni de conveniència i ha assumit un deute”. Per Rodríguez, la recuperació sana de les relacions afectuoses sense demanar res a canvi és un dels aspectes més difícil d’assolir. “A moltes nenes els han obligat a fer vida d’adulta amb 12 anys i tenen, en conseqüència, respostes equivocades d’adulta a qualsevol gest d’amabilitat que reben”, comenta, i afegeix que “és de vital importància que aprenguin a endreçar les seves emocions”. El director del centre defensa la creació d’espais amb poques places “que garanteixin un tracte individualitzat i personal”.

OUTMANE EL FILALI MENOR TUTELAT

“He vingut per poder tenir un futur”

Té 17 anys i és d’una petita població del Marroc, Moulay Bousselham. Va arribar a Catalunya el 2017 i actualment està intern al centre d’acollida Coda, al Poble-sec de Barcelona.

Per què has vingut a Barcelona?
Per tenir un futur, perquè al meu país no n’hi ha per als joves. Volia venir aquí perquè havia sentit a parlar de la ciutat i tenia amics que havien vingut abans.
Com vas arribar?
Amb pastera fins a Andalusia. Em van deixar a Cadis i després vaig pujar cap a Catalunya.
Has deixat enrere la família...
Els meus pares van acceptar que marxés. Som deu germans a casa i tinc tres germans ja grans que viuen a l’Estat espanyol, a Huelva, a València i a Almeria.
Aquest és el primer centre on estàs?
No, primer vaig entrar en un centre que ara està tancat, després vaig estar un temps en un pis tutelat i ara visc aquí.
Et va sorprendre el que vas trobar?
Sí, era un lloc nou que no coneixia.
Quan facis 18 anys què voldries haver aconseguit?
Una feina, un sou. Treballar per poder viure aquí bé. Ara he fet pràctiques en un supermercat, posant les coses a les lleixes i a la part de carnisseria. I m’ha agradat. Quan tinc un moment surto a portar currículums i també els envio per internet.
Estàs en contacte permanent amb els de casa? Què els expliques de la teva vida aquí?
Sí, hi parlo sovint per telèfon i els explico tot el que em passa. Em diuen que estan molt contents dels progressos que estic fent i m’animen a continuar endavant.
Diries als teus germans petits que vinguessin aquí?
No, als petits no. Millor que es quedin al Marroc fins que siguin majors d’edat. No vull que caiguin en mans de gent dolenta que els pugui fer anar pel mal camí i que els obligui a fer coses dolentes.
Creus que la imatge que els mitjans de comunicació donen de vosaltres us perjudica?
Sí, no ens ajuda gaire.
Què creus que pensa la gent de vosaltres?
No ho sé, però jo no he tingut mai cap problema, perquè jo no faig res per tenir-ne. Ningú m’ha tractat malament, però sí que ho he vist en altres nois.
Vols tornar?
Tinc ganes d’anar a veure la meva família, però no de quedar-m’hi. La situació al Marroc continua igual. Aquí es viu millor.
Què fas al centre un dia normal?
Faig formació. Anglès, un curs de manipulador d’aliments, ajudo a fer les tasques de la llar... i quan tinc temps lliure vaig a assajar amb els castellers del Poble Sec.
AKRAM BOULEKHRIF EXMENOR TUTELAT

“Allà, els discapacitats ho tenen molt difícil”

Ja ha fet els 18 anys. Va arribar a Barcelona fa dos anys acompanyat pels pares, però ja no va tornar al Marroc amb ells. Té una paràlisi a la meitat del cos que també li dificulta la parla.

Vas arribar amb avió.
Ja havia vingut altres vegades a Espanya quan era més petit. El 2006 vaig anar a Mataró. El 2017 vaig venir amb els meus pares. Ells van marxar, però jo em vaig quedar.
Per què?
Perquè volia buscar una oportunitat. Jo em volia quedar i, a més, hi havia un motiu de salut, perquè al Marroc no em podien donar l’assistència mèdica que necessitava.
Què vols fer?
Vull estudiar i formar-me. He pogut entrar en un programa de qualificació professional (PCPI) en informàtica equivalent a l’ESO i si trec bona nota podré accedir a un grau mitjà. Estic molt content.
Quins estudis havies fet al Marroc?
L’equivalent a primer de batxillerat d’aquí. Però les persones amb discapacitat ho tenen molt difícil, allà. A més, jo provinc de la zona del Rif, on des de fa molts anys hi ha problemes polítics amb el govern del Marroc. S’assembla al que està passant a Catalunya.
Creus que la gent d’aquí us mira amb desconfiança?
No. Personalment, no he viscut cap situació en què m’hagin fet sentir malament pel meu origen.
Quant temps fa que ets al centre?
Gairebé un any.
Què és el que més t’agrada de la ciutat de Barcelona?
Tot! [riu]
Ja has fet 18 anys. Com et planteges la vida a partir d’ara?
Encara estic al centre perquè estic esperant obtenir una plaça en un pis tutelat. Des del centre van gestionar la documentació necessària perquè pogués allargar la meva estada fins llavors. Compartiré l’habitatge amb altres nois discapacitats.
Com és la teva vida al centre?
Hi visc bé i ens han ofert un munt d’activitats i possibilitats de formació. Hi tinc bons companys i confio poder obtenir un grau d’autonomia suficient per tirar endavant jo sol. Els educadors són bona gent.
T’agradaria que tots els nens i joves estrangers que arriben a Catalunya poguessin estar protegits com vosaltres?
Estaria bé, perquè molts arriben i no tenen sort i acaben al carrer. I el carrer no és un bon lloc per viure, perquè no tens res i és molt dur.
Alguns no han buscat ajuda.
És cert, i no ho entenc. Si m’he de quedar al carrer, per què vinc a Catalunya? Per estar així em quedo al Marroc.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor