El dossier

Aigua fosca

Les informacions i la documentació fetes públiques aquesta setmana sobre la relació del CNI i l’imam de Ripoll Abdelbaki es-Satty plantegen seriosos dubtes sobre el paper de les forces de seguretat espanyoles en els atacs terroristes del 17-A a Barcelona i Cambrils

Divendres, 18 d’agost del 2017, una del migdia, palau del Marquès de Santa Isabel, a la cruïlla del carrer Diputació i el passeig de Sant Joan, seu del Departament d’Interior de la Generalitat. No han passat ni vint-i-quatre hores des del brutal atemptat a la Rambla de Barcelona que té el país consternat. Una corrua de vehicles oficials, procedents de la concentració presidida pel rei Felip VI que ha acabat pocs minuts abans a la plaça Catalunya, va deixant autoritats dins el petit pati tancat que fa el xamfrà, sota una vigilància policial ostensible. Les diferents comitives enfilen cap a una gran sala situada a l’últim pis de l’edifici de vidre, el més modern del complex, que dona al carrer Diputació. És a punt de començar la primera cimera entre l’Estat i la Generalitat després de la tragèdia terrorista.

Segons testimonis d’aquella reunió, la tensió a la sala és evident, no tant per la situació d’emergència com per la mala maror entre polítics, d’una banda, i entre cossos policials, de l’altra. Encaixades toves, breus. Mirades evasives. Rostres seriosos. En una de les bandes llargues d’una gran taula rectangular s’hi asseuen, de costat, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont; el seu homònim espanyol, Mariano Rajoy, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. A tocar del primer, Quim Forn, com a conseller d’Interior i màxim responsable polític de la situació; el titular de Salut, Toni Comín, i altres consellers relacionats menys directament amb els efectes de l’atemptat. Flanquejant Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, Juan Ignacio Zoido, Enric Millo i altres càrrecs. Asseguts davant de les autoritats, a l’altra banda de la taula, els comandaments tècnics i policials.

Després de les intervencions protocol·làries, entren en matèria el major Josep Lluís Trapero, que davant d’un silenci expectant broda un informe exhaustiu i detallat de l’estat de l’operatiu, i el director de Protecció Civil de la Generalitat, Joan Delort, que fa un acurat i minuciós report de la situació pel que fa a atenció a les persones. A continuació, intervé un alt comandament de la Guàrdia Civil, en una breu al·locució plena de vaguetats de la qual la frase més destacada és “els fugitius hauran d’afrontar el problema de no haver mort”. Silenci i una certa perplexitat davant la pobresa de l’exposició, uns papers molls que no son gaire més secs en el cas del representant del cos de Policía Nacional, que, visiblement irritat i sense aportar cap dada concreta, sentencia: “No ens atabalin –agobien, la paraula exacta que fa servir en castellà–, perquè al final nosaltres som els que traiem les castanyes del foc.”

A la reunió li queden pocs minuts perquè a fora hi ha feina, amb una brevíssima compareixença de Puigdemont, Rajoy i Colau a la sortida en què aparenten normalitat. Dos anys després, i a la llum de les informacions sorgides durant els últims dies, no queda gens clar si el ridícul que van fer les policies espanyoles aquells dies era realment perquè no sabien res.

LES REVELACIONS

Les revelacions fetes aquesta setmana pel periodista Carlos Enrique Bayo al diari Público eixamplen la dimensió dels dubtes. Per explicar-ho de manera condensada, les dades amb suport documental més importants que ha revelat Público confirmen una cosa que ja se sabia, que el suposat cervell dels atemptats i imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satty, era confident del CNI, i demostren unes quantes coses més. Primera, que Es-Satty va estar en contacte amb la intel·ligència espanyola de manera molt més intensa de la que ha admès l’Estat i, sobretot, fins al mateix dia de la seva mort en l’explosió a la casa d’Alcanar on es preparaven les bombes. Segona, que les dades sobre Es-Satty com a confident policial van ser esborrades dels registres del CNI l’endemà dels atemptats, tot i que van deixar prou rastre per ser detectades i filtrades. Tercera, que els serveis secrets de l’Estat van tenir localitzats i controlats, amb escoltes telefòniques incloses, la majoria dels joves terroristes, dels quals tenien identificat el vehicle Audi A3 i monitorats els seus viatges entre Ripoll i Alcanar i les sortides del país que els van portar fins a París pocs dies abans del mortífer atac. Totes aquestes revelacions obliguen a plantejar algunes preguntes.

1

Per què va explotar la casa d’Alcanar?

Tenint en compte que els serveis d’intel·ligència tenien controlats els moviments dels estadants de la casa d’Alcanar on es fabricaven els explosius i que hi tenien un confident a dins, per què no van actuar quan van detectar, davant l’evidència, com a mínim, de l’acumulació de bombones de butà, que s’hi fabricaven explosius? Què va passar entre l’explosió d’Alcanar i el dia de l’atemptat? Què va fer la policia espanyola amb les evidències que tenia?

2

Per què la Guàrdia Civil va intentar el dia 17 prendre als Mossos la investigació a la casa d’Alcanar?

Quan encara no estaven clars els motius de l’explosió i els Mossos treballaven amb la hipòtesi d’un accident domèstic, la Guàrdia Civil va pressionar per quedar-se la investigació d’aquesta zona zero on es van fer els descobriments crucials a l’hora de relacionar Es-Satty amb els serveis secrets, trobant les restes del mateix Es-Satty i la contrasenya entre la runa del compte de correu que feia servir com a confident. Quin era l’interès real de la Guàrdia Civil per accedir al lloc del sinistre abans que els Mossos i apartar-los de la investigació?

3

Per què es va mantenir els Mossos desinformats?

Aquesta és una de les preguntes clau i més preocupants. Davant la gravetat de tota la successió de fets, com és que les forces i cossos de seguretat de l’Estat no van informar en cap moment els Mossos, que eren els que estaven sobre el terreny, ni de la detecció d’una cèl·lula potencialment perillosa, al principi, ni del context de l’explosió d’Alcanar, ni de les identitats i moviments dels que acabarien atemptant a Barcelona i Cambrils?

4

Què va passar entre l’explosió a Alcanar i l’atemptat?

L’explosió a Alcanar es va produir el dia abans de l’atemptat a la Rambla. Allà hi va morir el confident Es-Satty, però, entre d’altres, va sobreviure, perquè no hi era, Younes Abouyaaqoub, un dels joves que tenia el telèfon intervingut no pas per mitjà del mòbil de l’imam mort, sinó directament. Què va passar amb Younes entre l’explosió d’Alcanar i el dia de l’atemptat que ell mateix va perpetrar l’endemà? Només quatre dies abans li escoltaven les converses i el tenien perfectament geolocalitzat durant el viatge llampec a París i justament entre el dia 16 i el 17 se li perd la pista?

5

Què va passar amb l’Audi A3 dels terroristes?

A dos quarts de dues de la matinada del 18 d’agost, un Audi A3 de color negre va entrar a tot gas pel carrer Jaume I de Cambrils, va envestir un vehicle aturat pels Mossos en un control i va bolcar a tocar del Club Nàutic. Del cotxe en van sortir cinc persones amb matxets i una destral i també amb cinturons d’explosius que després es va saber que no eren de veritat. Segons la investigació de Público, el vehicle interceptat, l’A-3, és el mateix que feia setmanes que el CNI tenia controlat i que aquella mateixa setmana havia estat monitorat en el viatge de dos dels terroristes a París. Què se’n va fer del cotxe entre l’explosió d’Alcanar i l’atemptat de la Rambla de Barcelona i, sobretot, quan després de l’atropellament mortal de tretze persones, ja havien saltat totes les alarmes en relació amb aquest grup? Els serveis d’intel·ligència també van perdre la pista del vehicle justament llavors?

6

Per què es va frenar la creació d’una comissió d’investigació al Congrés?

La connexió entre l’imam de Ripoll Es-Satty i el CNI no era cap secret i ja des de poc després de l’atemptat es va establir una connexió fins que el 5 de març del 2018, l’aleshores director del CNI, Félix Sanz Roldán, va haver d’explicar davant del Congrés dels Diputats el vincle dels serveis secrets amb Es-Satty. En aquells moments, Roldán va treure importància amb poca credibilitat a la relació, argumentant que els contactes s’havien fet el 2014 quan el confident complia condemna per tràfic de drogues. Que eren aigua passada. Davant d’aquest indici tan fosc, tanmateix, el PP, el PSOE i Cs (aquest últim partit inicialment estava a favor d’esclarir els fets) van rebutjar la petició del republicanisme català d’obrir una comissió d’investigació. Per què aquest interès dels constitucionalistes a no posar llum i taquígrafs al tema?

7

Davant d’aquestes revelacions, la justícia pot actuar d’ofici?

Les investigacions periodístiques sorgides són prou alarmants per pensar que, a banda de les responsabilitats polítiques, se’n puguin derivar de penals. En aquest sentit, segons fonts jurídiques consultades, si ningú porta aquest material publicat davant la justícia, la magnitud dels fets podria portar la fiscalia a actuar d’ofici obrint una investigació, amb una ordre de la fiscalia general de l’Estat. En altres fets menys greus ho ha fet, com amb el manifestant Jordi Pessarrodona per retratar-se amb un nas de pallasso al costat d’un policia el 20-S. En el cas del 17-A, tanmateix, ni tan sols caldria obrir una nova investigació perquè ja hi ha un procediment obert a l’Audiencia Nacional sobre els atemptats amb diferents peces separades secretes. N’hi hauria prou amb aportar la nova documentació a aquestes investigacions. Tanmateix, el fet que ja hi hagi un procediment obert pot servir d’excusa a la fiscal general de l’Estat per diluir aquestes noves proves enmig de les altres perquisicions.

8

Els països dels morts i ferits, també miraran cap a un altre costat?

Els quinze morts i dos-cents ferits en els atacs eren de trenta-quatre nacionalitats, des dels Estats Units fins al Canadà passant per Bèlgica, la Xina, Colòmbia, Romania, Veneçuela, Cuba, França, la Gran Bretanya, Grècia, Holanda, Hondures i Taiwan. Potser encara és aviat, però davant de les informacions sorgides, seria normal que cap d’aquests països demanés explicacions per aclarir uns fets que van costar la vida o la integritat a alguns dels seus ciutadans? No farà res, el govern català, per posar els fets en coneixement, almenys, dels consolats?

Qui era Es-Satty?

Abdelbaki es-Satty (Bab Taza, Marroc, 1 de gener del 1973 - Alcanar, 16 d’agost del 2017) va ser detingut per tràfic de persones el 2002 a la zona de l’estret de Gibraltar. Un cop en llibertat, va residir a Vilanova i la Geltrú, d’on va marxar el 2008. Va tornar a ser detingut, per tràfic de drogues, a Ceuta l’any 2010 i va ser condemnat a quatre anys de presó el 2011. Va complir la pena a la presó de Castelló i, en sortir, va evitar una ordre d’expulsió oficialment gràcies al seu arrelament. Posteriorment, s’ha sabut que en aquells moments, des del 2010, ja era informador de la policia espanyola. En sortir de la presó el 2014, se’n va anar a Bèlgica, on va intentar treballar d’imam, però el seu radicalisme va despertar recels entre la policia i els mateixos feligresos. A principis del 2016, va començar a fer d’imam a Ripoll (segons les últimes revelacions, ajudat pels serveis secrets espanyols) i en va marxar el mateix estiu del 2017, amb un grup de joves que havia anat captant a la capital ripollesa, per anar a la casa d’Alcanar on va saltar pels aires mentre manipulava explosius. Del seu cos només se’n va trobar una orella.

Explosius sense control?

Entre les substàncies que es van trobar a les restes del xalet que va saltar pels aires, hi havia almenys 100 kg de TAPT, anomenat en els àmbits terroristes islàmics “la mare de Satanàs” pel seu poder altament destructiu. La traçabilitat de la comercialització d’aquest producte no és difícil si s’hi posen mitjans. Per controlar-ne la circulació, l’1 de gener del 2014 va entrar en vigor el reglament de la UE sobre la comercialització i la utilització de precursors d’explosius, aprovat un any abans i d’obligat compliment per part dels estats membres sense necessitat de llei pròpia, segons fonts consultades. El setembre del 2016, gairebé dos anys després de l’entrada en vigor de la normativa, la Comissió Europea va obrir un expedient d’infracció contra l’Estat espanyol (i també contra França, Luxemburg, Romania i Xipre), perquè fins aleshores no havien fet res per aplicar una normativa que ha de permetre detectar moviments de grans quantitats d’explosius com el TAPT per mitjà de processos d’inspecció i majors controls. En aquells moments, l’Estat ja estava en nivell 4 d’alerta antiterrorista, però no va ser fins a finals del 2016 que el govern va presentar al Congrés l’avantprojecte de llei per transposar la normativa europea. Durant tot el temps de tramitació, tampoc es van prendre mesures, tot i que el reglament europeu era d’aplicació directa mentre no es fes la transposició a la legislació pròpia. En un informe europeu del 2017 s’insistia en la necessitat d’establir sistemes d’inspecció. El 8 de novembre del 2017, el BOE va publicar, encapçalada amb la fórmula tradicional, “a todos los que la presente vieren y entendieren”, la Llei 8/2017 sobre precursors d’explosius. Es pot veure i entendre que gairebé havien passat tres mesos des de l’explosió d’Alcanar.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)