Vull un record

“Venen buscant gaudí”

En un altre quiosc, hi ha en Miguel. “Venen buscant Gaudí. Tot el que porti trencadís. Estan obsessionats!” I regategen. Regategem per 2 euros! No es pensin, que els turistes espanyols tampoc volen obrir el moneder. Una senyora de mitjana edat, del centre d’Espanya, demana un mapa de Barcelona: “Val 3,50? En té algun de més barat?” Entre client i client, en Miguel, que fa 40 anys que treballa al quiosc, comenta: “He vist de tot.” El turista no està gaire al cas, del dia a dia informatiu. Però hi ha excepcions. “A vegades em pregunten: «Si això no serà Espanya, què passarà?»” Deixant temes polítics a banda, fa una reflexió: “Abans, que es viatjava poc, tornàvem amb una maleta plena de regals: per a la tieta, els cosins, la veïna que ens havia regat les plantes... Això s’ha acabat.” La veritat és que no deixa de tenir raó. Es ven poc i és rònec. Però en aquests temps de presses per a tot se sorprèn quan algú li demana una postal, un bolígraf i un segell. “Fins i tot a mi em crida l’atenció!” Aquesta postal que algú rebrà per correu ordinari –se’n recorden?– sí que és un “He pensat en tu”, i no que et regalin una paella valenciana estampada en una samarreta.

Estelada retallada, 10 ¤

Fa 10 anys, en un reportatge, aleshores publicat a la revista Presència, parlàvem de les botigues de records. S’intentava arraconar, tant com fos possible, elements tronats, com ara els barrets mexicans, que es veien a Barcelona per tot arreu. El lluïen amb molt d’orgull les colles joves de turistes espitregats. Ho podem confirmar: només n’hem vist uns quants, per a nens, en una botiga. Ben amagats. I una altra dada nova: els caganers són un èxit. Què fa que els agradin tant? Alguns saben la simbologia que s’hi amaga.

Fora, doncs, d’aquestes novetats, en conjunt no ha canviat gaire. A les botigues dels laterals de la Rambla la vida continua el seu ritme. Els botiguers autòctons no hi són, com no hi eren fa 10 anys. Els que hi ha no volen parlar amb periodistes. Els comerciants, ciutadans provinents del sud d’Àsia, són telegràfics: “No hi ha turistes”; “No soc l’amo i l’amo no hi és, i no sé quan vindrà, ni si vindrà.” Cada botiga és una còpia de l’anterior, i l’anterior de l’anterior... Els mateixos imants, de monuments i platges idíl·liques –n’hi ha uns que porten enganxat un tub amb sorra de la platja de la Costa Brava–, toros, bailaores, tasses i samarretes. Tot globalitzat, només caldria canviar rètols. Una mateixa platja podria servir per a Montgat o Tossa. Per trobar-nos un escenari diferent, en el conjunt de Catalunya, hauríem d’anar a Lleida. A la ciutat només hi ha una botiga de records, de l’Ajuntament. I ja s’ho imaginen: no tenen toros.

Ens prenen per turistes en diverses ocasions. I en només 15 minuts rebem un curs intensiu. En una de les botigues comprem un barret. Diu el venedor que val 8 euros. A la caixa diu que 12,50. Arrufem el nas. Torna als 8 inicials. Li’n donem 10. Dona les gràcies i no es mou. “No, no, ha dit 8, ens n’ha de tornar 2!” A la botiga del costat, on hi ha els barrets mexicans, asseguren que les maraques, les castanyoles i els “faralaes” són d’allò més autèntics. A la següent, tenen una estelada. Preguntem si és la senyera. Diu que sí, però amb una cosa blava. I què és, la “cosa blava”? No se’n surt. Si la comprem amb la “cosa blava” val 16 euros. S’ofereix a retallar-la, i ens ho deixa per 10 euros.

Cada botiga, una nova sorpresa. Als voltants de la Sagrada Família, els mateixos souvenirs i emocions que fan vincles impossibles. Per exemple, un ratolí femella Minnie abraçat al temple expiatori. O una samarreta que barreja signes espanyols i catalans: el maniquí remata el conjunt amb un rosari penjat al coll, que fa més catòlic. A tot arreu, a la Rambla, als carrers que hi desemboquen, a la Sagrada Família, trencadís, fins a l’extenuació. Tot pot ser trencadís, i qualsevol cosa que pugui dur escrit “Barcelona” és susceptible de ser un record de Barcelona. Sigui una bossa, una pedra o sorra de gat.

Si no pots contra ells... Hi ha qui pensa que s’han de rebentar tòpics. Ho fan els parisencs d’Atypyk, quan fan un clauer que és una bola de neu i, dins, hi posen un soldat de la II Guerra Mundial. És un record de París. Quan hi haurà una bailaora i un casteller fosos en un petó, amb el lema “Amor impossible”?

Trencadís a la sopa

Daniel Giralt-Miracle, crític i historiador de l’art. Un entès en Gaudí. “És un problema global. A totes les ciutats que tenen un reclam ha passat: repetició i trivialització. Aquí resumeixen Gaudí, que és molt icònic, en quatre coses: la salamandra, les flors, les rajoles... i repeteixen fins a l’enèsima potència el trencadís, i a més a més pintat! I no és solament la qüestió tècnica, és la procedència de les peces, que venen d’Àsia.”

Giralt-Miracle distingeix nivells de producció. “Hi ha l’alta artesania, que n’hi ha molt poca, i que pot copiar una xemeneia de la Pedrera, per exemple. És un treball respectuós. Ara, el que abunda és el que hem dit: la salamandra. No hi ha voluntat estètica.” De fet, Giralt-Miracle qüestiona el souvenir en si mateix: “És un producte que ja neix per donar-te a preu barat allò que has vist i fer una semblança del que has viscut. Per se, no té vocació artística, ni estètica, ni voluntat de respecte... És un subproducte kitsch, tan barat com sigui possible.” El cas de Gaudí no és intranscendent. “No hi ha un control de la producció. En el cas de Dalí, la seva fundació protegeix la marca i el producte, i no es pot fer res que ells no hagin vist.” Aquí, sembla que no s’hi pot fer res. Però hi ha una llum: “La fotografia de l’obra de Gaudí. Se n’han fet llibres molt bons, i això forma part de la universalització de Gaudí.”

Hi ha esforços per pujar el llistó. Per exemple, les botigues dels museus o dels monuments. Preguntem a tres artesans. Els tres tenen peces a la botiga Empremtes de Catalunya, una iniciativa de la Generalitat, per fer d’aparador dels artesans i per girar la truita dels records de Catalunya. Roser Oter, escultora i ceramista, és l’autora d’algunes de les obres d’èxit: petites figures humanes assegudes, ajagudes, que llegeixen. Són artesans o artistes? “La pregunta eterna... Les etiquetes, algú les ha posat. Hi ha artesania bona i dolenta, i art bo i dolent.” A Empremtes, hi té obres petites i mitjanes. S’han atrevit a tenir un quadre d’Oter de grans dimensions: “Aposten per traspassar els límits del que s’entén per artesania. Per què no? Per què no es pot barrejar l’artesania tradicional, que ha de ser-hi, amb la més actual?”

El segon artesà és Manel Diestre, un dels fundadors del taller de ceràmica SOT. El seu cas és molt especial: són restauradors. Han intervingut a la Casa Vicens, el parc Güell, l’hospital de Sant Pau... Estan prou autoritzats per fer souvenirs gaudinians. “Només treballem amb botigues que valoren el nostre producte. Qui hi va a comprar és una mica cultureta i vol productes del país.” Es queixa. Ja no es tracta que tot sigui ple de subproductes, sinó que es fan fora de casa nostra. “És un problema difícil de solucionar. Quan compres una peça de roba, hi ha una etiqueta que diu on s’ha fet. Veus que ve de la Xina i decideixes. En el nostre cas, allò que fem va etiquetat. I tots els productes provinents de la Xina haurien d’anar etiquetats. En lloc d’això, a vegades pots veure que hi diu: «dissenyat a Catalunya». És difícil de fer complir la norma, ens diuen. Jo lluito per això, no em rendeixo.” Mira cap a les administracions: “Quan venem cultura i tradició estem venent país!” Finalment, Jordi Vall, de Comaposada Joiers. També pot dir que tant el disseny com la producció de les joies són locals. Treballen sobretot inspirats en l’obra de personatges com ara Gaudí, Dalí, Jujol, Picasso, Domènech i Montaner... “Són inspiracions, no les obres. Podràs veure una joia inspirada en la porta de la Pedrera, però no és la porta de la Pedrera.” Són dels qui pensen que no s’ha de perdre de vista el preu. “S’ha d’aprendre que l’artesania ha de ser comercial. Durant molts anys, l’artesania no ho era. És cert, s’hi han de dedicar moltes hores, però s’ha de trobar el punt mitjà, perquè la peça s’ha de poder vendre. Els preus han de ser competitius. Des de 1989-1990 que treballem per a museus. Continuem, senyal que funciona.” I recorda: “Els productes dels artesans no són només per a turistes... Han de ser també per als de casa. A vegades no es valora que tenen molta qualitat.”

Idees, idees, idees

L’empresa catalana Barcelona Souvenirs és imaginativa com a negoci. Estalvia temps, ganes i diners. Has estat a Barcelona? A Catalunya? No tens ganes d’anar de botigues? Fes-ho en línia. Tenen una mica de tot. Explica Mies Bono, un dels fundadors: “Vam començar sent molt selectes, però al final vam veure que no.” En línia els gustos són diferents? No, tampoc. “Modernisme, Gaudí, el trencadís... I els toros, la ballarina, la salamandra.” Ho confirmen: “El caganer s’ha introduït i crea certa simpatia. No és el producte estrella, però és curiós, els nord-americans compren bastants caganers. El 80%-90% van cap als EUA. Saben què és, estan informats.” Tenen producte de la Xina i també local, a preus diferents.

Tanquem amb Pep Torres, un creatiu. El seu Museu d’Idees i Invents de Barcelona era el seu reflex. Diem “era” perquè ara està tancat. Divertit i intel·ligent. D’allí podrien haver sortit centenars de records alternatius. Torres, de fet, no ha renunciat a aquest somni. De camí, mentre pilota l’agència de creativitat Stereonoise, es deixa captivar per altres idees. Un exemple, que ja és un fet: “Venc mobiliari i objectes per a hotels. Els poso un xip i, si els veus i t’agraden, els pots comprar amb el mòbil.” Una nova volta de cargol a allò que es pot entendre com a record. “Un hotel és una botiga on vas a dormir, com un aeroport és un centre comercial d’on surten avions.” Un record pot ser el que es vulgui, també una experiència immersiva.