LA GUERRA

La guerra és una maledicció dels nostres temps, fins al punt que el 2014, l’informe anual de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) duia per subtítol “Món en guerra” per indicar que els conflictes armats havien desplaçat 59,5 milions de persones (el 2018 eren 70,8). En efecte, vivim la terrible paradoxa que després de la fi de la guerra freda (1991), la conflictivitat armada al món ha disminuït progressivament –excepte els conflictes interns que han revifat a partir del 2008, segons el Center for Systemic Peace de Vienna (Virgínia)–, mentre que s’ha incrementat la sensació d’inseguretat i el total de desplaçats i refugiats.

La nova conflictivitat es relaciona sovint amb allò que Mary Kaldor va denominar el 2007 oil wars, és a dir, conflictes que directament o indirecta tenen a veure amb la disputa pels recursos energètics o determinats minerals (coltan, urani...) com succeeix a Líbia, als Grans Llacs d’Àfrica, el Sudan del Sud, l’Iraq, l’Afganistan, Nigèria, Colòmbia... Tanmateix, més enllà de les causes, el que genera vulnerabilitat són les característiques dels conflictes posteriors a la guerra freda:

1. Són, en general, conflictes desterritorialitzats en què la conquesta, l’alliberament i el control d’un territori concret no són el principal objectiu, sinó colpejar l’enemic com sigui i on sigui. El paradigma és Al-Qaida, que preconitza la gihad global i l’escenari de lluita és tot el món. En canvi, Estat Islàmic sí que combatia per un territori, i disposava d’un pseudoestat a l’Iraq i Síria entre el 2014 i el 2018. També el conflicte dels Grans Llacs té elements de conflicte desterritorialitzat, com alguns dels conflictes relacionats amb el narcotràfic, les guerrilles i els grups paramilitars a Colòmbia i a Mèxic o el conflicte del nord de Mali.

2. Es caracteritzen per la presència d’un combatent difús que es barreja i té la complicitat d’una part –o de la totalitat– de la població i que no constitueix pròpiament un exèrcit. És el cas de les cèl·lules gihadistes, però també de persones que habitualment exerceixen les seves professions i que puntualment prenen les armes. Són combatents a temps parcial i és, en certa mesura, el cas dels militants de Hezbol·là i de Hamas, però, sobretot, dels talibans i de la insurgència iraquiana. També els trobem al Iemen i en alguns països africans.

3. Promouen polítiques de neteja ètnica que persegueixen l’homogeneïtzació d’un determinat territori que esdevé incompatible amb l’existència al mateix territori d’altres ètnies o minories.

4. Incrementen les víctimes civils en detriment de les baixes militars, de tal manera que en un segle s’ha invertit la relació entre unes i altres.

5. Duen a terme atemptats indiscriminats i suïcides per socialitzar el terror o exportar el conflicte, com hem vist a l’Iraq, l’Afganistan, el Pakistan, Somàlia, el Iemen, Sri Lanka, Europa, els EUA...

6. Generen grans masses de desplaçats i refugiats com a conseqüència de les polítiques de neteja ètnica, dels atemptats i dels bombardejos massius.

7. La seva naturalesa i les característiques s’evidencien també en una paradoxa que es pot definir de la manera següent: les potències militars obtenen la victòria, fins i tot aclaparadorament, en la fase convencional del conflicte, però són derrotades en la fase de l’ocupació més o menys permanent del territori: l’Afganistan, l’Iraq, el Líban...

8. La seva creixent complexitat també ha comportat canvis en les respostes militars convencionals. D’una banda, s’ha produït una privatització de la guerra, i les potències han delegat en companyies privades de seguretat funcions tradicionalment lligades a les forces armades [la versió pobra dels senyors de la guerra és la utilització de nens soldats que sovint també són explotats sexualment]. De l’altra, la utilització de noves tecnologies de combat estalvia vides humanes en les forces atacants, però sovint causa danys col·laterals en forma de víctimes civils. Les més conegudes són l’ús d’avions no tripulats (drons) per bombardejar objectius enemics.

Darrerament, també s’ha popularitzat entre els think tanks i en alguns mitjans de comunicació el concepte guerra híbrida, que té com a objectiu desestabilitzar un estat rival i que utilitza la desinformació, les forces regulars i irregulars i, no sempre, presència militar en una ofensiva limitada. Com a principals exemples, la guerra a l’est d’Ucraïna i la suposada ingerència informàtica de Rússia en les eleccions nord-americanes del 2016.

En conclusió, la fi de la guerra freda no va ser la fi de la guerra com creia Francis Fukuyama el 1992, sinó l’aparició d’una conflictivitat armada més complexa i de noves característiques.