El dossier

Catalana i universal

Fa cinquanta anys, va aparèixer el primer volum de la Gran Enciclopèdia Catalana. La GEC, la verda..., senzillament l’Enciclopèdia. El context polític opressor va afavorir que fos rebuda amb els braços oberts. Ara, el llegat es manté i es reinventa, en un context, aparentment, més fàcil

“La utilitat de l’Enciclopèdia donarà a la llarga la mesura del seu reeiximent. Ara, un fet és obvi: sigui quina sigui la vàlua real de l’obra, pagava el tret de constatar que, a més de les actituds individuals, era possible d’obtenir que centenars de persones, ideològicament i intel·lectualment tan diferents, se sentissin addictes a un objectiu comú de servei.” Aquest és el final del pròleg de la primera edició de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC). El va escriure Jordi Carbonell, director fins al 1971. El primer volum va veure la llum el juliol del 1969, ara fa cinquanta anys. L’últim volum d’aquesta primera edició va sortir el 1980. Són incomptables els noms dels catalans vinculats a la GEC, ja sigui perquè hi van col·laborar materialment –més de 1.500–, ja sigui perquè la van comprar. Des que l’editor i polític Max Cahner la va promoure, juntament amb el geògraf Enric Lluch, ha plogut molt. De fet, la major part dels que hi van estar als inicis ja han desaparegut. La GEC va satisfer els catalans i va acumular un patrimoni de coneixement que s’ha pogut salvar. La xarxa ha fet la traveta a la cultura en paper, però ha facilitat la conservació i el creixement dels continguts.

Entre papers i censures

La primera edició, de quinze volums –i set suplements–, que van sortir entre el 1969 i el 1980, va ser dirigida per Jordi Carbonell, i després per Joan Carreras. La segona edició, de 24 volums, va sortir entre els anys 1986 i 1989, sota la direcció de Jesús Giralt. El primer suplement va sortir el 1993. Sebastià Janeras va ser responsable de la secció d’humanitats, en la represa de la primera edició de l’Enciclopèdia. Hi va entrar el 1972, just després d’una crisi econòmica que va fer perillar el projecte. “Els textos de l’Enciclopèdia els escrivíem a mà... Encara ho vaig enganxar, això. Teníem uns papers pautats per saber quantes línies ocuparien un cop passats a màquina.” “Era interessantíssim! A les fitxes veies el nom de qui havia escrit les entrades: Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Josep Maria Benet i Jornet, Ernest Lluch, Narcís Serra... Totes les patums d’escriptors i polítics.” L’Enciclopèdia es va començar venent en fascicles. Janeras recorda que s’enviaven al censor. “En recordo un, en particular, que me’l van passar per corregir. Era l’article sobre Durruti. Deia que el seu enterrament havia convocat una gran manifestació a Barcelona i, això, ho va suprimir la censura. Me’l van passar per arreglar-ho: es tractava de dir el mateix amb unes altres paraules! Un article que també va portar problemes va ser el de «dictadura»; no tenia cap novetat, perquè es tractava de definir un concepte, però a la censura es van posar...!” Un cop ja no hi havia censura, va caldre seguir a l’aguait. “El patronat de la fundació va voler veure l’article «Espanya», per veure què s’hi deia. Un dels membres del patronat va dir: «Això també ha de sortir a l’Enciclopèdia?!»”... Ja no hi havia censura, però s’havia de vigilar molt.”

Maria Miró va entrar el mateix any que Janeras, el 1972. Tenia 17 anys. I allà es va jubilar: quaranta-cinc anys de feina. Va començar al departament de fotocomposició i quan es va jubilar era secretària de direcció. “Estic convençuda que totes les persones que van fer l’Enciclopèdia Catalana no cobraven les hores que hi invertien, perquè era poc en relació amb tot el que arribaven... Es documentaven i es documentaven... Aquesta mena de recerca no ha estat mai pagada. Quan em vaig jubilar, vaig pensar que havia tingut molta sort: totes les persones que he conegut i l’entorn m’han fet ser d’una determinada manera. Ideològicament, al darrere hi havia la lluita per la cultura, per la llengua, pel país. Si no la tenies, aquesta consciència, l’anaves adquirint de manera natural.”

Vèncer crisis

Hi ha fites en la cronologia de l’Enciclopèdia que no es poden passar per alt. La fundació com a empresa, el 1965. La crisi econòmica que va estar a punt d’engegar-ho tot a rodar, en els anys setanta. La creació, el 1980, de la Fundació Enciclopèdia Catalana, que va aixoplugar el grup d’empreses que s’han anat creant al llarg dels anys i que protegeix els continguts que s’han generat. I, a finals dels noranta, la presència a internet... Tot va començar molt petit. L’economista Joan Martí Mercadal, amic de Jordi Pujol, que va impulsar i seguir el projecte, ho explica: “En Jordi Pujol m’hi va embolicar, sempre per qüestions de gestió, no pas de contingut... Vaig fer els primers pressupostos, a casa d’en Max Cahner... Primer parlàvem d’una enciclopèdia de tres volums, després eren cinc... En Max somiava i sempre parlava de la «gran fillada» de l’Enciclopèdia, de tot el que en sortiria.” Martí va ser un dels tres que va signar els papers de la societat. I va veure, explica, com Pujol buscava inversors sota les pedres, quan tot feia figa, i no es podia fer el quart volum. Tot i l’èxit de vendes era molt costós. “Pujol va anar a demanar a tothom... Es va recollir una fortuna, cent milions de pessetes.” Un cop feta la primera edició, va començar a agafar forma la fundació. Van tornar a picar a casa dels que havien posat diners uns anys abans. “Vaig anar personalment a visitar-los; eren cinquanta o seixanta, un per un, per convèncer-los que els beneficis dels diners que havien posat, els donessin ara per a la fundació. Així es va assegurar la permanència de l’Enciclopèdia.”

Fer a la catalana

Xavier Cambra, president de la fundació, comenta: “Va arrencar amb moltes dificultats, perquè era, és, una obra magna. La voluntat d’aquells primers, i la seva visió, eren grans i avançades: «Anem a portar el coneixement del món a casa nostra, en català.» Podrien haver fet la traducció d’una altra enciclopèdia, però no, eren molt tossuts: «Ho farem a la nostra manera, amb la nostra capacitat, els nostres científics, els nostres literats...»” Molt de temps, molts col·laboradors, molts diners. “Un cop van sortir els volums de la primera edició es va decidir crear la fundació.” La fundació és propietària de totes les empreses que han anat conformant el Grup Enciclopèdia –Proa, La Galera, Pòrtic...–. Els guanys dels projectes editorials reverteixen en la fundació per tal que compleixi amb la seva activitat fundacional, sense ànim de lucre. “Durant molts anys, l’activitat principal de la fundació va ser aquesta bogeria en majúscules: fer una enciclopèdia a la catalana, de dalt a baix i des d’aquí”, explica Joan Abellà, director general de Grup Enciclopèdia.

Preservar LA FEINA FETA

“Quan arriba internet, ens agafa amb tot el coneixement produït, escrit i imprès, i a casa d’unes 200.000 persones. Amb internet, en lloc d’anar a monetitzar els continguts, que són un patrimoni per a tot Catalunya i no volem que es perdi, els digitalitzem i els obrim.” Al portal www.enciclopèdia.cat hi ha 900.000 articles, de 45 grans obres, una de les quals és la Gran Enciclopèdia Catalana. Afegeix Xavier Cambra: “Aquest és el repte. El fi fundacional és promoure la llengua i la cultura catalanes i presentar-les arreu del món. Als inicis va ser una iniciativa a la defensiva, perquè estàvem com estàvem. En el moment actual, i pel que ens envolta, ens sembla que torna a tenir sentit, o segueix tenint sentit, estar al costat de la llengua i la cultura catalanes. Malauradament, estem encara en un entorn que no és normal.”

Abans, les famílies se subscrivien a l’Enciclopèdia en paper, ara hi ha una comunitat digital que cada any visita www.enciclopèdia.cat per valor de dos milions i mig d’usuaris. I hi ha altres vies, que també generen milions de visites, per exemple, cada vegada que es fa una cerca i apareixen els milers d’articles penjats, directament, o referenciats, a la Viquipèdia, per exemple.

Els guanys del grup, sota el paraigua de la fundació, vetllen pel projecte digital. Per fer negoci, han posat atenció en aspectes més concrets del coneixement. Per exemple, en la història. Un exemple recent és Símbols del catalanisme. Un altre àmbit, l’art. Per exemple, Picasso, obra catalana. Com en el cas de l’Enciclopèdia, mantenen, es tracta que siguin textos de referència. En alguns casos són edicions limitades que inclouen peces d’art. Com es feia en els principis, es poden pagar a terminis. Joan Ricart és el director editorial d’Enciclopèdia Art. “En fem pocs, d’aquests grans llibres, que són de llarga elaboració. El que sempre busquem és que hi hagi una aportació. Cada llibre és com un projecte cultural. Per exemple, Pintura catalana. Les avantguardes. Quan decidim fer-lo és perquè no hi ha cap llibre sobre les avantguardes d’aquestes característiques.” Aquest volum costa uns 600 euros. Plensa/Estellés: L’Hotel París, un homenatge de l’escultor al poeta, i que és de tiratge limitat i numerat, costa 3.500 euros.

S’ha girat la truita. Jesús Giralt es va fer càrrec de la segona edició de l’Enciclopèdia. “Teníem una cartera de clients important, fidelíssima. Amb aquest coixí de subscriptors podíem invertir en obres de referència molt costoses de fer.” Va viure una època daurada del paper i l’inici del seu declivi. Van fer les passes de la digitalització: “No es podia seguir venent, però no es podia perdre.” I van començar el camí de les obres singulars. “Va ser la sortida, des d’un punt de vista empresarial, i encara ho és.”

El temps de glòria de les obres de referència “s’ha acabat, dissortadament”, diu Giralt. L’Enciclopèdia, però, és l’Enciclopèdia. No es pot separar de la trajectòria del país. Recorda quan els editors d’altres països es feien creus dels exemplars que els catalans venien. La resposta era senzilla. “Els dèiem: «Quan truquem a una porta i diem que som d’Enciclopèdia Catalana, en un 90% de casos, la porta s’obre»”.

MERCÈ MIRALLES

mmiralles@lrp.cat

“Vaig començar picant porta a porta per vendre l’Enciclopèdia”

Quim Sellabona és comercial del grup des de fa gairebé quaranta anys

Quim Sellabona fa dècades que treballa de comercial. Ens explica que han estat a l’última edició d’ARCO, amb els llibres d’artista. Ho explica emocionat: han sortit clients de Panamà, Portugal, Suïssa... No va començar així, però. Era gairebé un noiet quan el van fitxar per vendre la GEC. “Vaig començar a treballar per centimets i he continuat per sentiments. Em sento en deute amb el meu país, per la meva llengua, la meva cultura. Per tot. Tot això m’ha ajudat a fer la feina amb ganes, a part de la qualitat de les obres.” Ha estat un testimoni de primera fila de l’evolució de la casa: de les subscripcions a la GEC a vendre llibres d’artista. “La gent et pot dir si en compra o no, però no en discuteix la qualitat.” Somriu. “Estic satisfet i a gust. És la clau per començar i seguir. Em faig gran, però segueixo amb ganes!”

“Vaig començar picant porta a porta per vendre l’Enciclopèdia. I m’agradava molt! Arribàvem a un poble i, casa per casa, deixàvem el catàleg... Anàvem a veure els que aleshores tallaven el bacallà: el metge, el capellà, el mestre... Si ells compraven, teníem les portes obertes!” Ja podien presentar unes bones referències quan tornessin a passar a recollir els catàlegs a les cases. Si anaven a la fonda a dinar, deixaven el catàleg sobre la taula. “Com que l’Enciclopèdia havia començat sortint en fascicles, era coneguda. Durant el dinar n’hi havia que s’acostaven: «Escolti, aquesta és l’Enciclopèdia, la verda?»” Se’n feien subscriptors i anaven rebent els volums. “Hem de pensar que la gent no tenia gaire res, en català. Els feia molta il·lusió. Hi havia persones que al començament la compraven gairebé m’amagatotis. Era seva, per això en deien l’Enciclopèdia, no calia més.” Caminaven pel poble, i els veïns els aturaven: “Tu ets el dels llibres...?”

Hi havia companys que venien als bancs o les escoles, que eren un filó important. “A mi m’agradava més anar casa per casa. Et trobaves persones molt maques. Un dia, quan vaig passar a recollir un catàleg que havia deixat a una senyora gran me’l vaig trobar a la porta de la casa, amb un sobre: «Miri, he hagut de marxar. No ho puc comprar, em sap molt greu.» I hi havia un bitllet de cent pessetes! Vaig tornar per donar-li les gràcies i dir-li que no calia.” Reflexiona: “He conegut moltes persones i he après un munt.”

“També m’agradava anar a les cases de pagès. Em sentia a gust, tot i que em feia un fart de caminar. De vegades no venia res, però m’emportava enciams, un manat de bledes, vi...! Em sento un privilegiat!” Amb la idea de no defallir –“El no ja el tens, no aniràs més enrere”–, es va proposar tenir comandes a cada comarca catalana i ho va aconseguir. “Hi ha clients de fa trenta anys que ho continuen sent. L’Enciclopèdia segueix obrint portes i facilitant clients. “Els que la tenen n’estan orgullosos. I hi ha els que ens diuen: «Els pares tenien la verda!» o «Els meus avis tenien la verda!».”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)